Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Catalunya Ràdio "y cierra España"

Por: | 22 de enero de 2014

  I bé, anoteu aquesta data per a futura memòria: 21 de gener del 2014. Des d'ahir, en efecte, els valencians, per primera vegada des de la promulgació de l'Estatut d'Autonomia (el mateix que reclama "especial respecte" -sic- a la recuperació del valencià), no comptem amb cap canal de televisió generalista ni emissora de ràdio extralocal en la nostra llengua. El Ministeri d'Indústria acaba d'obligar Acció Cultural del País Valencià a tancar a pany i clau els repetidors que rebotaven el senyal de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació en aquest país. Ara, per fi, estem en silenci.


Un vehicle de Catalunya Ràdio

 Ha estat el final d'una llarga cursa. En els millors moments de la nostra història, quan potser encara ens féiem la il·lusió que podíem arribar a ser un país normal, disposàvem dels canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i dels de Ràdio Televisió Valenciana. És clar que la recepció dels canals catalans no s'ha dut a terme sense problemes: ni el PSOE ni el PP han tingut mai interés en què valencians i catalans ens comunicàrem normalment. Ara ha sigut José Manuel Soria (i Rajoy) però despús-ahir foren José Barrionuevo (i Lerma i Felipe González) els qui van utilitzar la legislació vigent contra qualsevol voluntat de normalitat de la nostra llengua i cultura. Les lleis, ja sabeu, són com la deontologia: no ens les exigim mai a nosaltres, sinó als altres. I així ens va.

  Supose que la situació és reversible. Veurem. El meu amic Ximo Puig, que diu que vol ser el pròxim president d'aquest corral, faria bé d'aprendre la lliçó. El PSPV, quan va fruir d'una extensa majoria absoluta es va comportar amb una esquizofrènia malaltissa: per un costat va aprovar una Llei del Valencià magnífica; per l'altra, va sancionar com a oficial un himne ridícul que resumia en el primer vers ("Per a ofrenar noves glòries a Espanya") la ingenuïtat política i la misèria moral d'aquest país.

  Els valencians, sí, som (o són) espanyolistes. Llança un escandall al cor de l'Espanya profunda i tocarà sòl valencià. Només una minoria mantenim una concepció diferent, a risc que se'ns title de "catalanistes", com els liberals espanyols del segle XIX eren (horror!) "afrancesats". Amb l'actual procés favorable a la independència a Catalunya, és lògic que l'Estat dispare les seues armes (Rajoy, dilluns: "Tengo un plan") contra la part més dèbil: nosaltres. Com deia l'altre dia César Molinas en aquest periòdic, el problema de Catalunya és que és un país del nord dins un país del sud. L'article de Molinas era interessant perquè no és la verborrea espanyolista habitual, farcida d'arguments estrafolaris com ara que el destí de Catalunya l'han de decidir "todos los españoles" (vés i explica a Barcelona que el futur del seu país es votarà a Badajoz...). Molinas argumenta amb honestedat i no fa propaganda: m'alegre que El País haja publicat el seu text. Fa temps que és obvi que aquest periòdic s'ha alineat clarament contra les aspiracions emancipatòries de Catalunya. Em sembla una postura legítima, però jo no la puc compartir. Crec simplement que, en democràcia, els conflictes es resolen votant.

  És obvi, però, que Catalunya (sobretot) i Euskadi (menys) són un exotisme dins l'Espanya actual. Per això el "catalanisme" no ha arrelat entre els valencians: nosaltres som irrevocablement meridionals i els que ens escau bé és la siesta, la juerga, el dolce far niente, la falta de productivitat, la vacuïtat fallera, i alegria, molta alegria. Per això veure TV3 o sentir Catalunya Ràdio són exemples intolerables: és el virus del nord que pot contaminar la nostra pacífica inoperància sudenca.

  Ja va explicar Santiago Niño Becerra, un altre expert poc sospitós de vel·leïtats nacionalistes, que Espanya eixiria ben tocada de la crisi. En tot l'Estat, només Catalunya i Euskadi són viables econòmicament. Per això és crucial el corredor mediterrani (i per això l'Estat hi fa el ronso tot el que pot): és l'única possibilitat de salvació per als valencians. O ens connectem a Catalunya o morim (em sembla que morirem, però serà molt divertit ja ho veureu).

  Ara, quan ja ha callat l'última veu que ens informava en el nostre idioma amb qualitat i imparcialitat, hi ha un silenci atronador en aquest estrany país nostre. Sembla que no haja passat res i segurament serà així per a la majoria dels nostres conciutadans. Ara Barcelona està a molta més distància que ahir. I qui diu Barcelona diu Europa. I qui diu Europa diu la civilització. Àfrica és càlida, Àfrica és bella, el desert és confortable, però jo sóc un tipus -mentalment- del nord. Help!

Hay 11 Comentarios

Joan, molt bé, segueix així, i més ara que práticamente ja cremen les falles i la ciutadania està disposada a considerar que tot, absolutament tot, es resol amb un pelillos a la mar y tira p'alante... Aquí, a ningú li interessa res de res, com solia dir Unamuno.
.
Y la mayor parte de la ciudadanía, de cuya información se ocupa Gürtel a través de sus numerosos medios de comunicación, negaría, una y mil veces, como ocurría en su momento en Sicilia, la existencia de la mafia. Foristas, leed a Leonardo Sciascia, en especial ahora que la 'justicia' se está aplicando a fondo con el juez Elpidio Silva, así como en alcanzar por todos los medios 'la demostración de la inocencia absoluta' de la infanta doña Cristina de Nóos: "Había también en el expediente un informe relativo a un mitin del diputado Livigni, el cual, rodeado por la flor y nata de la mafia local, a su derecha el decano don Calogero Guicciardo, a su izquierda Marchica, había aparecido en el balcón central de la casa de los Alvárez; y en un momento dado de su discurso, había dicho textualmente: «Se me acusa de tener relaciones con los mafiosos, y por lo tanto, con la mafia; pero yo os digo que hasta ahora no he sido capaz de saber qué es la mafia, ni si existe; y puedo juraros, con perfecta con perfecta conciencia de católico y de ciudadano, que no he conocido a un mafioso en mi vida», a lo que, desde la parte de la Via La Lumia, en el límite de la plaza, donde solían agruparse los comunistas cuando sus adversarios celebraban un mitin, llegó clarísima la pregunta: «¿Y esos que están con usted, qué son, seminaristas?», y una risotada serpenteó entre la multitud mientras l'onorevole, como si no hubiera oído la pregunta, se lanzaba a exponer su programa para sanear la agricultura». (Leonardo Sciascia, "Il giorno della civetta". 1961).
.
Gràcies, Joan.

És tan evident la manipulació dels mitjans de comunicació, la imposició d’un discurs únic, el silenciament de tantes veus crítiques, l’atac a minories i discrepants, la manca de pluralitat, que els tancaments de RTVV i les resolucions obligant al tall d’emissions de TV3 i ara Catalunya Ràdio, sense resoldre la seua possibilitat de recepció, posen de manifest una voluntat clara d’acabar en els mitjans en valencià al nostre territori, de precaritzar una cultura, que ens agrade o no compartim amb persones i territoris veïns.

Supongo que los que critican el articulista se han enterado de lo que dice: que hay a quien le parece normal que se cierren repetidores para que en Valencia no puedan cogerse canales en catalán.

Joan, vaya artículo cateto que has escrito. Es simplista, xenófobo, falto de realidad y de mentira. Para ser de Burriana, conquistada y particularmente otorgada por fueros del Reino de Aragón hasta 1329 (que tomó los de Valencia), no sé de dónde te sacas esa catalanidad valenciana. Lo siento, pero un idioma no da la identidad pese al machacante discurso catalán. Cuando Valencia era ya Valencia, Cataluña ni se intuía. Dejadnos en paz, por favor.

Xenofobia es lo que rezuma este artículo. Xenofobia contra los Africanos y el resto de Españoles no Catalanes. Bueno, los Vascos, un poco "menos".
El movimiento se demuestra andando... y más allá de los delirios de grandeza de señores como Molinas, al que no le faltan acólitos articulistas de segunda, a Cataluña el norte le queda grande, muy grande, por no hablar de lo lejano que le queda, aunque se repitan el mantra día y noche.
Me imagino que tanta frustración e ira es lo que mueve la pluma de articulistas de este nivel que nunca alcanzan a comprender que la culpa no es siempre del otro.

Por cierto, ni deseo ni celebro, ni de lejos, el cierre de los medios de comunicación de la comunidad Valenciana.

¿Por qué ese odio al resto de España?. Ese ha sido el mayor error de la izquierda en Valencia, el sectarismo, de espaldas a la sociedad. Así no vamos a ninguna parte...es una postura de hace 30 años...Dejemos ese visceralismo y centremonos en lo importante: equidad, justicia, bienestar, futuro... no pasado!

Manolo estic totalment d'acord amb tú. Gràcies per dir-ho tan bé

(pareix que n'hi ha dos Manolos..., jo sóc el primer...) Encara no m'acabe de creure que digues Barcelona-Europa-Civilització i La Resta- Àfrica-Barbàrie... I açò t'ho permeten al País?? "Per a ofrenar glòries a Espanya" és "misèria moral"... i "Amb la sang dels castellans ens farem tinta vermella"?? Què és això, Budismo Zen??? Si és que feu vergonya i no se'n adoneu.

Només una objecció: això de "una Llei del Valencià magnífica..." perquè és l'única llei sense capacitat sancionadora per incompliment. Poc magnífica, per tant.

All i aigua (pa que lo entiendas)

Misèria moral... per què? Et podrà agradar més o menys però misèria moral?? I tanques amb el nou argument racista, "és que som del Nord" i per tant incompatibles amb els scumbags del sud. Mira xato, si sent de Borriana et sents Suís, el problema es a soles teu. Si vols dividir la convivència amb una frontera de superioritat moral imaginària la malaltia té un nom... un malnom.

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal