Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Rèquiem per Marcel Reich-Ranicki

Por: | 19 de septiembre de 2013

En pocs dies de diferència ens han abandonat dos homenots de calibre descomunal: Martí de Riquer i Marcel Reich-Ranicki. No he tingut el plaer de conéixer personalment cap dels dos, però m'ha interessat especialment l'odissea del germano-polonés. Al capdavall, és fàcil fer-ne ara una necrològica i destacar que amb ell se'n va una estirp de crítics literaris que ja no tornarà. És fàcil perquè és veritat, i aquest és el problema.

Marcel-reich-ranicki

  Els escriptors amb una mica d'ambició ens passem la vida esperant l'arribada d'un crític de la mena de Ranicki. D'ell s'ha dit amb justícia que bastava que li dedicara atenció a un llibre, no importa si per a lloar-lo o per a destrossar-lo, per fer-hi brollar el geni. Qualsevol de les dues coses era duta a terme amb una minuciositat argumentativa perfectament inapel·lable. Per desgràcia, això no és el que s'estila en la crítica del nostre àmbit. Ara mateix, no hi ha òbviament cap crític com Reich-Ranicki ni en català ni en espanyol. Costaria, de fet, trobar-lo en qualsevol llengua europea. Al nostre país -estat, principat, regne, apèndixs insulars: uf!- el que passa per tal és un senyor o senyora, d'altra banda molt meritori, que llegeix un llibre (de vegades -amb sort- sencer), ens informa de si li ha agradat o no, hi fa algun comentari més o menys evanescent i para de comptar. No busqueu lectors en profunditat dels textos, voraços enciclopedistes experts en literatura comparada, animals gegantescos aspirants a l'excel·lència com una girafa aspiraria, amb naturalitat, a menjar-se sempre les fulles més altes de l'arbre.

  El que passa per crítics en aquest rodal de món són individus que tot ho troben bé, o que tot ho troben malament -de vegades simultàniament-, que no aspiren a educar els lectors ni a ensenyar res als escriptors. Només volen passar l'estona i, a ser possible, cobrar els 3.500 caràcters de la ressenya en qüestió (i això ja no és tan senzill!). Davant aquesta manca flagrant de professionalitat, som els propis escriptors els qui ens veiem obligats moralment a fer crítica de llibres. Però aquesta bona voluntat -que unes vegades oculta amiguisme, d'altres fílies i fòbies obscenes, i quasi sempre un punyent amateurisme- no soluciona el problema essencial. Però també ajuda a passar el temps.

  Reich-Ranicki no era un tipus fàcil (però qui ho és, entre els grans?) i tenia tendència a convertir la seua opinió en una marmòria taula de la llei. Els seus defectes són coneguts. Però era un tipus amb unes creences suficientment fermes i un amor apassionat per la literatura. Sent ell mateix un supervivent de l'Holocaust (va aconseguir fugir del gueto de Varsòvia l'any 1942), sentia pels llibres la fascinació dolorosa que sol ser habitual en la cultura jueva. Com tots els jueus, veia en cada llibre un llibre sagrat, i per això el treien de polleguera els escriptors que no santificaven aquest esperit, que eren mandrosos, repetitius, estafadors o simplement incapaços.

  Per als qui ens dediquem, a més, al gènere de l'opinió, era senzillament fascinant comprovar com un sol elogi d'aquest mestre inigualable era capaç de convertir el text més humil en un best-seller sense pal·liatius. D'aquest ordre gegantí era l'home que ara acaba de morir. Els qui venen darrere tindran realment molta faena si volen emular-lo.

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Archivo

enero 2017

Lun. Mar. Mie. Jue. Vie. Sáb. Dom.
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal