Compromís i la senyera

He llegit a les pàgines valencianes de El Mundo que el portaveu de Compromís a la ciutat de València, Joan Ribó, ha demanat ser el portador de la senyera municipal en la pròxima processó del 9 d'Octubre. Per als lectors de fora d'aquest país, regne, comunitat o rodal caldrà aclarir dues coses: el 9 d'Octubre, festivitat que commemora la presa de València per part de Jaume I, les autoritats de la ciutat de València solen baixar la senyera que es custodia a l'ajutament i la porten, en una anomenada processó cívica, fins a la catedral, on s'oficia un Tedèum. D'altra banda, aquesta senyera té la particularitat que, a les quatre barres roges sobre fons groc comunes a la resta dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, afegeix una banda vertical blava amb un confús arabesc barroc. Durant l'etapa de la Transició a la democràcia, l'extrema dreta valenciana va defensar aquesta bandera tricolor -i per això els seus partidaris van ser anomenats "blavers"- en contraposició a la quatribarrada estricta, que era enarborada pels sectors de l'esquerra i el nacionalisme. Els "blavers" van guanyar al partida, i ara la senyera amb blau -pròpia de la ciutat de València- és l'oficial en tot el territori.

  Fins ací els fets. Aquella baralla de la Transició -anomenada, justament, "la batalla de València"- ha deixat molt mal sabor de boca, sobretot als qui la van perdre. Potser el nacionalisme valencià -el "catalanisme"- va cometre molts errors i va ser massa ingenu, però crec que l'esperit que l'animava era cívicament impecable i políticament molt generós. Buscava la supervivència d'una llengua, d'una cultura, d'un país. Com tots els nacionalismes derrotats i perseguits, em resultava -i em resulta- inequívocament simpàtic, en la mateixa mesura en què em provoca malestar intel·lectual el nacionalisme hegemònic i imperant.

  És normal que, de resultes d'aquells fets, ara hi haja molta gent que no vulga saber res de la qüestió dels colors de la senyera (matèria on jo sempre he pensat, com el clàssic, que "la millor bandera és la que crema més ràpid"), del nom de la llengua o del nom del país. És perfectament comprensible. Com també ho és el fet que una formació com Compromís haja fet finalment la viu-viu i haja decidit que no pensa complicar-s'hi la vida. Per això, supose, Joan Ribó ha demanat portar, amb l'orgull i la prosopopeia que faça al cas, l'antic emblema que li devia provocar urticària no fa més cinc, deu o quinze anys.

  No seré jo qui criticaré Ribó o Compromís. Al capdavall, ells han recorregut la mateixa senda que ja va haver de recórrer el PSPV. Supose que si un partit polític valencià aspira a ser alternativa de govern o alguna cosa semblant no pot permetre's el luxe d'aparéixer davant l'electorat com una colla d'il·luminats, d'intel·lectuals o d'elitistes. La gent del carrer, en aquest país, té la mentalitat que té, i ja és prou representar una ideologia no espanyolista -que és el sentiment majoritari- com per a haver de demanar-hi cap altra heroïcitat extemporània.

  Dit tot això, però, no ocultaré que, si finalment es produeix la imatge sense dubte antològica de Ribó portant la senyera capitalina, m'entrarà un sentiment difícil d'expressar, una barreja de nostàlgia d'un temps que no vaig viure, de vergonya aliena col·lectiva, d'estupor intel·lectual i de llàstima. Perquè l'unica vegada que he acudit a l'autoanomenda processó cívica del 9 d'Octubre, a mitjan anys huitanta, recorde perfectament -eren al meu costat- una colla de monyicots cantant el Cara al Sol, amb el braç en alt, saludant la bandera en qüestió. I tot això, si voleu, són menudències o anècdotes o marginalitats, però també són maneres d'entendre un país i tot el que comporta que mereixerien millor sort que la deparada per la història.

  Els valencians, en el fons, sempre serem aquell poble perdut per una estètica de fira que no ens vam posar d'acord en els nostres símbols perquè dins de cada un de nosaltres, on hauria d'haver hagut una consciència cívica mínima, hi havia només una fabulosa vacuïtat. Que és el que, en el fons, representen les banderes. Totes les banderes.

Rèquiem per Marcel Reich-Ranicki

En pocs dies de diferència ens han abandonat dos homenots de calibre descomunal: Martí de Riquer i Marcel Reich-Ranicki. No he tingut el plaer de conéixer personalment cap dels dos, però m'ha interessat especialment l'odissea del germano-polonés. Al capdavall, és fàcil fer-ne ara una necrològica i destacar que amb ell se'n va una estirp de crítics literaris que ja no tornarà. És fàcil perquè és veritat, i aquest és el problema.

