Notes nadalenques sobre l'avortament

Nadal, aquest any, ha arribat amb la nova llei de l'avortament servida en safata pel Consell de Ministres de Mariano Rajoy. Ja coneixeu els detalls de la malifeta: acomplint, per primera i única vegada, el seu programa electoral, el PP hispànic ens ha catapultat als anys 80, posant tots els obstacles possibles a les dones que volen interrompre el seu embaràs.

  És curiós, però el que se celebra en aquests dies és el naixement d'un xiquet. El fill d'un déu, concretament, vingut al món en una miserable cova que ara es pot visitar (jo ho he fet) a Betlem, a Palestina, fèrriament custodiada -i disputada- per les diferents sectes cristianes. Tot naixement és una circumstància alegre i és comprensible que el catolicisme, a partir de ressorts immemorials, santifique la producció de fills i s'horroritze davant la sola possibilitat de l'anticoncepció. Era tradicional considerar l'arribada d'un nou fill com una benedicció, perquè eren dos braços més que ajudarien el pare a l'hora de la collita... Ja fa una llarga estona, però, que hem deixat de ser -almenys a Occident- una societat agrària. Avui dia, com a màxim, podem observar amb estupor com caminem cap a  un model social amb més vells que joves, però ni tan sols això pot justificar restriccions intolerables al dret a interrompre un embaràs.

  Si hi ha una tortura comparable a la d'obligar a donar a llum un fill no volgut és la d'impedir que nasca un fill volgut. Qualsevol de les dues opcions és monstruosa, i parteix d'una concepció que considera la dona una persona amb menys drets que l'home. No ho dubteu: si fórem els homes els qui parírem, l'avortament seria un precepte sagrat, inscrit en or al frontispici de qualsevol temple de la llei. Fa pena haver de remoure aquestes brases, però és així.

  No deixa de ser paradoxal, d'altra banda, que els responsables d'aquest conrasentit siguen polítics que s'autoanomenen "liberals". No em cansaré de repetir-ho: no podem deixar que els conservadors, els reaccionaris,els fatxes ens roben aquesta bella paraula, probablement la més significativa i transcendent de tot el vocabulari polític dels darrers tres-cents anys. Quan "comunista", "socialista", "nacionalista" o qualsevol altra etiqueta acabada en -ista hagen deixat de tindre sentit, el liberalisme encara s'aixecarà com l'últim dic contra el totalitarisme i les concepcions socials retrògades i involucionistes.

  Ja vorem quin recorregut tindrà la nova llei. De moment, el govern del PP està aconseguint el miracle de convertir l'aigua del pecat en el vi del delicte, en la línia del que suggereix, amb l'extraordinari poder de síntesi que el caracteritza, el vinyetista El Roto, que il·lustra aquesta entrada.

 ...I vindrà un dia potser no molt llunyà, en què un papa qualsevol (seràs tu, Francesc, o encara és massa enjorn?), abolirà l'estúpida posició vaticanista contra l'avortament, contra els anticonceptius i contra els matrimonis del mateix sexe, per exemple, i milions de persones que han patit per culpa d'aquests foscos dogmes podran respirar tranquil·les. Però, llavors, qui les rescabalarà pel dolor inflingit, qui podrà entonar amb suficient autoritat la canturel·la del perdó?

  No hi ha igualitaristes ni demòcrates més fanàtics que els néts dels esclavistes o dels dictadors d'abans, així que podem seure tranquil·lament a esperar l'evolució natural de les coses. Mentrestant, però, les dones han de seguir patint. Podem donar gràcies al Déu que ha inspirat tot açò.

Peter O'Toole i, després, Joan Fontaine

En poques hores de diferència se n'han anat dos grans del cinema, dos actors immensos que m'agradaven per causes diferents. Parle, com ja sabeu tots, de Peter O'Toole i de Joan Fontaine.

  O'Toole, fet i fet, serà sempre aquell parell d'ulls blaus refulgint en el desert d'Orient en una cinta tan inoblidable com Lawrence d'Aràbia (David Lean, 1962). Com en El pont del riu Kwai (1957) o Doctor Givago (1965), Lean va saber aprofitar-hi els seus actors i projectar-los en imatges on l'alé èpic venia a fondre's amb l'extrema eficàcia per a contar una història, tal com ho hauria fet Homer cas de reencarnar-se en un director de cinema del segle XX. Sorprenentment, i a desgrat d'una meravellosa interpretació (tot creant un T.E. Lawrence oscil·lant entre la timidesa melancòlica i la temeritat impàvida, una espècie de Tirant lo Blanc britànic i colonial), O'Toole no va aconseguir cap dels set Oscar que va rebre el film. Una bona lliçó per al qui infeliços que creuen que l'autèntic palmarés de qualsevol activitat artística s'ha de construir a través dels premis...

  Que Peter O'Toole fou un gran actor ara ja no ho dubta ningú. Tenia les condicions exactes per a encarnar aquesta mena d'herois ambigus que el cinema va parir després de l'esgotament (als anys 50) del model clàssic. S'havia amamantat a parts iguals amb el mètode de Stanislavski, els sonets de Shakespeare i bon whiskey irlandés, i havia aprés en carn pròpia la profunda lliçó de Georg Christoph Lichtenberg: "En la terra no hi ha superfície més interessant que el rostre humà". Qualsevol actor, lleig o guapo (això no té la més mínima importància), que no tinga aquesta divisa tatuada en el més profund de la seua ànima serà sempre un mal actor.

  D'una altra mena era l'art de Joan Fontaine. També es tracta d'una actriu amb poca sort a l'hora dels reconeixements, tot i haver rebut un Oscar per la seua interpretació en Sospita, d'Alfred Hitchcock. L'oportunitat de la seua vida, tanmateix, li la va proporcionar el mateix director en Rebeca, allà on va encarnar el paper de la seua vida, aquell que l'encasellaria en rols de dona tímida i dolça, un poc pusil·lànime. Rebeca, a més de l'ocasió per a l'esplendor de Joan Fontaine, és també un relat memorable, tan sorprenentment perfecte i ple de sinuositats i implicacions com només un geni com el vell Hitch -a partir de la novel·la original de Daphne du Maurier- podia fer possible.

  És obvi que Peter O'Toole és, com a actor, més complet i decisiu que Joan Fontaine, però això té ara una importància relativa. Basta una sola creació immortal, com la de la jove senyora de Winter en Rebeca, per a convertir en immortal un actor o actriu, talment com un sol vers genial salva per a sempre un poeta mediocre, o una frase inapel·lable (inevitablement aforística) rescabala els esforços vitals d'un prosista.

  A O'Toole l'hem vist en altres papers destacables, de El lleó a l'hivern a L'últim emperador, i fins i tot en engendres molt peculiars, com la seua representació de l'emperador Tiberi en Calígula, del sempre excessiu Tinto Brass (amb un delirant guió de Gore Vidal). Personalment, però, el vaig fruir en el seu paper de L.F.Silva, el comandant de la legió romana que va assetjar la fortalesa jueva de Masada, a l'extrem sud del desert del Sinaí. Una minisèrie televisiva nordamericana amb aquest nom va ser estrenada l'any 1981. En aquell temps Peter o'Toole ja estava avesat a ser reclamat per a fer papers de personatges històrics. La seua professionalitat, però, va lluir sense màcula en una història mítica rodada enmig del desert, a les envistes del Mar Mort, no molt lluny de la mítica Àqaba, la ciutat jordana que T.E. Lawrence va prendre l'any 1917.

  Fa un parell d'anys vaig visitar Masada. Les meues impressions d'aquella aventura les teniu publicades en El Viajero, el suplement més autènticament "global" d'aquest periòdic. Encara es poden observar les empremtes del rodatge de la sèrie a finals dels 70, especialment la reconstrucció de la immensa rampa de terra amb què els romans van poder, finalment, assaltar la fortalesa. O'Toole tenia la duresa necessària als ulls -allà on s'amagava, també, un tendre crit de súplica- per a encarnar un comandant romà implacable en l'acompliment del seu deure. El desert del Sinaí, amb l'eixuta i ferotge bellesa de tots els deserts, és l'escenari adequat per a imaginar algunes d'aquestes grans passions històriques, que Peter O'Toole va saber al·ludir amb només un gest del seu rostre.

  ...i tot això, ara, ja és només carn de necrològica. Per sort, ens queden les seues pel·lícules. Allí Peter O'Toole i Joan Fontaine seran sempre joves i bells, i ens seguiran parlant d'alguns impalpables matisos de l'ànima humana. I això és tot.

Mandela i els conflictes parroquials

  La mort de Mandela ha propiciat un festival de "bon rotllo" global. Ho acabem de veure al seu funeral, amb Obama i Raúl Castro saludant-se cordialment. Naturalment, és només un miratge. Els mateixos que somriuen entendrits davant l'escena Obama-Castro es posen dels nervis quan s'assabenten que Sortu (els antics partidaris d'ETA) ha homenatjat ben sincerament, als seus feus d'Euskadi, el desaparegut líder sud-africà.

  La talla de Nelson Mandela, en realitat, era tan alta que tot això és possible, i més. De figures així en coincideixen poques en el mateix segle. Gandhi és l'altre nom obvi, en aquest cas. El que té d'específic Sud-àfrica, fet i fet, és el paper dels anglesos, o dels anglòfons. Arreu feien de colonitzadors, però en aquell extrem d'Àfrica van ser companys de viatge de la majoria negra. Impagables companys d'un viatge complicadíssim, certament.

  J.M. Coetzee, un dels escriptors sud-africans més coneguts, ha contat al primer volum de les seues memòries (Infantesa. Escenes de la vida a províncies) com va ser la presa de consciència d'un fill de pare afrikaner i de mare anglesa enmig d'aquella vandàlica societat racista. Des de molt jove va aprendre a sentir simpatia pels natius, els autèntics priopietaris d'un país que ell no podia sentir seu: "Són hotentots -escriu-, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra sinó que la terra ve amb ells, és d'ells, sempre ho ha estat". Enmig d'aquell destí, Coetzee vol ser anglés, com sa mare, i no afrikaner, com son pare. Ha descobert, així, la primera condició que el convertirà en un autèntic escriptor: sentir-se un estrany al seu país, un enemic del seu "poble".

  És curiós, però també Javier Cercas, en un univers molt més proper, ha fet gran literatura a partir de Mandela sense dedicar-li ni una sola ratlla. En Anatomía de un instante, la seua crònica novel·lada del 23-F, l'escriptor gironí es refereix a Adolfo Suárez com un "heroi ambigu" (l'expressió és de Hans M. Enzensberger) de la Transició. Un líder que, com Gorbatxov a la Unió Soviètica o com Jaruzelski a Polònia, va trair el seu passat falangista per propiciar un règim democràtic -règim que, al capdavall, el destruiria.

  Els "herois" de la Transició espanyola eren de la mena de Suárez: Gutiérrez Mellado, Carrillo. "Traïdors" als seus que van sacrificar les seues idees en favor del bé comú. L'esperit de Mandela hi voleteja amb agilitat. Al capdavall, Nelson Mandela va saber unir els blancs i els negres sense solucionar la diferència (que sempre hi serà), però agafant-se com un ferro roent a la coincidència.

  Estan per contar, encara, algunes experiències que van tindre lloc al final de l'anomenada Batalla de València, a la ciutat al·ludida, en favor d'una entesa entre "catalanistes" i "blavers". Sí: és el nostre conflicte parroquial, ara apaivagat, que va mantindre en l'atonia el País Valencià sorgit de la dictadura i va paralitzar qualsevol intent de convertir-lo en una autonomia de primer ordre. Naturalment, el conflicte semblava, en el fragor de la batalla, absolutament insoluble: els catalanistes sospitaven que els blavers eren en realitat antivalencians, espanyolistes disfressats, i els blavers no estaven disposats a acceptar res que tingués relació amb Catalunya i posara en risc la sagrada unitat de la pàtria (espanyola, of course). Alguns ara ho hauran oblidat, però en aquells anys era impensable que dos representants d'aquestes dues maneres inconciliables d'entendre allò valencià segueren junts a la mateixa taula.

  S'escolava la dècada dels 80 -en el fragor d'una falsa pax socialista, amb el pàmfil de Lerma al capdavant-, començaven els anys 90. Les espases es mantenien en alt però la guerra semblava haver estat reconduïda a les institucions, amb el sorgiment del fenomen González Lizondo i Unió Valenciana. I allí, enmig del camp de batalla, una colla de valencians sense manies (catalanistes, blavers i migpensionistes) es reunien a dialogar cada dijous a l'Hotel Inglés, davant per davant de la virulenta convulsió rococó del palau del Marqués de Dosaigües. Ja contaran la història els seus manifassers (Vicent Franch, Damià Mollà). Jo només hi vaig ser un convidat estupefacte, un estudiant barbamec de vint-i-pocs anys, partidari dels Països Catalans que, tanmateix, hi va aprendre a escoltar els relats de gent amb qui podies no coincidir, però hauries matat, després de conéixer-los, pel seu dret a tindre les opinions que consideraren oportunes.

  Recorde perfectament que el nom de Mandela va sorgir espontàniament en aquells col·lotges noctàmbuls, morigeradament etílics. Alliberat del seu captiveri pel president De Klerk un 11 de febrer del 1990, iniciant de seguida la seua colossal obra de reconciliació a base d'una meticulosa intuïció simbòlica (que ha explicat convincentment John Carlin en Invictus), Mandela s'apareixia als salons de l'Hotel Inglés com un referent dolorosament possible. Si ell havia propiciat la impensable entesa entre amos i esclaus a Sud-àfrica, què no podríem fer en aquest diminut i igualment incivilitzat país entre valencians admirats pel nord i valencians centrifugats per l'oest?

  El que ha vingut després ja és ben conegut. Però ara, quan veus senyeres amb blau i sense blau en amable companyonia (i més: en activa complicitat) a la manifestació contra el tancament de RTVV, quan noves generacions han pujat sobre aquesta terra noble sense l'estigma de "catalanista" o "blaver" (excepte per a imbècils recalcitrants que vull negligir), quan sembla per primera vegada possible un valencianisme poderós, desacomplexat i útil en un país massa avesat a les derrotes, penses en Mandela i creus que els miracles també poden existir. Miracles treballats, esforçadíssims, minuciosos. Miracles el regne dels quals és d'aquest món. També els menystindrem?

 

Lliçons després de RTVV

Ara que s'ha consumat la vilesa, amb el brutal tancament de RTVV, és el moment potser d'aprendre'n alguna lliçó. No cal esperar, òbviament, que els responsables del fet -Fabra i els seus adlàters- traguen cap conclusió positiva. Per a ells era una qüestió purament econòmica, l'han executada i ja està. Fredament, sense motius personals. Però entre tota la gent implicada, crec que són els treballadors de Canal 9, especialment els supervivents de totes les purgues, els qui hi han de fer un pensament. És el moment de la catarsi.

  En la tragèdia grega, la catarsi és un efecte produït en els espectadors per la trama escènica. Aquests, commoguts per la pietat i pel terror, expurguen les seues passions a partir del que han vist sobre l'escenari. Eixiran del teatre purificats i lliures, com nadons a qui s'ha fet expulsar un eructe que per a l'adult no és res, però que per a un bebé és tota una commoció interior. La catarsi és dura, però permet l'alliberament de pesades càrregues psicològiques. Tots i cada un dels periodistes de Canal 9 han vist escenificar-se al seu davant, durant els darrers vint anys, el mateix dilema moral: col·laborar en l'orgia de corrupció i de manipulació orquestrada pels seus caps o mantindre-se'n al marge. En el cas que optaren per la primera via, ara no s'hauran atrevit a protestar i, si ho han fet, els seus propis companys els podran fer la cara roja. Si van optar per la segona via, però, hauran triat entre denunciar a rostre descobert la putrefacció oficial o bé girar la cara astutament sense significar-se (si la seua ocupació els ho permetia).

  Siga com siga, ara s'hauran adonat tots que una història així no es pot tornar a repetir. Informar el públic en qualsevol dels seus vessants (des del presentador d'un telenotícies al columnista d'un periòdic, des del guionista radiofònic al responsable d'un blog) requereix alguna mena de compromís moral. I també la suficient càrrega d'amor propi com per a impedir certes proposicions deshonestes. No es demana a ningú que siga un heroi, però tampoc s'ha de ser necessàriament un miserable.

  Entre 2008 i 2012 -pràcticament tota la seua vida física- vaig col·laborar intensament amb el desaparegut diari Público. Hi vaig fer tots els papers de l'auca, des d'una caterva d'articles d'opinió a reportatges internacionals, de nombrosos perfils literaris de personatges d'actualitat a breus sobre televisió i fins i tot efemèrides. Va ser, per a mi, una autèntica escola de periodisme, fins i tot més que El País, amb què he col·laborat regularment -i ben a gust- des del 1997. En tot el temps passat al caliu del primer periòdic esmentat, però, mai vaig deixar que em digueren què podia i què no podia publicar. Els termes del contracte implícit eren obvis: si els interessava el meu material, endavant; si no els feia el pes, podien prescindir de mi només aixecant un telèfon.

  Mentiria, però, si diguera que no va haver-hi friccions. Recorde especialment el que va passar el dia precisament en què m'hi estrenava com  a columnista diari (una de les proves de foc -desitjades i temudes alhora- per tot articulista de raça). El meu primer article de la nova etapa versava sobre la visita de Sarkozy i Carla Bruni al palau de la Zarzuela. Una ja cèlebre instantània sorprenia la Bruni i la princesa Letizia des de darrere -destacant els seus extraordinaris perfils d'allà on l'esquena perd el seu nom- pujant les escalinates de palau. Jo vaig escriure un text irònic a propòsit del duel d'anques, però el cap d'opinió del diari, Marco Schwartz, em va demanar que el substituïra per un altre. Els motius eren més la correcció política (Público es prenia molt seriosament la dogmàtica feminista) que no la deriva reial, òbviament. Vaig acceptar, no sense riure-me'n entre dents, i no ho considere cap indignitat. Gràcies a aquesta cessió, respectuosa amb el Llibre d'Estil del diari, em vaig permetre més endavant llibertats més profitoses, com ara desmarcar-me quan ho considerava oportú de la línia editorial del mitjà. En aquestes ocasions -recorde, per exemple, un article favorable a la participació de tropes europees en el conflicte afganés, tema tabú en el rotatiu de Jaume Roures-, solia rebre un missatge o una telefonada del murri de Schwartz que, amb el seu accent irreductiblement colombià, em recordava irònicament: "¡Qué gran diario es este, Joan, que te permite escribir lo que quieres!".

  Dir el que vols i el que creus -amb les precaucions i els respectes que calga-, ser raonablement honest amb tu mateix i amb la teua audiència, complir les mínimes regles deontològiques que fan al cas és l'única opció admissible. I és tot això el que va fallar estrepitosament a RTVV. Cada vegada que un periodista va acceptar no entrevistar un líder opositor, cada vegada que un guionista pegà la cabotada davant un acte flagrant de censura, cada vegada que un cap ple d'estultícia imposava una norma injusta sense que ningú s'hi rebel·lara, RTVV moria un poc. I ara, que ha mort definitivament, ha quedat al descobert la magnitud de la tragèdia. I només els qui estiguen lliures de pecat -amb noms i cognoms- podran tirar la primera pedra. Pensem-hi. Pensem-hi tots.

  I una última cosa: diuen -i ho he comprovat- que en les manifestacions contra el tancament de Canal 9 s'han tornat a vore senyeres de tota mena, amb blau i sense blau, amb estel o sense estel. Era un fet que no es produïa a València des del 1977, a l'alborada de l'autonomia. Potser, simplement, això és un símptoma del greu terratrèmol que per fi s'ensuma en aquest dissortat país. A algú -a algun capitost amb ínfules de president- se li mou la terra sota els peus, i ell encara no se n'ha adonat. Vivim moments inaugurals, i és trist que haja hagut de morir RTVV per a què es produïsca el miracle. Si amb tot això no desperta València, llavors la bella no dorm, sinó que està irreversiblement putrefacta. Esperem que no.