Petita teoria del caqui

Vosaltres haureu vist, als mercats o a la secció de fruita i verdura dels supermercats, aquesta nova varietat de caqui anomenada persimó, que té denominació d'origen de la Ribera del Xúquer. Es tracta del mateix caqui de tota la vida, que s'ha recol·lectat semimadur i se n'ha eliminat l'astringència. El resultat és una fruita amb una textura radicalment diferent. Si el caqui tradicional té un color roig-tomata i una polpa característicament melosa, amb uns pinyols negres a l'interior, el persimó és un fruit apressegat i la seua carn fins i tot recorda la poma. No té el roig intens del seu predecessor, sinó un color taronja notòriament més esvaït.

  D'una manera o altra, no hi ha res més bonic -profitosament bonic- que un caquier (o caquisser, com n'hem dit sempre a casa) en plena producció, aquest arbre que és un esclat de majestuós vermell imperant, com un epítom dels dons que ens proporciona la natura. Com cada fruita d'arreu -la joieria del món vegetal-, el caqui representa molt bé el paradís possible que podria ser el nostre planeta i qui sap si no va ser el fruit enigmàtic (que no era obligatòriament una poma) amb què Eva temptà Adam.

  Naturalment, el persimó està fent furor. Al capdavall, es ven (així ho he comprovat al Mercadona més pròxim) a 1,50€ el quilo, mentre la varietat tradicional costa 1,70€. A la circumstància del preu afegeix, a més, la facilitat amb què pot ser menjat, sense necessitat de cullera i aprofitant al màxim tota la polpa.

  I bé, és evident que tot són avantatges, amb el persimó. Jo diria, si em permeteu el vaticini, que aviat substituïrà completament la varietat tradicional, perquè és així com funciona el món. Potser un dia ja no es trobarà el caqui de sempre al mercat i haurem de conformar-nos, vulgues o no, amb el nou. Això ja ha passat amb la taronja. Varietats tan superbes com les navelates han estat marginades i substituïdes per d'altres més preuades pel tamany o altres trets. I així es progressa, quin dubte hi cap.

  Si algun dia, però, el caqui tradicional, la llepolia de les fuites, ja no té qui el cultive, l'incorporarem a una nostàlgia específica -la nostàlgia gustativa- que és la cambra recòndita i un poc fosca on guardem els tresors més fins, les sensacions més intenses, les empremtes evanescentment duradores. Però aquest article no vol ser un rèquiem. Només és una petita teoria.

Comments

[Publicado por: susanita]

Trobe q estás un poc desorientat, el caqui Persimó es el "Rojo Brillante" de tota la vida, el qual per el tractament que se li dona en postcollita es pot convertir en persimmoon o classic. Es a dir, el Persimmon es el "Rojo Brillante" sotmés a un procés de destanització, i es comercialitza com a caqui Persimmon.
El classic, es a dir el moll de tota la vida que s´ha de menjar amb cullera es el "Rojo Brillante" sense haver passat per destanització.
A més, te vaig a contar un secret, si t´estimes més menjar-te´l moll, fica un persimmon junt a una poma un parell de díes i agafa la cullera per a menjarte´l.

Persimmon no és una varietat, es una marca de comercialització que indica el tipus de tractament que se li ha fet.
O siga que no cal réquiem ni nostàlgia.

[Publicado por: Francesc Viadel]

El caqui era fruita si ho recordes introbable a les botigues de la nostra infantesa... una d'aquelles fruites -com el gínjol- o les darreres taronges imperials dolces com l'arrop que només menjaves si a "casa", al terme vull dir, la familia tenia la sort de tenir un d'aquells arbres. Arbres màgics, ancestrals, fruites màgiques... ah, els caquis! la tardor...