Petit dietari de la gran Londres

  Londres, per a principiants, és una promesa formada per mil sensacionals suggeriments. Havia emprès el meu primer viatge a la ciutat del Tàmesi bussejant, en realitat, en un episodi de la meua adolescència. Als tretze o catorze anys m’havia fet subscriptor d’una història de la Segona Guerra Mundial en fitxes. Cada quinze dies m’arribaven un grapat de cartons quadrats, ordenats per colors, amb els diferents aspectes dels esdeveniments bèl·lics: fets militars, uniformes, armes, mapes, etc. L'arribada del correu era un esdeveniment especialment llèpol, una mica ansiós, gloriosament celebrat. Encara conserve la col·lecció. Moltes de les fotos de l’època, que il·lustraven les fitxes, tenien consignada una mateixa procedència: Imperial War Museum (London).
  Vaig desar aquest suggestiu rètol en un calaix profund de la memòria. I el vaig traure fa poc, quan Ryanair em va col·locar a Stansted amb la precària austeritat habitual. Llavors em vaig adonar que tenia l’oportunitat de conèixer l’origen d’aquelles imatges que m'havien fascinar feia més de trenta anys. En realitat, i com vaig poder comprovar de seguida, Londres és una ciutat on la memòria bèl·lica té reservat els pòdiums més espectaculars. És lògic, supose: al capdavall, no es guanyen en va dues guerres mundials. I Trafalgar, i Waterloo i tota la resta. Sí: els britànics van perdre un imperi, però van guanyar la batalla de l’imaginari. I a dalt de l’altíssima columna de Trafalgar Square, Horatio Nelson vetla per la consciència salvaguardada de tota una nació.


   Dissortadament, l’Imperial War Museum no era com l’imaginava. En part la desil·lusió estava ocasionada per les reformes a l’edifici, que en vedaven el pas a les seccions més espectaculars. En el seu lloc, però, tenia on triar: les Churchill War Rooms, al davant de l’estació de Charing Cross (el búnquer original on el primer ministre britànic va comandar la guerra contra Hitler), el HMS Belfast avarat al riu Tàmesi (un creuer de combat visitable en ple centre de la ciutat) o el Royal Air Force Museum, on es podien contemplar els mítics Spitfire de la Batalla d’Anglaterra.
  La memòria, però, no pot ser violentada. Aquelles fitxes mítiques que van fascinar la meua adolescència conformaven un ordre diferent del de la meua realitat actual. Ja estic massa lluny d’aquell infant corprès per les colossals hecatombes armades. I és ben inútil ressuscitar les ingènues emocions del passat. Vaig girar cua, doncs, i, en lloc de reseguir els itineraris dels altars bèl·lics, vaig preferir fer una visita al meu amic Robert Archer.
  Archer, professor del King’s College, vivia a Greenwich. Aquest barri una mica apartat del centre és conegut per donar nom al famós meridià que uneix els Pols amb un semicercle imaginari que passa per l’antic observatori astronòmic des d’on vam contemplar una vista envejable de la ciutat. Robert, de fet, ens va rebre a punt d’anar-se’n: com que a partir de gener passarà a ser un pacífic jubilat, ja s’ha comprat un atic a València (la seua dona és valenciana), a dues passes del mercat de Russafa. Té moltes ganes d’abandonar el seu lloc natal –“Estic fart de Londres”, em confessa, amb un esclat de murrieria als ulls- i poder comprar en algun lloc unes tomates que facen gust de tomates. Sent com és un dels màxims especialistes mundials en Ausiàs Marc, no es trobarà foraster a la pàtria del vell i torturat poeta. I si l’assalta la saudade –que no crec-, sempre podrà recordar que el meridià passa pel País Valencià…
  A Londres, en realitat, només cal seure a la terrassa d’algun bar d’un carrer transitat i participar de l’espectacle d’un cosmopolistisme actiu. Ens hostatgem en un apartament al nord de Hyde Park. Al carrer del costat, en un restaurant persa, seuré una estona mentre la família se’n va a comprar a un Mark & Spencers. Aviat podré xarrar amb un italià que fa vint anys que viu a Londres fent d’importador de vins. És un tipus nerviüt, amb consistència d'olivera, i se les sap totes (“Has vist aquests Marlboro? Ací valen nou lliures cada caixeta. L’he de comprar de contraban”). Uns moments després, hi compareixerà un tipus del terreny, conegut de l’italià, que ve de comprar-se un periòdic en búlgar (sic). Sembla un acudit de l’Eugenio, però només és un anglès, tocat i posat, que practica el seu poliglotisme i en fa ostentació.
  Aviat travessaré Hyde Park, aquest gran bosc interior, per anar a contemplar el Retaule de Sant Jordi de Marçal de Sax que hi ha al Victoria & Albert Museum. Però això ja ho he contat. Londres, fet i fet, és excessiu per a un sol viatge, per a uns pocs dies. Quan l’abandone, em faig el propòsit de tornar aviat. Però ja no caldrà imaginar-se’l amb els ulls inaugurals dels tretze anys.

L'enquesta

  Com ja sabreu tots, aquest diari va publicar, amb ocasió del 9 d'Octubre, la ja tradicional enquesta de Metroscopia sobre la intenció de vot dels valencians a hores d'ara. Els resultats de la recerca no són gens afalagadors per al PPCV, que perdria 14 escons i la majoria absoluta. La part positiva de tot plegat -des del meu punt de vista- és que els partits d'oposició -PSPV, Compromís i Esquerra Unida- sumarien una nova majoria suficient per a governar. I que aquest peculiar i perillós engendre anomenat UPyD seria totalment irrellevant en el nou hemicicle. A any i mig de les eleccions, i si es manté la tendència, ja podem donar per acabat el llarg califat popular, amb la seua estela de privatitzacions, malbarataments i corrupcions prêt à porter.

  Ningú que em seguisca habitualment es sorprendrà si manifeste la meua alegria per la notícia. Qualsevol cosa que ens allibere de l'horror continuat del PP ha de ser, necessàriament, un fet a celebrar. Naturalment, és només una enquesta, i poden passar moltes coses fins a les eleccions, així que espere que tots estiguen a l'altura de les circumstàncies. En aquestes alçades no és cap notícia que el PSPV continue amb la seua mala salut de ferro, i que Compromís i EUPV consoliden -potser frenant un poc- la seua tedència cap amunt. No ocultaré, però, una certa suspicàcia envers l'experiència d'un possible tripartit.

  Pel que hem vist fins ara -Galícia, Balears, Catalunya-, el "tots contra el PP" sol resoldre's, institucionalment, en executius una mica dispersos, on les diferents cultures de partit casen precàriament -en el millor dels casos-, enfront, almenys, del monolitisme granític dels conservadors. Se'm dirà que això és una manifestació de la pluralitat intrínseca de l'esquerra, de l'aplec enriquidor de les diverses tendències i bla bla bla. En confiança: fins ara, tots els tripartits han acabat malament. El PP (o la dreta local) ha retornat, i amb més força, a cada territori concret. Per què el valencià hauria de ser diferent?

  Si el meu consell serveix d'alguna cosa, jo si fora el PSPV, Compromís i EUPV em posaria a reflexionar seriosament sobre quin projecte comú oferiran als ciutadans. Com que ja és obvi que l'única possibilitat de governar serà conjunta -o no serà-, jo em prendria seriosament la faena de canviar radicalment la cultura partidista que ha funcionat fins ara en aquests rodals. Encara ara, i a pesar de les perspectives, la praxi de cada formació segueix orientada als vells tics de sempre: el PSPV mira de reüll Compromís perquè considera que els vots amb què creix són de la seua propietat; el nacionalisme, d'altra banda, encara contempla els socialistes com el seu enemic històric, amb qui ha compartit una porosa frontera; i EUPV, d'alguna manera, no sembla haver superat (o potser sí, i jo no ho sé) la vella pulsió caïnita, el tradicional sectarisme que ha anat dessagnant la coalició des dels temps del camarada Carrillo.

  Ja sé que això que plantege és molt difícil. L'alternativa, però, pot ser simplement quatre anys de govern precari i, després, una nova majoria absoluta del PP. Sincerament, valdrà la pena? No crec que siga tan difícil renovellar-se des d'ara. El PSPV, en primer lloc, no hi té més remei. O s'espera que es done de baixa l'últim militant (ja no falta molt) o abandona ja el sectarisme i la voluntat hegemònica (que ja és història) en el camp de l'esquerra. Conec Ximo Puig des de fa molts anys. És un tipus honest, liberal (en el sentit que jo done sempre a aquesta bella paraula) i valencianista sincer. No crec que tinga dificultats a entendre's amb una força com Compromís, que ha arraconat les disputes identitàries i ostenta un pragmatisme molt interessant. No sé com resoldran els nacionalistes la bicefàlia Enric Morera/Mònica Oltra, però si hi troben un bon desllorigador, el resultat pot ser immensament mobilitzador. Tots plegats -i amb el concurs d'EUPV- podrien desenvolupar un model de nou encuny, generós, obert de mires, allunyat del triomfalisme vacu dels conservadors i més a prop dels valors positius -que n'hi ha- d'aquest maltractat país nostre. La condició, però, segueix incòlume: que abandonen l'amiguisme i la cultura partidista fins ara imperant. Caldrà buscar personal que, sense ser de cap dels tres partits en concret, represente transversalment la cultura d'esquerres i valencianista. I amb aquests peons edificar un país nou.

  Si tot això passa, potser el multipartit valencià no siga com el gallec, ni el balear ni el català. Potser dure. I jo, al seu moment, ja decidiré a quin dels tres partits votar, quan publicaran els seus programes electorals. Si, sóc d'aquells antiquats que, abans de votar, llegeixen. Però que no n'hi haja cap dubte que faré costat al tripartit. L'alternativa és, simplement, una catàstrofe a evitar.

 

Carlos Fabra: absolució (òbviament)

  Mentre se substancia el judici a Carlos Fabra, hi hauria moltes consideracions pertinents. En realitat, però, només una acaba imposant-se amb una certa claredat: don Carlos, si tot va com ha d'anar, serà inequívocament absolt. Això és almenys el que opine jo i és una idea que m'ha circulat per dins del sistema limfàtic en aquests deu anys, des d'aquell lunyà 2003 en que l'anomenat "cas Fabra" (que, per al periòdic Mediterráneo, sempre tan professional i imparcial, ha sigut simplement "cas Naranjax" -sic-) va saltar als mitjans de comunicació.

  Al capdavall, Fabra està sent jutjat pels mateixos jutges que van pressionar el magistrat instructor, Jacobo Pin, per a què evitara els càrrecs més letals de què s'acusa l'expresident de la diputació de Castelló. Tot s'escola lentament pel carril previst. ¿Presumpció d'innocència? Ni tan sols caldrà. Don Carlos se n'eixirà lliure o amb alguna comdemna menor per foteses fiscals, que ja se sap que els espanyols som poc donats a complir amb Hisenda -la cultura catòlica, la catàstrofe meridional, la desafecció tributària i tot això.

  Si no us ho creieu, podem fer-hi apostes. De moment, en un judici tan previsible (i havent-se desdit Vicent Vilar de les acusacions inicials per lògic interés privat), l'única cosa interessant de veritat és observar la perifèria de tot plegat. Fixem-nos, per exemple, en alguns dels advocats implicats. A Fabra el defensa Javier Boix, el penalista que ja va aconseguir l'absolució de Francisco Gürtel Camps. A les seues mans, el cacic de Castelló pot respirar més que tranquil. Què dir, però, de Wenley Palacios, el defensor de Montserrat Vives, l'exesposa de Vicent Vilar? Un tipus que és tot un espectacle permanent, com saben bé els televidents de Castelló que el recordaran, sense dubte, en els seus apassionats diàlegs amb Josety. Palacios i Josety solien competir en la televisió del segon a veure qui era més fatxa i més destrellatat... i realment es feia difícil de dir, després d'escoltar-los només deu minuts. Ara el senyor Wenley admira la premsa de Madrid tot passejant-hi la seua ferma convicció absolutòria, mentre explica que Montserrat Vives està tan tranquil·la que, després de les jornades judicials, se'n va a menjar figues amb amics (sic sic).

  Sí, amics, en el gran teatre del món, a Fabra i els seus adlàters els ha tocat fer de pallassos amb el rinyó ben folrat. I els qui s'havien fet alguna il·lusió que la corrupció, en aquesta pell de brau, acabava pagant la factura ja poden dedicar la seua innocència a una altra causa. Vindran temps millors però no seran en aquest racó profund de l'Europa siciliana.

  Fa alguns anys vaig rebre una trucada de la delegada a Barcelona d'una coneguda editorial madrilenya. Em temptaven, amb una suculenta oferta econòmica, per a què escrivira un llibre sobre Fabra i la seua família (del Tio Pantorrilles en avant). Vaig declinar l'oferta. No sé si ara encara hi tindrien interés (jo seguiria negant-me, ja simplement perquè és una matèria molt allunyada dels meus interessos literaris). Siga com siga, el senyor Fabra -un "ciutadà exemplar", segons Rajoy- és ja només un pacífic avi ("¿Os gusta el aeropuerto del abuelito?") que haurà pogut abandonar la política amb el pavelló ben alt. I ací pau i allà glòria. Sic transit merda mundi. I prou.

Presumir de lectors

  La setmana passada escrivia en aquest blog l’article “Compromís i la senyera”, a propòsit de la processó cívica del 9 d’Octubre. Crec que les meues paraules van ser prou matisades –ja n’hi ha massa fanàtics solts-, però un lector especialment va considerar que es podrien precisar encara més, així que va penjar un comentari que podeu consultar còmodament al lloc corresponent. El lector es deia Pau Llopis i no tenia el gust de conéixer-lo.     Tanmateix, em va causar tan bona impressió el seu escrit que em vaig posar en contacte amb ell al correu electrònic que em va facilitar el programa de blogs d’aquest periòdic. Llopis va fer una cosa que per desgràcia no és molt habitual entre els qui pengen comentaris en internet: no es va limitar a elogiar o atacar a l’articulista, sinó que va fer una argumentació molt sensata i documentada com a complement del meu propi text. Així, afirmava que, en la seua opinió, “va ser un greu error de l'esquerra i el nacionalisme valencians permetre que la senyera coronada se l'apropiara la dreta (post)franquista durant la Transició. Com a símbol històric (amb independència de la discussió sobre si és de la ciutat o de tot el país), hauria d'haver sigut assumida i defesa com a pròpia sense complexos. Per altra banda, la decisió dels catalans d'adoptar la senyera de les quatre barres nues com a pròpia de la Catalunya autonòmica, quan en propietat pertany a tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, en comptes d'adoptar, com ara, la bandera de Santa Eulàlia, feia imprescindible que les altres autonomies adoptaren una bandera diferent. A més, facilità enormement que s'identificara els partidaris del Penó de la Conquesta amb catalanistes/catalans, identificació que en aquella època tal vegada no es vera com una cosa necessàriament negativa, però que a la llarga ha demostrat ser un enorme error estratègic”.

  A propòsit de l’actitud de Compromís, el meu comentarista acabava afirmant que “quedar-se ancorat en la Batalla de València i en la nostàlgia del que podria haver sigut no pot ser mai la solució de qui no es resigna a ser irrellevant”. Sincerament, crec que té raó, tot i que la nostàlgia, per a un escriptor, és un territori massa llèpol que no abandonarà sense lluita. Siga com siga, li vaig agrair personalment el to del seu comentari i els sòlids fonaments dels seus pressupòsits ideològics. Ell em va contestar, al seu torn i ja privadament, amb una nova carta que m’agradaria reproduir ací en part (li he demanat el pertinent permís). Llopis hi comença del següent tenor: “És tota una sorpresa, ben agradable per cert, rebre una contestació sobre un comentari fet en el diari. En efecte, moltes vegades em fa tal feredat llegir les brofegades i barbaritats que s'amollen protegits per l'anonimat o els nicks més o menys enginyosos que no tinc cor de posar-me a escriure per molt que el cos em demane dir la meua ara i adés. A més, u té sempre la incòmoda sensació que no servix de gran cosa argumentar i que poques vegades et lligen o molt menys reflexionen sobre el que dius. Benvingut siga, per tant, el diàleg constructiu”.
  Després d’aquesta introducció, el meu contraopinant continua: “Supose que quan u escriu és normal tindre present a qui es dirigix per a tractar de jugar amb la complicitat i els sobreentesos dels lectors potencials. Pense que la gran majoria dels qui et seguixen compartirà punt per punt la manera que has tingut d'abordar el tema del teu article, però crec també que abundes en alguns llocs comuns que les reflexions i els estudis més recents s'han encarregat de matisar o desmentir (…) Quan u té una trajectòria com la teua, amb una carrera literària sòlida, un reputat camí com a crític literari i un trajecte d'indiscutible compromís amb la llengua, crec que caldria ser més valent a l'hora de tractar els tòpics. Alerta, no pretenc demanar heroïcitats, ni molt menys que canvies la teua manera de pensar. Però, si no sou les persones com tu les que trenqueu els clixés, qui ho farà? Qui ens ajudarà a guarir les ferides i a ablanir les cicatrius que tants anys de baralles ens han deixat a tots? Qui farà possible que en un temps raonable -que ho vejam, vaja, que més o menys som de la mateixa quinta- puga reverdir esta terra àrida i estèril en què ens hem convertit?”.
  I acaba: “I, si dius que no criticaràs Ribó ni Compromís si arriben a dur la senyera amb blau, ¿com pots concloure que "m'entrarà un sentiment difícil d'expressar, una barreja de nostàlgia d'un temps que no vaig viure, de vergonya aliena col·lectiva, d'estupor intel·lectual i de llàstima"? Eixa frase és molt pitjor i més dura que la més aspra de les crítiques. I sí, ja sé que, també, és literatura. L'article està molt ben escrit, això no ho negaré mai, però a mi em fa que m'entre la nostàlgia de viure en un país normal, on les qüestions simbòliques es tracten sense tanta acritud. El cas és que estic convençut que estàs per eixa línia, però tal vegada no coincidim en la manera de seguir-la”.
  Fins ací la llarguíssima cita. Demane perdó als lectors per abusar de la seua paciència però, ¿no és cert que valia la pena? Tant ho cre, que no vull afegir-hi res més. El senyor Llopis i jo tenim maneres de pensar diferents però en el fons, segurament, no estem tan allunyats. Ara, però, m’interessava donar veu al seu raonament (el meu ja l’heu d’aguantar totes les setmanes en aquest lloc). És cert que, de vegades, la gent que escrivim per al públic tenim la sensació de predicar un poc en el desert: allà on esperaríem respostes entusiastes o com a  mínim senyals de vida molt sovint no hi ha res; en canvi, d’altres vegades, la més innocent de les afirmacions provoca tempestes instantànies dignes de millor causa. Internet ha agreujat i tipificat específicament aquesta situació amb les seues pròpies lleis. El meu article de la setmana passada, però, va obtindre, com a  mínim (i segur que no únicament) un lector atent i intel·ligent. Gràcies a ell, a més, he solucionat la peça d’aquesta setmana...

  Hi ha lectors que presumeixen dels escriptors que han freqüentat. Aquest humil escriptor, per una vegada, presumirà ara dels seus lectors. Hi ha vida aquí fora: magnífic!