M'explicaré. Em disposava a escriure una entrada en aquest blog a propòsit del nou disc de Rafa Xambó, i en això em va sorprendre la notícia del brutal tancament de Nou (l'antic Canal 9). No crec que, a hores d'ara, hi haja cap lector que ignore els detalls de la fosca operació d'Alberto Fabra contra la televisió dels valencians, després de la decisió judicial que anul·lava l'ERO. M'estalviaré els detalls, doncs. Després de molt de temps, he seleccionat de nou aquest canal en el meu comandament a distància, i he pogut contemplar la ràbia i la indignació dels treballadors i l'inèdit esperit de llibertat -de llibertat indignada i rabiosa- que inundava uns platós massa temps ensopits per la metzinosa letargia del poder.
En realitat -és la meua pensada-, feia molt de temps que Canal 9 havia tancat. Va baixar la persiana -mental- probablement la primera vegada que va acceptar silenciar una notícia, o traure exclusivament el costat bo (?) de la cara (dura) d'un president, o inventar un món de faula on els valencians nadàvem en una abundància que ara ens ha esclatat a tots entre esgarips. Després d'endeutar l'ens fins uns límits intolerables (gairebé 1.200 milions d'euros), els mateixos responsables d'aquest balafiament i aquesta rapinya diuen que l'han de tancar... per manca de diners. No cal dir res més: podeu traure les vostres pròpies conclusions.
No és només la massa de treballadors ara acomiadats, és el capital simbòlic, emocional i cultural que el tancament suposa. Amb RTVV se'n va un instrument que podria haver sigut decisiu en la recuperació de la llengua pròpia i la difusió de la nostra manera de veure el món. I, si no ho va ser, no és per culpa dels professionals, sinó dels caps de suro que en feien de capitostos. Des del 1995 la de Canal 9 és la història d'un llarg fracàs anunciat, però no espereu que paguen l'ànec els seus autèntics responsables.
I si la vida ha de continuar, com ha de ser, ara seria el moment de contar que Rafa Xambó és a punt d'estrenar un disc, T'estimo tant, on ha posat música a alguns sonets de Shakespeare. Curiosament, Xambó és membre del Consell d'Administració de RTVV per Compromís, on ha destacat per la seua lucidesa combativa en contra de les arbitrarietats governamentals. A jutjar per la cançó que ha divulgat de bestreta, el vídeo de la qual podeu veure ací, Xambó ha dut a terme una faena delicada i eficaç. Ell ja era l'autor d'algunes cançons memorables que no m'he cansat d'escoltar, amb aquest aire de fusió del rock clàssic amb el baladisme italià: "La sirena", "Maria Gràcia", "Sanremo" (per no eixir d'un dels seus discos més aconseguits: Dies oberts). Amb el concurs de Matthieu Saglio al violoncel i Salva Vázquez al piano, el nostre cantautor ha fet ara una lectura neta i matisada dels vells mots shakespereans, traduïts per Txema Martínez.
És ofici rigorós traduir els sonets de Shakespeare. Conserve encara aquella pionera versió que en va fer Joan Triadú l'any 1982 per a Els Llibres de l'Óssa Menor (40 sonets de Shakespeare). Ja explicava llavors el vell mestre que traduir aquestes meravelles era especialment complex. "No és una qüestió de riquesa de llenguatge -explicava Triadú-, de rares o d'arcaisme, sinó de la complexitat de sentits dels mots". A aquesta dificultat formal s'afegeix la pròpia densitat conceptual d'aquells versos bellíssims, dedicats a un home jove no identificat i a una "dona bruna" de la qual tampoc sabem gaire. Musicar això, respectant el seu univers moral i estètic, és una faena meritòria i àrdua, en la qual Xambó s'ha llançat sense xarxa.
En una cultura normal, l'aparició d'aquest disc seria un gran esdeveniment. Al nostre país, ni tan sols era segur que Canal 9 el cobrira. La música és precisament aquella part de la cultura que millor vehicula les emocions col·lectives, els estats anímics grupals. Com es deduïa del magnífic article que ha escrit en aquest periòdic Enric Sòria sobre Lou Reed ("El cantautor salvatge"), una bona música, amb una bona lletra, suposen una incidència memorable en el nostre ànim, i per això una musicació digna de Shakespeare és un propòsit ambiciós i oportuníssim.
Així naix el disc de Xambó mentre mor RTVV. I la vida continua i el món segueix girant, però tot és un poc més trist i més alegre a la vegada. Com ha de ser.
Hay 1 Comentarios
Joan, com sempre molt encertat en les teues reflexions. Del disc de Rafa Xambó, se'n parlarà i molt...
Publicado por: francesc viadel | 10/11/2013 16:55:47