  Els escriptors amb una mica d'ambició ens passem la vida esperant l'arribada d'un crític de la mena de Ranicki. D'ell s'ha dit amb justícia que bastava que li dedicara atenció a un llibre, no importa si per a lloar-lo o per a destrossar-lo, per fer-hi brollar el geni. Qualsevol de les dues coses era duta a terme amb una minuciositat argumentativa perfectament inapel·lable. Per desgràcia, això no és el que s'estila en la crítica del nostre àmbit. Ara mateix, no hi ha òbviament cap crític com Reich-Ranicki ni en català ni en espanyol. Costaria, de fet, trobar-lo en qualsevol llengua europea. Al nostre país -estat, principat, regne, apèndixs insulars: uf!- el que passa per tal és un senyor o senyora, d'altra banda molt meritori, que llegeix un llibre (de vegades -amb sort- sencer), ens informa de si li ha agradat o no, hi fa algun comentari més o menys evanescent i para de comptar. No busqueu lectors en profunditat dels textos, voraços enciclopedistes experts en literatura comparada, animals gegantescos aspirants a l'excel·lència com una girafa aspiraria, amb naturalitat, a menjar-se sempre les fulles més altes de l'arbre.

  El que passa per crítics en aquest rodal de món són individus que tot ho troben bé, o que tot ho troben malament -de vegades simultàniament-, que no aspiren a educar els lectors ni a ensenyar res als escriptors. Només volen passar l'estona i, a ser possible, cobrar els 3.500 caràcters de la ressenya en qüestió (i això ja no és tan senzill!). Davant aquesta manca flagrant de professionalitat, som els propis escriptors els qui ens veiem obligats moralment a fer crítica de llibres. Però aquesta bona voluntat -que unes vegades oculta amiguisme, d'altres fílies i fòbies obscenes, i quasi sempre un punyent amateurisme- no soluciona el problema essencial. Però també ajuda a passar el temps.

  Reich-Ranicki no era un tipus fàcil (però qui ho és, entre els grans?) i tenia tendència a convertir la seua opinió en una marmòria taula de la llei. Els seus defectes són coneguts. Però era un tipus amb unes creences suficientment fermes i un amor apassionat per la literatura. Sent ell mateix un supervivent de l'Holocaust (va aconseguir fugir del gueto de Varsòvia l'any 1942), sentia pels llibres la fascinació dolorosa que sol ser habitual en la cultura jueva. Com tots els jueus, veia en cada llibre un llibre sagrat, i per això el treien de polleguera els escriptors que no santificaven aquest esperit, que eren mandrosos, repetitius, estafadors o simplement incapaços.

  Per als qui ens dediquem, a més, al gènere de l'opinió, era senzillament fascinant comprovar com un sol elogi d'aquest mestre inigualable era capaç de convertir el text més humil en un best-seller sense pal·liatius. D'aquest ordre gegantí era l'home que ara acaba de morir. Els qui venen darrere tindran realment molta faena si volen emular-lo.

De la "relaxing cup of café con leche" a la Via Catalana

  En pocs dies hem viscut dos fets molt diferents: el ridícul espantós de Madrid -de l'alcaldessa de Madrid, concretament- en la presentació de la candidatura espanyola als Jocs Olímpics del 2020 i la modèlica organització de la Via Catalana per part de Barcelona.  Madrid i Barcelona, novament.

  Des de fa més d'un segle -des del Modernisme, probablement-, el Cap i Casal del Principat de Catalunya ha representat un pol de modernitat enfrontat a les pulsions centropàtiques de la capital de l'Estat. Mentre les novetats de l'exterior, l'impuls més inequívocamen progressista i la voluntat cosmopolita eren encarnats per Barcelona, Madrid es consumia en una turbamulta de funcionaris casposos, empresaris ordenancistes, hidalgos amb bigoti curt i polítics de trona corcada. La modernitat, ras i curt, era representada per Barcelona -sempre tan a prop de París-, mentre Madrid s'acontentava a ostentar les ínfules del poder, els seus oripells i la seua inoperància. Una vegada més, la dicotomia ha tornat a reproduir-se.

  Se'm dirà probablement, que la pulsió que anima les actuals emocions catalanes és el nacionalisme, i que, políticament, això és premodern, atàvic, tribal i antic. No entraré en aquest debat. Tinc la meua opinió sobre el nacionalisme, que ja he expressat en molt diferents llocs. Però si una majoria dels ciutadans de Catalunya vol convertir el seu país en un nou estat d'Europa, la resposta no pot ser aixecar una bandera més alta. Espanya es dessagna per Catalunya, com probablement ho tornarà a fer per Euskadi en un futur no llunyà, i si ens podem imaginar la península sense els seus dos focus tradicionals de modernitat i de progrés mental, la conclusió immediata és a qui li pot interessar viure en l'Espanya restant.

  Concloure, com ho ha fet Alberto Fabra, que la resposta al desafiament independentista català és "ser més valencians i més espanyols" és una eixida de to més digna d'un bombero-torero que no d'un dignatari mentalment sa. Els valencians, ras i curt, correm el risc de convertir-nos en el vagó de cua d'una espanyolitat turmentada -agafe l'expressió, que m'agrada, de l'amic Vicenç Villatoro. Mentre tot al nostre voltant canvia, quedar-se quiet no és un símptoma de trellat, sinó de greu inconsciència.

  Barcelona, una vegada més, marca la pauta. L'independentisme, més enllà del còctel emocional més o menys embriagador, és un repte que es pot avaluar amb diferents paràmetres. Hi ha discursos, en aquest magma, massa solvents -com el del llibre d'Antonio Baños La rebel·lió catalana, que pot compartir qualsevol espanyol liberal- que apunten a un moviment de fons que no pot no tindre conseqüències per al futur. I el futur, ja sabeu, és aquella part del temps heraclitià que s'esdevé inexorablement, independentment de la voluntat de l'observador.

  Madrid ha fet el ridícul a Buenos Aires davant del món. Uns dies després Barcelona -Catalunya- ha donat al món una lliçó de civisme que cadascú interpretarà com voldrà. Jo només sé que una Espanya sense Catalunya serà sense dubte un projecte que resultarà tristíssim de compartir. Els catalans han visualitzat una cadena de llibertat. El País Valencià, mentrestant, segueix aferrat a les argolles de sempre. Madrid, Barcelona. Com fa segles, l'elecció continua en vigor. Magnífiques oportunitats, per als pobres conciutadans d'aquest meu país panxacontent i estupefacte, de seguir equivocant-se en marxa triomfal...

Figues

  Ja hem collit les primeres figues de la temporada. La vella figuera del camí la Cossa és ja un espectre: va morir ràpidament i dignament per culpa d'uns agents químics letals. Feia, sense dubte, les millors figues napolitanes del terme de Borriana. Fa anys que en el seu lloc, però, hi ha ara una gran absència, i un troc tallat de socarrel com a tot vestigi de l'antic prodigi. El pare, per sort, va esgallar-ne dues vares primes i fermes, quan encara alenava, i les va plantar en dos llocs propicis, fa quatre o cinc anys. Fou un matí de lluna vella (lluna minvant), al mes de gener, quan s'han de fer aquestes operacions. El resultat ha sigut dues figueretes eixerides i poderoses, que ja donen collita.

  El pare té huitanta-quatre anys, però encara tots els dies a les sis del matí i se'n va a l'hort. Ningú com ell per a interpretar el secret de les figueres, tallar-les com cal amb lluna vella i assegurar els millors fruits. La figuera mare calia podar-la amb cura, pujant al tronc i fent servir un bon xerrac. Això ho feia jo mateix, seguint les seues indicacions des de baix. Era una operació tan profitosa com estètica. El cóp de l'arbre havia de resultar atractiu a la vista després de la poda. La figuera havia de lluir com una xica fadrina i després, al setembre, produir les figues més gustoses i meloses del veïnat.

  Ara les figueres filles no necessiten tanta cura. Es poden tallar des de baix, còmodament, i esperar després les mateixes figues que proporcionava la mare, sucoses, deliciosament granulades, dolces i inequívocament abellidores. No hi ha res com una figa per a resumir-hi el sentit del pas de les estacions, el fruit que sense dubte Eva va oferir a Adam (¿pomes? Això no ho crec: ¿on s'han vist pomes així a Terra Santa?), la llepolia perfecta a l'abast només dels qui estimem aquests arbres.

  Les velles figueres, que abans senyorejaven les alqueries del terme de Borriana, oferint aliment a l'entrada de la tardor i bona ombra a l'estiu, ara hi han desaparegut quasi completament. Les que queden estan abandonades -i el seu fruit ha resultat maleït- i una figuera productiva necessita carinyo i atenció. Per això a casa ens mengem les nostres figues amb un sentit profundament eucarístic. Sabem el que mengem i l'esforç que costa aconseguir-ho. L'alternativa, òbviament, és menjar plàstic adquirit en qualsevol supermercat. Però les nostres figues napolitanes són massa superlatives, massa indescriptibles com per a admetre que un dia ens veurem sense. I això, mentre depenga de mi, no passarà mai.