Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Compromís i la senyera

Por: | 27 de septiembre de 2013

He llegit a les pàgines valencianes de El Mundo que el portaveu de Compromís a la ciutat de València, Joan Ribó, ha demanat ser el portador de la senyera municipal en la pròxima processó del 9 d'Octubre. Per als lectors de fora d'aquest país, regne, comunitat o rodal caldrà aclarir dues coses: el 9 d'Octubre, festivitat que commemora la presa de València per part de Jaume I, les autoritats de la ciutat de València solen baixar la senyera que es custodia a l'ajutament i la porten, en una anomenada processó cívica, fins a la catedral, on s'oficia un Tedèum. D'altra banda, aquesta senyera té la particularitat que, a les quatre barres roges sobre fons groc comunes a la resta dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, afegeix una banda vertical blava amb un confús arabesc barroc. Durant l'etapa de la Transició a la democràcia, l'extrema dreta valenciana va defensar aquesta bandera tricolor -i per això els seus partidaris van ser anomenats "blavers"- en contraposició a la quatribarrada estricta, que era enarborada pels sectors de l'esquerra i el nacionalisme. Els "blavers" van guanyar al partida, i ara la senyera amb blau -pròpia de la ciutat de València- és l'oficial en tot el territori.

Joan Ribó en una imatge electoral

  Fins ací els fets. Aquella baralla de la Transició -anomenada, justament, "la batalla de València"- ha deixat molt mal sabor de boca, sobretot als qui la van perdre. Potser el nacionalisme valencià -el "catalanisme"- va cometre molts errors i va ser massa ingenu, però crec que l'esperit que l'animava era cívicament impecable i políticament molt generós. Buscava la supervivència d'una llengua, d'una cultura, d'un país. Com tots els nacionalismes derrotats i perseguits, em resultava -i em resulta- inequívocament simpàtic, en la mateixa mesura en què em provoca malestar intel·lectual el nacionalisme hegemònic i imperant.

  És normal que, de resultes d'aquells fets, ara hi haja molta gent que no vulga saber res de la qüestió dels colors de la senyera (matèria on jo sempre he pensat, com el clàssic, que "la millor bandera és la que crema més ràpid"), del nom de la llengua o del nom del país. És perfectament comprensible. Com també ho és el fet que una formació com Compromís haja fet finalment la viu-viu i haja decidit que no pensa complicar-s'hi la vida. Per això, supose, Joan Ribó ha demanat portar, amb l'orgull i la prosopopeia que faça al cas, l'antic emblema que li devia provocar urticària no fa més cinc, deu o quinze anys.

  No seré jo qui criticaré Ribó o Compromís. Al capdavall, ells han recorregut la mateixa senda que ja va haver de recórrer el PSPV. Supose que si un partit polític valencià aspira a ser alternativa de govern o alguna cosa semblant no pot permetre's el luxe d'aparéixer davant l'electorat com una colla d'il·luminats, d'intel·lectuals o d'elitistes. La gent del carrer, en aquest país, té la mentalitat que té, i ja és prou representar una ideologia no espanyolista -que és el sentiment majoritari- com per a haver de demanar-hi cap altra heroïcitat extemporània.

  Dit tot això, però, no ocultaré que, si finalment es produeix la imatge sense dubte antològica de Ribó portant la senyera capitalina, m'entrarà un sentiment difícil d'expressar, una barreja de nostàlgia d'un temps que no vaig viure, de vergonya aliena col·lectiva, d'estupor intel·lectual i de llàstima. Perquè l'unica vegada que he acudit a l'autoanomenda processó cívica del 9 d'Octubre, a mitjan anys huitanta, recorde perfectament -eren al meu costat- una colla de monyicots cantant el Cara al Sol, amb el braç en alt, saludant la bandera en qüestió. I tot això, si voleu, són menudències o anècdotes o marginalitats, però també són maneres d'entendre un país i tot el que comporta que mereixerien millor sort que la deparada per la història.

  Els valencians, en el fons, sempre serem aquell poble perdut per una estètica de fira que no ens vam posar d'acord en els nostres símbols perquè dins de cada un de nosaltres, on hauria d'haver hagut una consciència cívica mínima, hi havia només una fabulosa vacuïtat. Que és el que, en el fons, representen les banderes. Totes les banderes.

Hay 5 Comentarios

Sr. Garí, voldria començar amb algunes precisions històriques:
La senyera de les quatre barres amb corona sobre fons blau (el color del rei) té origen en el privilegi que Pere el Cerimoniós atorgà a la Ciutat e Regne de València per la seua fidelitat en la resistència contra les invasions del rei castellà Pere el Cruel. La historicitat de la bandera es pot comprovar en la representació de València en els portolans a partir de les primeries del segle XV (http://senyera.wix.com/senyera#!portraits/ckiy). És més que discutible que representara únicament la ciutat de València, quan les lleis de la ciutat s'estenien i n'eren les del Regne.
Durant la Renaixença, la senyera coronada i la nua conviuen sense conflicte, la primera representant el Regne de València i la segona el conjunt de territoris de la Corona d'Aragó o, més concretament, les terres de parla llemosina (catalana i valenciana).
En la República i la Guerra Civil, la senyera coronada no té connotacions de representar la dreta política. No sols apareix en els cartells republicans i en fotografies històriques de milicians valencians, sinó que és una de les banderes conquistades que apareixen en el "Desfile de la Victoria" de Franco (http://senyera.wix.com/senyera#!1936-1939/c24ir).
I ara, algunes consideracions més actuals:
En la meua opinió, va ser un greu error de l'esquerra i el nacionalisme valencians permetre que la senyera coronada se l'apropiara la dreta (post)franquista durant la Transició. Com a símbol històric (amb independència de la discussió sobre si és de la ciutat o de tot el país), hauria d'haver sigut assumida i defesa com a pròpia sense complexos. Per altra banda, la decisió dels catalans d'adoptar la senyera de les quatre barres nues com a pròpia de la Catalunya autonòmica, quan en propietat pertany a tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, en comptes d'adoptar, com ara, la bandera de Santa Eulàlia, feia imprescindible que les altres autonomies adoptaren una bandera diferent. A més, facilità enormement que s'identificara els partidaris del Penó de la Conquesta amb catalanistes/catalans, identificació que en aquella època tal vegada no es vera com una cosa necessàriament negativa, però que a la llarga ha demostrat ser un enorme error estratègic.
En efecte, hi ha la sensació entre bona part de l'esquerra d'este país que varen "perdre" la batalla simbòlica -també en guanyaren, i no és poc, la lingüística-, i fa la impressió que no han aconseguit superar el trauma. Això no és gens bo al meu entendre, perquè ha fet que en les mobilitzacions socials en què l'esquerra i les forces progressistes són protagonistes -la majoria- desapareguen els símbols específicament valencians. Només cal comparar fotografies de les manifestacions del Primer de Maig en diferents ciutats espanyoles: en qualsevol altre territori es veuen a bondó banderes de l'autonomia corresponent; en el nostre, és difícil determinar l'indret a no ser que es conega la geografia urbana. En el millor (o pitjor) dels casos, passaria per una ciutat catalana poc entusiasta amb la seua identitat.

Compromís és una força política amb voluntat de govern i de connectar amb el valencianisme sociològic. Per a aconseguir això, ha d'abraçar sense complexos els símbols valencians -tots-, i més encara quan representen la bandera oficial d'este país dels últims trenta anys -tota una generació, que es diu prompte-. És cert que a Ribó -i a qui li seguixca-, li costarà més d'una crítica, menyspreu o desafecció "dels seus", però quedar-se ancorat en la Batalla de València i en la nostàlgia del que podria haver sigut no pot ser mai la solució de qui no es resigna a ser irrellevant.

Amb la que està caient... Això... Senyeretes i senyeretos... Aicí ens lluu el pèl...

A mí em donaria vergonya portar-la, ho sent...

O siga, he antes que la actual senyera es la que van exigir y guanyar als fascistas.Mal asunto per al de Compromis, portarla amb orgull, extrany aquest poble valenciá,totalmente ficats amb la corrupció del seus gobernants.Quina pena y pobra (en tots al sentits) Valencia.

Crec que érra en un punt fonamental. Ningú mai de la vida ha questionat la senyera coronada com símbol del que originalment és, de la ciutat de València.
Ribó no fa mes que agafar una senyera històrica en un acte cívic. Pot perfectament pensar que la millor bandera per al País/Comunitat valenciana és la senyera cuatribarrada o la bandera del estatut de Benicàssim. No veig cap incompatibilitat.

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal