Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

En un món convuls

Por: | 26 de enero de 2014

  Si reviseu sumàriament les pàgines d'internacional dels principals mitjans, notareu aquesta sensació: una de les fonts més persistents de conflictes a nivell mundial està localitzada en aquest arc que naix al Marroc i mor a Turquia i l'Iran. El Magrib i l'Orient Mitjà, en els darrers tres anys, i a partir de l'inici de l'anomenada "primavera àrab", s'han convertit en un polvorí des d'on, pràcticament cada dia, ens arriben notícies bones i roïnes de vegades sense solució de continuïtat. Un dia ens assabentem que l'Iran ha renunciat al seu inquietant programa nuclear, i al dia següent la il·legalització dels moviments islamistes a Egipte desencadena una campanya sanguinària de terrorisme de carrer. Un dia Occident anuncia que donarà suport als rebels sirians i al dia següent contempla Baixar al-Àssad amb ulls molls, després de comprovar dades inquietants sobre el poder real d'Al Quaeda en l'exèrcit opositor. Un dia Tunísia anuncia una constitució on es respectarà la igualdat entre hòmens i dones i al dia següent és Erdogan, el primer ministre turc, qui amenaça amb noves mesures per a islamitzar al vida quotidiana de la població. Què tenen en comú tots aquests esdeveniments? És fàcil notar-ho: la qüestió religiosa.

El món àrab, del Magrib a l'Orient Mitjà

  Naturalment, algú se sentirà de seguida temptat d'assegurar que el meu punt de vsita sobre els problemes de la regió no és vàlid, perquè els interprete "amb ulls occidentals". Ja li podem pegar les voltes que vulguem, però: hi ha conceptes -conceptes que Europa ha encunyat i de què Europa ha de fer bandera- que tenen idèntic valor en aqualsevol punt del planeta. Parle del dret a la vida, a no ser discriminat per raó de raça, religió, sexe o qualsevol altra, a la llibertat d'expressió, a la igualdat d'oportunitats econòmiques i educatives. Mirat des de qualsevol punt de vista, els creients en la religió islàmica actualment, quan s'obstinen a convertir la seua creença en la pauta fonamental de la vida pública, són els únics culpables de la violència, el terror i la voràgine als seus països.

  La religió -suprema paradoxa-, havent nascut per a proporcionar pau espiritual a les persones i una mica de consol davant la brutalitat de la idea de la mort, quan es barreja amb la política crea un còctel digne de la llegendària fórmula del senyor Molotov. I això, que és una veritat quan s'afirma sobre la religió catòlica -que té la història que té-, no ho és menys quan ho apliquem al món islàmic. Jo no sóc dels qui creuen que Europa ha de renunciar a exportar la seua manera de vore les coses al nord d'Àfrica i el pròxim Orient o a qualsevol altra part del planeta. Crec, ben al contrari, que podem estar ben orgullosos de la nostra herència: la il·lustració, la secularització, el liberalisme. El contrari absolut d'un fanàtic religiós és un liberal laic. Però el fanàtic, és clar, és persistent i no s'atura mai: quan ocupa el poder trau de seguida, de baix de la gil·laba, la Xaria. Per això en llocs com Egipte només els militars els han pogut frenar. ¿Estan contents els meus amics liberals egipcis amb la dictadura militar? Uns sí i d'altres no. Però tots saben que l'Exèrcit és només un mal menor. L'autèntic problema és com desactivar l'espoleta d'aquesta bomba terrible: la religió convertida en programa polític.

  Naturalment, aquest és un tema inesgotable, difícil d'abordar en una simple entrada de blog. Què podem fer per ajudar davant problemes d'aquesta magnitud? En principi, interpretar-los bé. I no abdicar de l'exemple que podem donar des de l'altre costat de la mar comuna. En un món convuls, mira de no afegir vergonya o timidesa a la dialèctica de l'horror.

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal