Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

En el centenari de la Recherche

Por: | 13 de noviembre de 2013

  Hi ha llibres que marquen –clàssics, en diem- i que deixen una mossa sempiterna en el fusellatge de tot lector. En el meu cas, dos d’aquests volums inexcusables són La muntanya màgica i À la recherche du temps perdu. D’aquest segon text es commemora, en aquest mes de novembre, el centenari de la publicació. Són pàgines que he llegit i he rellegit, en l’original francés i en diferents traduccions, en un procés inacabable i morós que m’ha edificat com a lector i com a escriptor, i un poc de tot això volia parlar-vos ara.
  Han passat, en efecte, cent anys des que Marcel Proust va publicar, en l’editorial Grasset (després que André Gide el rebutjara –ostensiblement barallat amb Santa Llúcia- per a la Nouvelle Revue Française), el primer dels set volums de la Recherche, Du côté de chez Swann. Començava així un dels projectes literaris més ambiciosament colossals de la història. Amb ell, Proust engrandia, sublimava i també dinamitava el marc “novel·la” fins canviar-ne totalment la definició. Al llarg de prop de tres-mil pàgines s’esdevindria llavors l’escenificació de la consciència en carn viva d’un escriptor peculiar, consciència que incloïa l’element fefaentment conscient però també l’inconscient, en el mateix moment que un circumspecte doctor vienés, anomenat Sigmund Freud, convertia aquest darrer en la pedra de toc d’un altre edifici literari superbament superlatiu.

Marcel Proust

  De llavors ençà, la Recherche ha proporcionat plaer i reflexió a milers de lectors, la inmensa minoria que mou el món. En català tenim ara mateix la sort de comptar amb dos solvents traductors, Josep Maria Pinto i Valèria Gaillard Francesch, que estan publicant l’obra completa en lliuraments successius, l’un per a l’editorial Viena i l’altra per a Labutxaca. Pinto va ser el primer a començar. L’any 2009 va publicar el primer títol de la sèrie, Combray. L’editorial Viena, que ha albergat el seu projecte, ha proposat dividir tota l’obra en dotze volums, dels quals ja s’han publicat els quatre primers. A Josep Maria Pinto, doncs, li queden uns quants anys de faena.
  És cert que ja comptàvem, en llengua catalana, amb una altra traducció de la Recherche. Es tracta de la versió que va ultimar Jaume Vidal Alcover in extremis (amb el concurs de Maria Aurèlia Capmany) per a l’editorial Columna. Aquesta obra, publicada a principis dels anys 90 del segle passat, va ser criticada perquè l’autor, natural de Manacor (Mallorca), incloïa freqüents dialectalismes en el seu treball. És famosa, en aquest sentit, la traducció de la primera frase del primer llibre. On Proust posava “Longtemps, je me suis couché de bonne heure”, Vidal Alcover va traduir “Durant molt de temps, em vaig colgar dejorn”. Això els va semblar massa “local” a algunes ànimes molt primmirades del Principat. La polèmica va acabar beneficiant el propi Pinto, perquè en traduir “Durant molt de temps, me’n vaig anar a dormir d’hora” va ser saludat, en alguns mitjans catalans, com el traductor que definitivament havia fet “llegible” (sic) Proust.
  En realitat, el caràcter simbòlic de la traducció d’aquesta primera frase es deu al fet que és un conjunt de mots perfectament col·loquial. Per això accepta tantes variacions dialectals. Al País Valencià en diríem “Durant molt de temps, em vaig gitar enjorn” (si és que aquest bell vocable, enjorn, no és ja un petit arcà per a les joves generacions), que no és ni la solució mallorquina ni la catalunyesa.
  Siga com siga, llegir Proust és un dels pocs propòsits seriosos que podem emprendre en aquesta vida. I per això voldria acabar aquestes notes amb la reproducció de la crònica que vaig publicar (28/2/2010) en Ofici de lector amb ocasió de l’aparició del Combray de Josep Maria Pinto. I la Recherche, òbviament, no havia fet res més que iniciar-se.
  Recorde bé quan vaig començar a llegir À la recherche du temps perdu. Era estiu i jo m’estava al meu refugi muntanyenc, a mil metres en vertical allunyat de la civilització. M’agradava matinar i veure com el sol s’elevava per damunt de la barrancada clapejada de carrasques. A la galeria de casa, assegut en un sofà còmode, obria l’edició de Flammarion i penetrava en un univers lingüístic incommensurable. La inimitable frase de Proust, farcida de digressions i de meandres, és tot un repte per al lector, que ha de disposar-se a navegar-hi com un aventurer s’endinsaria en l’Amaçones. Jo consumia aquest tresor literari pur en dosis morigerades, consultant ocasionalment el diccionari. Em deixava impregnar pel microcosmos de Combray i la magnífica verbositat de Proust m’acaronava els sentits. Unes poques pàgines de la Recherche eren el meu desdejuni: un banquet que només esglaiaria els partidaris del menjar macrobiòtic, o vegetarians desorientats sense una mica d’imaginació.
  Llegint ara aquest Combray (l’inici del primer volum de la Recherche), que Josep Maria Pinto ha traduït per a El Cercle de Viena, he reviscut aquelles matinades intenses viscudes en un poble dels Ports. És difícil recomanar Proust: molts lectors hi trobaran a penes una verborrea incomprensible, una melopea allargassada resseguint la tortuosa consciència d’un tipus obsessiu. En la vida d’un lector, però, hi ha un moment per a Proust i no cal afanyar-se a conquistar-lo. I si no arriba, doncs cal acceptar-ho amb resignació i –potser- una mica de contrarietat compungida.
Combray, en tot cas, és el lloc on ens trobarem amb la famosa escena de la magdalena, tan citada arreu i tan poc llegida al seu text original. El protagonista del relat, en efecte, recupera el passat a través d’una magdalena desfeta en una tassa de te. El sabor de tot plegat el retrotrau als diumenges de la seua infància, quan pujava a l’habitació de la seua tieta Léonie abans d’anar a missa, i aquesta li oferia la mateixa magdalena mullada en te o til·la. El narrador, davant aquest bucle dels sentits, se sent traspassat per un rampell d’encoratjadora melangia. De sobte se sap indiferent a les vicissituds i els desastres de la vida: “J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel”. Heus ací, en efecte, la condensació metafòrica més extrema del projecte literari proustià.
Es poden fer moltes lectures d’aquest infant de la narració que no desitja altra cosa que puge sa mare a fer-li el bes de bona nit i hi reste amb ell, cerimònia que el pare considera un rite “absurd”. Si tenim temptacions d’interpretar tot això amb ulls extraliteraris, però, hauríem de fer cas al propi autor, que ens adverteix molt clarament: “nous ne connaissons jamais que les passions des autres, et que ce que nous arrivons à savoir des nôtres, ce n’est que d’eux que nous avons pu l’apprendre” (o, tal com es tradueix ací: “mai no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de les nostres només ho podem aprendre a través dels altres”).
Hauríem d’evitar, supose, que ens passe amb Proust el que experimentava Monsieur Legrandin, ignorant del seu esnobisme, en confessar: “Au fond, je n’aime plus au monde que quelques églises, deux ou trois livres, à peine davantage de tableaux, et le clair de lune…” (“En el fons, només m’agraden en aquest món unes quantes esglésies, dos o tres llibres, no gaires més quadres i el clar de lluna…”). A les meues matinades de joventut, però, jo hi vaig creure a ulls clucs.

Hay 1 Comentarios

Jo tinc la sort de poder llegir Proust en francès, si bé mai no he tingut temps d'anar més enllà del primer llibre, que he llegit, almenys dues voltes. No abandone, però, sé que un dia, potser ja jubilat, comptaré amb el temps de fer-ho bé. En tot cas he trobat molt interessant la qüestió de la traducció de la primera frase. És un bell i castigat ofici el de traductor.

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal