Pedro J. com a símptoma

  Acabada de servir en safata a algun Senyor X (o potser seria millor dir Senyor R), la destitució de Pedro J. Ramírez com a director de El Mundo deixa una caterva d'interrogants sense resposta. Els fets, a hores d'ara, són ja ben coneguts. El consell d'administració d'Unidad Editorial va cessar ahir fulminantment el totpoderós general, mentre s'adduïen les xifres de dèficit acumulat pel periòdic i el rescat a què el va sotmetre el consorci Rizzoli-Corriere della Sera Mediagroup (RCS), propietari de tot plegat. La sagnia econòmica era el motiu oficial del cessament, tal com han coincidit a argumentar El Mundo i El País (els dos grans rivals del sistema comunicatiu espanyol). Les xarxes socials, però, que no són tontes, bullien en explicatòries de diferent calibre. Voleu millor metàfora de la crisi del periodisme clàssic? Mentre les capçaleres sènior es precipitaven a esgrimir tot just els comptes del periòdic (el del dèficit i el de vendes en quiosc, que és on el paper se la juga), en internet ens explicaven els tèrbols interessos que han precipitat la caiguda d'un periodista massa ambiciós i amb més enemics dels que es podia permetre.

  És una coincidència interessant que la mort professional (de moment) de Pedro J. haja tingut lloc en l'inici de la convenció del PP. Per fi una bona notícia per a Mariano Rajoy! Com que li he cantat les quaranta moltes vegades, no crec ser sospitós de res si reconec, sense ambages, que Pedro J. Ramírez és un gran periodista. Una altra cosa és si aquesta grandesa inclou molta ambició i massa poca ètica. Ningú com ell, però, ha sabut convertir una capçalera de premsa en una trinxera on combatre en totes les guerres, fins i tot en aquelles que només existien dins el seu cap. En una carrera llarga i fructífera ha acumulat èxits incontestables (com els Gal o les primeres revelacions del cas Bárcenas), al costat de fiascos monumentals (com la prolongada paranoia de l'11-M). Ell va saber construir un periòdic sense més manies que les necessàries (la més sonada: el seu persistent, fastigós i vomitiu anticatalanisme), sota l'ombra d'un model incontestable: els grans rotatius nordamericans. En El Mundo s'han acabat congregant, com en una convenció de pirates a l'illa Tortuga, algunes de les plomes més brillants de la seua generació, destacant-hi la llarga nòmina d'il·lustres catalans renegats: del salvatgisme exquisit de Salvador Sostres a l'estilística gèlidament perfecta d'Arcadi Espada, tot passant per la ironia descreguda d'Enric González.

  Tots aquests, ara, s'han quedat un poc òrfens. Veurem per on aniran els trets d'una concepció del periodisme que, d'una manera o altra, havia tocat sostre. I per a la història quedaran (quin superb reportatge d'investigació per a una ploma lúcida, imaplacable i futura!) els autèntics motius de la caiguda del gran patró. Pedro J. va volar massa a prop del sol: va somiar un periòdic deslligat completament dels referents polítics habituals, un periòdic que no reforçara emocionalment les creences dels lectors sinó que les dinamitara, un instrument professional que, en lloc de deontologia, es regira moralment per l'escala de Richter.

  En el fons, el que demostra aquesta història és que en aquest Regne d'Espanya on ens ha tocat viure no és concebible un mitjà de comunicació absolutament independent. Pedro J. va atacar el lligam umbilical entre premsa i partits, que és tan sagrat com el de la mare i el seu nadó. Ahir li va arribar la factura. Descanse en pau (i ressuscite digitalment, com és just i necessari, en el ciberespai).

En un món convuls

  Si reviseu sumàriament les pàgines d'internacional dels principals mitjans, notareu aquesta sensació: una de les fonts més persistents de conflictes a nivell mundial està localitzada en aquest arc que naix al Marroc i mor a Turquia i l'Iran. El Magrib i l'Orient Mitjà, en els darrers tres anys, i a partir de l'inici de l'anomenada "primavera àrab", s'han convertit en un polvorí des d'on, pràcticament cada dia, ens arriben notícies bones i roïnes de vegades sense solució de continuïtat. Un dia ens assabentem que l'Iran ha renunciat al seu inquietant programa nuclear, i al dia següent la il·legalització dels moviments islamistes a Egipte desencadena una campanya sanguinària de terrorisme de carrer. Un dia Occident anuncia que donarà suport als rebels sirians i al dia següent contempla Baixar al-Àssad amb ulls molls, després de comprovar dades inquietants sobre el poder real d'Al Quaeda en l'exèrcit opositor. Un dia Tunísia anuncia una constitució on es respectarà la igualdat entre hòmens i dones i al dia següent és Erdogan, el primer ministre turc, qui amenaça amb noves mesures per a islamitzar al vida quotidiana de la població. Què tenen en comú tots aquests esdeveniments? És fàcil notar-ho: la qüestió religiosa.

  Naturalment, algú se sentirà de seguida temptat d'assegurar que el meu punt de vsita sobre els problemes de la regió no és vàlid, perquè els interprete "amb ulls occidentals". Ja li podem pegar les voltes que vulguem, però: hi ha conceptes -conceptes que Europa ha encunyat i de què Europa ha de fer bandera- que tenen idèntic valor en aqualsevol punt del planeta. Parle del dret a la vida, a no ser discriminat per raó de raça, religió, sexe o qualsevol altra, a la llibertat d'expressió, a la igualdat d'oportunitats econòmiques i educatives. Mirat des de qualsevol punt de vista, els creients en la religió islàmica actualment, quan s'obstinen a convertir la seua creença en la pauta fonamental de la vida pública, són els únics culpables de la violència, el terror i la voràgine als seus països.

  La religió -suprema paradoxa-, havent nascut per a proporcionar pau espiritual a les persones i una mica de consol davant la brutalitat de la idea de la mort, quan es barreja amb la política crea un còctel digne de la llegendària fórmula del senyor Molotov. I això, que és una veritat quan s'afirma sobre la religió catòlica -que té la història que té-, no ho és menys quan ho apliquem al món islàmic. Jo no sóc dels qui creuen que Europa ha de renunciar a exportar la seua manera de vore les coses al nord d'Àfrica i el pròxim Orient o a qualsevol altra part del planeta. Crec, ben al contrari, que podem estar ben orgullosos de la nostra herència: la il·lustració, la secularització, el liberalisme. El contrari absolut d'un fanàtic religiós és un liberal laic. Però el fanàtic, és clar, és persistent i no s'atura mai: quan ocupa el poder trau de seguida, de baix de la gil·laba, la Xaria. Per això en llocs com Egipte només els militars els han pogut frenar. ¿Estan contents els meus amics liberals egipcis amb la dictadura militar? Uns sí i d'altres no. Però tots saben que l'Exèrcit és només un mal menor. L'autèntic problema és com desactivar l'espoleta d'aquesta bomba terrible: la religió convertida en programa polític.

  Naturalment, aquest és un tema inesgotable, difícil d'abordar en una simple entrada de blog. Què podem fer per ajudar davant problemes d'aquesta magnitud? En principi, interpretar-los bé. I no abdicar de l'exemple que podem donar des de l'altre costat de la mar comuna. En un món convuls, mira de no afegir vergonya o timidesa a la dialèctica de l'horror.

Catalunya Ràdio "y cierra España"

  I bé, anoteu aquesta data per a futura memòria: 21 de gener del 2014. Des d'ahir, en efecte, els valencians, per primera vegada des de la promulgació de l'Estatut d'Autonomia (el mateix que reclama "especial respecte" -sic- a la recuperació del valencià), no comptem amb cap canal de televisió generalista ni emissora de ràdio extralocal en la nostra llengua. El Ministeri d'Indústria acaba d'obligar Acció Cultural del País Valencià a tancar a pany i clau els repetidors que rebotaven el senyal de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació en aquest país. Ara, per fi, estem en silenci.

 Ha estat el final d'una llarga cursa. En els millors moments de la nostra història, quan potser encara ens féiem la il·lusió que podíem arribar a ser un país normal, disposàvem dels canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i dels de Ràdio Televisió Valenciana. És clar que la recepció dels canals catalans no s'ha dut a terme sense problemes: ni el PSOE ni el PP han tingut mai interés en què valencians i catalans ens comunicàrem normalment. Ara ha sigut José Manuel Soria (i Rajoy) però despús-ahir foren José Barrionuevo (i Lerma i Felipe González) els qui van utilitzar la legislació vigent contra qualsevol voluntat de normalitat de la nostra llengua i cultura. Les lleis, ja sabeu, són com la deontologia: no ens les exigim mai a nosaltres, sinó als altres. I així ens va.

  Supose que la situació és reversible. Veurem. El meu amic Ximo Puig, que diu que vol ser el pròxim president d'aquest corral, faria bé d'aprendre la lliçó. El PSPV, quan va fruir d'una extensa majoria absoluta es va comportar amb una esquizofrènia malaltissa: per un costat va aprovar una Llei del Valencià magnífica; per l'altra, va sancionar com a oficial un himne ridícul que resumia en el primer vers ("Per a ofrenar noves glòries a Espanya") la ingenuïtat política i la misèria moral d'aquest país.

  Els valencians, sí, som (o són) espanyolistes. Llança un escandall al cor de l'Espanya profunda i tocarà sòl valencià. Només una minoria mantenim una concepció diferent, a risc que se'ns title de "catalanistes", com els liberals espanyols del segle XIX eren (horror!) "afrancesats". Amb l'actual procés favorable a la independència a Catalunya, és lògic que l'Estat dispare les seues armes (Rajoy, dilluns: "Tengo un plan") contra la part més dèbil: nosaltres. Com deia l'altre dia César Molinas en aquest periòdic, el problema de Catalunya és que és un país del nord dins un país del sud. L'article de Molinas era interessant perquè no és la verborrea espanyolista habitual, farcida d'arguments estrafolaris com ara que el destí de Catalunya l'han de decidir "todos los españoles" (vés i explica a Barcelona que el futur del seu país es votarà a Badajoz...). Molinas argumenta amb honestedat i no fa propaganda: m'alegre que El País haja publicat el seu text. Fa temps que és obvi que aquest periòdic s'ha alineat clarament contra les aspiracions emancipatòries de Catalunya. Em sembla una postura legítima, però jo no la puc compartir. Crec simplement que, en democràcia, els conflictes es resolen votant.

  És obvi, però, que Catalunya (sobretot) i Euskadi (menys) són un exotisme dins l'Espanya actual. Per això el "catalanisme" no ha arrelat entre els valencians: nosaltres som irrevocablement meridionals i els que ens escau bé és la siesta, la juerga, el dolce far niente, la falta de productivitat, la vacuïtat fallera, i alegria, molta alegria. Per això veure TV3 o sentir Catalunya Ràdio són exemples intolerables: és el virus del nord que pot contaminar la nostra pacífica inoperància sudenca.

  Ja va explicar Santiago Niño Becerra, un altre expert poc sospitós de vel·leïtats nacionalistes, que Espanya eixiria ben tocada de la crisi. En tot l'Estat, només Catalunya i Euskadi són viables econòmicament. Per això és crucial el corredor mediterrani (i per això l'Estat hi fa el ronso tot el que pot): és l'única possibilitat de salvació per als valencians. O ens connectem a Catalunya o morim (em sembla que morirem, però serà molt divertit ja ho veureu).

  Ara, quan ja ha callat l'última veu que ens informava en el nostre idioma amb qualitat i imparcialitat, hi ha un silenci atronador en aquest estrany país nostre. Sembla que no haja passat res i segurament serà així per a la majoria dels nostres conciutadans. Ara Barcelona està a molta més distància que ahir. I qui diu Barcelona diu Europa. I qui diu Europa diu la civilització. Àfrica és càlida, Àfrica és bella, el desert és confortable, però jo sóc un tipus -mentalment- del nord. Help!

Notes sobre la coincidència

En el món de les realitzacions artístiques hi ha de vegades coincidències sorprenents, mogudes purament per l'atzar. En el camp del cinema recent, per exemple, se n'han donat un parell molt curioses. Pablo Berger, el director de la pel·lícula muda Blancanieves, ha explicat en alguna ocasió com mentre duia a terme amb gran esforç un projecte que volia entroncar amb les essències primigènies de la història del cinematògraf es va trobar que, a França, Michel Hazanavicius estava rodant The Artist. És obvi que, de no haver-se donat aquesta darrera circumstància, el film de Berger hauria assolit major ressò internacional, però no és menys cert que tant Blancanieves (aquesta nova mirada a un conte immortal empeltat de tauromàquia) com The Artist (homenatge a A Star is Born i a la verdadera història de John Gilbert i Greta Garbo) són dues superbes lliçons de cine, dues grans pel·lícules.

  Tot això ve al cas perquè he comprovat recentment com s'ha repetit la història, però amb altres components. Ara resulta que mentre Fernando Trueba preparava El artista y la modelo, Gilles Bourdos rodava a França Renoir, que es va presentar l'any 2012 al festival de Cannes i participarà a la cerimònia dels Oscars enguany dins l'apartat de pel·lícules "en llengua estrangera" (que és l'etiqueta que els nordamericans reserven per a tot el cinema mundial no rodat en anglés).

  El artista y la modelo és la història d'un pintor francés que es troba, a l'estiu del 1943 -en plena ocupació alemanya-, amb una jove catalana que li farà de model. El paper del pintor el representa Jean Rochefort -magnífic en la seua provecta austeritat gestual- i el de la model aquesta sensual i fascinant actriu que és Aida Folch. Renoir, al seu torn, és la crònica de la vellesa d'Auguste Renoir a partir de la relació amb qui seria la seua última model, Andrée Heuschling, que acabaria sent l'amant del fill del pintor, el futur cineasta Jean Renoir.

  Ambdós pel·lícules, més enllà de les coincidències estètiques, tenen maneres diferents d'aconseguir l'excel·lència artística, l'una amb l'ús de la llum (en el prodigiós blanc i negre de Trueba), l'altra amb el tractament del color (obra del director de fotografia, Mark Lee Ping-Bin). Òbviament, no és aquest el lloc on oferir un estudi doctoral dels títols en qüestió, ni jo hi tinc més autoritat que la del tastaolletes impenitent. Només voldria, però, focalitzar una escena sorprenentment coincident en ambdues obres: el passeig de la model en bicicleta.

  Efectivament: tant en la pel·lícula de Trueba com en la de Bourdos hi ha una escena en què Aida Folch i Christa Theret (la bellíssima actriu que fa el paper d'Andrée Heuschling) es passegen en bicicleta, en el primer cas davant la mirada extasiada -se li ha vist una cuixa!- d'un grup d'infants pastorejats per un ridícul capellà (Imatge 1), i en el segon entre una colla de soldats, amb horribles malformacions, que descansen a vora carretera (Imatge 2).

  La model a dalt d'una bicicleta. Curiosa coincidència. En què pensaven els respectius realitzadors? La bicicleta és una màquina la perfecció de la qual rau en la seua senzillesa, en l'obvietat del seu funcionament. El cos de la dona, a la seua manera, també és com una màquina (en el sentit que potser hauria donat a aquest terme Leonardo da Vinci), la més bella de totes les que s'han inventat. Anar en bicileta és com fer l'amor: tant com ens havia (pre)ocupat aquesta funció fisiològica quan érem desmanyotats adolescents, després es converteix en una mecànica impossible d'oblidar. D'aquí la fascinació eròtica d'una dona jove a dalt d'una bicicleta. Contemplant-la, tots podem sentir-nos, per un moment, pintors. La coincidència, doncs, es converteix gairebé en una pura banalitat. I per aquestes coses, per aquests petits i gojosos descobriments, és perquè ens agrada vore cine.

El Cabanyal i les concepcions antagòniques de la vida

L'associació L'Oronella, que l'any 2007 va publicar el volum trilingüe Houses from El Cabanyal (A modernist heritage for the Valencia in the XXI century), ara acaba de traure'n una segona edició. Guarde com un petit tresor el volum original, que la gent de L'Oronella em va enviar molt amablement. Després de tot el que s'ha discutit i el que s'ha destralejat al voltant del projecte -aberrant i megalòman- de partir en dos el barri amb més personalitat de la ciutat de València per a què els cotxes procedents de l'avinguda Blasco Ibáñez arriben quinze segons abans a la platja, llegir aquest llibre proporciona l'argument més simple en favor de la preservació del Cabanyal. Per això ni la mai prou ponderada alcaldessa del Cap i Casal ni cap els seus adlàters ho faran mai.

