Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Figues

Por: | 05 de septiembre de 2013

  Ja hem collit les primeres figues de la temporada. La vella figuera del camí la Cossa és ja un espectre: va morir ràpidament i dignament per culpa d'uns agents químics letals. Feia, sense dubte, les millors figues napolitanes del terme de Borriana. Fa anys que en el seu lloc, però, hi ha ara una gran absència, i un troc tallat de socarrel com a tot vestigi de l'antic prodigi. El pare, per sort, va esgallar-ne dues vares primes i fermes, quan encara alenava, i les va plantar en dos llocs propicis, fa quatre o cinc anys. Fou un matí de lluna vella (lluna minvant), al mes de gener, quan s'han de fer aquestes operacions. El resultat ha sigut dues figueretes eixerides i poderoses, que ja donen collita.

La figuera de Joan Garí

  El pare té huitanta-quatre anys, però encara tots els dies a les sis del matí i se'n va a l'hort. Ningú com ell per a interpretar el secret de les figueres, tallar-les com cal amb lluna vella i assegurar els millors fruits. La figuera mare calia podar-la amb cura, pujant al tronc i fent servir un bon xerrac. Això ho feia jo mateix, seguint les seues indicacions des de baix. Era una operació tan profitosa com estètica. El cóp de l'arbre havia de resultar atractiu a la vista després de la poda. La figuera havia de lluir com una xica fadrina i després, al setembre, produir les figues més gustoses i meloses del veïnat.

  Ara les figueres filles no necessiten tanta cura. Es poden tallar des de baix, còmodament, i esperar després les mateixes figues que proporcionava la mare, sucoses, deliciosament granulades, dolces i inequívocament abellidores. No hi ha res com una figa per a resumir-hi el sentit del pas de les estacions, el fruit que sense dubte Eva va oferir a Adam (¿pomes? Això no ho crec: ¿on s'han vist pomes així a Terra Santa?), la llepolia perfecta a l'abast només dels qui estimem aquests arbres.

  Les velles figueres, que abans senyorejaven les alqueries del terme de Borriana, oferint aliment a l'entrada de la tardor i bona ombra a l'estiu, ara hi han desaparegut quasi completament. Les que queden estan abandonades -i el seu fruit ha resultat maleït- i una figuera productiva necessita carinyo i atenció. Per això a casa ens mengem les nostres figues amb un sentit profundament eucarístic. Sabem el que mengem i l'esforç que costa aconseguir-ho. L'alternativa, òbviament, és menjar plàstic adquirit en qualsevol supermercat. Però les nostres figues napolitanes són massa superlatives, massa indescriptibles com per a admetre que un dia ens veurem sense. I això, mentre depenga de mi, no passarà mai.

Hay 1 Comentarios

Hi ha una cançó que diu "és la figuera, arbre de mel, antiga i nostra i amiga del mar, i és que brotona, accelerada per no fer tard"... veritats com a punys

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal