Comence l'any com el vaig acabar: llegint Shakespeare. O rellegint-lo, més concretament, que ja se sap que és l'única manera seriosa de llegir. Ocorre que nadal és un d'aquests infaustos períodes de l'any en què no tenim diari durant dues interminables jornades. A mi m'arriba quotidianament aquest periòdic en paper, cortesia de la seua direcció (gràcies sien donades), amb puntualitat de matinada. És la vella andròmina sollada de tinta amb data de caducitat, però mentre la rotativa funcione i el digital no s'impose amb exclusivitat, la meua generació -la darrera de la premsa analògica- encara podrà somiar. I què fer, si no hi ha periòdic en paper? Doncs agafar un bon clàssic. Juli Cèsar, per exemple.
Al capdavall, i parafrasejant Charles Péguy, "No hi ha res més vell que el periòdic d'ahir, i Shakespeare sempre és jove". Tornar al vell amic Will, per a un escriptor, és una lliçó d'humilitat que sembla especialment indicada per a un inici d'any. És obrir qualsevol de les seues peces i retrobar-te amb un univers de paraules, paraules, paraules on cada frase pot ser ocasió per a una metàfora corprenenedora i cada escena construeix, com per art d'encanteri, personatges més reals que la pràctica totalitat de la gent que m'he trobat avui al supermercat.
S'ha parlat a bastament dels monòlegs de Hamlet (especialment del que comença amb el celebèrrim "To be or not to be", que no és precisament el millor de la tragèdia que porta el seu nom), però, què dir dels de Brutus i Antoni en Juli Cèsar? L'assassí vol justificar el seu crim comparant la víctima amb "un ou de serp/que, després de covat i a punt d'obrir-se/com tots els ous de serp, fóra un desastre/i, per tant, esclafem-lo dins la closca". ("A serpent’s egg/Which hatch’d would as his kind grow mischievous,/And kill him in the shell", Acte II, Escena I). La versió és de Josep Maria de Sagarra, publicada en un d'aquells antiquíssims quaderns de l'Institut del Teatre, comprats fa mil anys en una llibreria que ja no existeix. Que és com dir, fet i fet, que es tracta d'una obra tan sagarriana com shakespereana. S'imposa, doncs, llegir la traducció acarada amb l'original, per a no perdre's els matisos i no haver de combregar necessàriament amb la solució -sempre imaginativa i carregada d'alé literari, això sí- de l'autor de Vida privada.
Si hi ha un monòleg ben conegut en aquesta obra, però, és el de Marc Antoni davant per davant del cadàver de Cèsar, el seu mentor i amic. En la versió cinematogràfica de Joseph Leo Mankiewicz (1953), el paper d'Antoni va ser encarnat per Marlon Brando. Supose que va ser ben sorprenent, al seu moment, que es pensara en Brando, caracteritzat per una manera d'interpretar impactant però una dicció embarbussadament endimoniada, per a representar un personatge de Shakespeare. Però Antoni és un tipus d'acció, un milhòmens astut que sap contenir-se però també sap quan ha de dir les "veritats pelades". Brando va construir-hi un caràcter memorable. Recorde perfectament quan, ara farà un quart de segle, TVE va passar una nit la pel·lícula de Mankiewicz doblada al castellà, oferint per primera vegada als espectadors la possibilitat de sentir la versió original simultàniament per Radiocadena. I allí ens tenies, un grapat de sonats, enverinats de cinema i de literatura, escoltant amb l'aparell de ràdio a l'orella l'anglès de Shakespeare meticulosament destrossat i miraculosament regurgitat per Marlon Brando...
El monòleg d'Antoni amb Cèsar de cos present és una obra mestra de l'ambigüitat del llenguatge, acusant Brutus i els seus companys mentre els reputava de "ciutadans honorables". Els efectes en la multitud no van tardar a fer-se evident, desencadenant la fugida dels assassins i forçant la batalla final a Filipi, on tots caurien davant les espases d'Antoni i Octavi. Brutus havia tingut la seua oportunitat: s'havia adreçat al públic i semblava haver-los convençut que la mort de Cèsar era inevitable: "Com que Cèsar m'estimava, jo el ploro; com que era afortunat, me n'alegro; com que era valent, l'honoro; però, com que era ambiciós, jo l'he mort" ("As Caesar loved me, I weep for him; as he was fortunate, I rejoice at it; as he was valiant, I honor him; but as he was ambitious, I slew him." Acte III, Escena II). Antoni, recollint el guant de l'eloqüència, li tornarà la pilota: "Brutus l'apunyalava i, quan ell treia/el maleït acer, fixeu-vos bé/com l'anava seguint la sang de Cèsar,/talment com si sortís fins a la porta/per estar convençuda que era Brutus/el qui havia trucat tan brutalment! Car Brutus, ja ho sabeu, era com l'àngel/de Cèsar! Judiqueu si l'estimava,/déus immortals!" ("Brutus stabb’d;/And as he pluck’d his cursed steel away,/Mark how the blood of Caesar follow’d it,/As rushing out of doors, to be resolved/If Brutus so unkindly knock’d, or no;/ For Brutus, as you know, was Caesar’s angel./Judge, O you gods, how dearly Caesar loved him!", ibídem).
Si bé ho penseu, d'aquest llarg i interromput monòleg de Marc Antoni naix tot el llenguatge polític actual, aquell que vol fer passar per "mobilitat exterior" la emigració forçada dels joves talents o per "moderació salarial" la brutal i generalitzada retallada dels sous. Però això, ja ho podeu comprendre, és un altre tema.
Acaba un any, en comença un altre, algun dia he baixat al portal i m'ha fallat el periòdic (jo, que en tinc mono tan fàcilment), però el provecte Will Shakespeare està tan en forma com el primer dia. A veure si, sota la seua inspiració, 2014 ens és pròdigament propici.
Hay 0 Comentarios