  Houses from El Cabanyal és, simplement, un recorregut fotogràfic (amb una aclaridora introducció de Joan Víctor Pascual i Felip Bens) per la pell del barri: les seues façanes. Plans de conjunt per a una decoració senzilla -"modernista", sí, però "popular"- i plans de detall per a una munió de reixes (de finestres, de portes i de balcons), balustrades, ventalles, miradors... Un estil perfectament reconeixible que, com en cap altre lloc de la ciutat, dota d'una senzilla però ferma personalitat un barri on, a més, la manera de viure, el caràcter de la gent i la puixança de la llengua pròpia assoleixen una excel·lència més que remarcable.

  Poc després de l'aparició de la primera edició d'aquest llibre, el diari Público em va enviar a la zona per a fer un reportatge sobre el terreny,  convertit en el permanent ull de l'huracà informatiu des de l'any 1998 gràcies als plans de Rita Barberà. Amb un fotògraf, vaig recórrer el barri parlant amb la gent sobre els plans que els reservava la majestuosa alcaldessa. Naturalment, n'hi havia opinions a favor i en contra, però el més interessant del cas era com l'argument més habitual entre els defensors de la intervenció urbanística radical -eliminar la droga i la delinqüència del barri- era el mateix que esgrimien els partidaris de la seua integritat, però a la inversa: segons aquests darrers, era l'ajuntament qui havia permés la degradació del Cabanyal per a justificar una cirurgia definitiva.

  Òbviament, jo no hi era neutral. No crec que ho haja sigut mai en cap dels temes que he abordat en la premsa, siga en el gènere que siga. Si d'un tema no tinc opinió, procure no obrir-hi la boca (com a tertulià de televisió, ja ho veieu, seria una estricta calamitat). Però si em pose al teclat del meu ordinador, doneu per segur que no seré "objectiu". Cas de ser jo un periodista, això seria un greu problema, però per sort només sóc un pobre escriptor a qui deixen escriure als periòdics. Jo estava i estic a favor de la preservació del Cabanyal, perquè la prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez -un projecte que ja va sorgir de la febril imaginació de l'arquitecte Manuel Sorní Grau l'any 1865, com vaig explicar en Viatge pel meu país- em sembla una monstruositat covada amb l'excusa d'una idea dinovesca de "progrés". Per sort, el pla morirà políticament amb Barberà, perquè no crec que els polítics que la substituïsquen després de les pròximes eleccions siguen tan estúpids com per a mantindre'l. Però mentrestant, el barri es desintegra, es deteriora, es desfà. I el que millor ha certificat això és la segona edició del llibre que glosse. En poc més d'un lustre, una vintena llarga de les cases que apareixien en l'edició original ja no existeixen. El Cabanyal, com un vell llop de mar -digne, però xacrós; orgullós però atemorit-, està en un impasse destructiu que ha de ser superat.

  En el fons, no és només el model de ciutat el que hi està en joc. Són també dues concepcions antagòniques de la vida el que s'han enfrontat amb l'excusa del Cabanyal. No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que els mateixos capitostos que tenen tot el dia a la boca els tòpics culturals que van encunyar Sorolla, Escalante o Blasco Ibáñez (tots tres autors estretament vinculats al barri), estiguen disposat a destruir sense pestanyejar l'escenari que va permetre el naixement d'allò que ells estan tot el dia defensant de gegants imaginaris. Però això només és una més de les paradoxes d'aquest estrany país on ens ha tocat nàixer...

 

 

 

Amb Shakespeare, sense premsa (Notes del canvi d'any)

Comence l'any com el vaig acabar: llegint Shakespeare. O rellegint-lo, més concretament, que ja se sap que és l'única manera seriosa de llegir. Ocorre que nadal és un d'aquests infaustos períodes de l'any en què no tenim diari durant dues interminables jornades. A mi m'arriba quotidianament aquest periòdic en paper, cortesia de la seua direcció (gràcies sien donades), amb puntualitat de matinada. És la vella andròmina sollada de tinta amb data de caducitat, però mentre la rotativa funcione i el digital no s'impose amb exclusivitat, la meua generació -la darrera de la premsa analògica- encara podrà somiar. I què fer, si no hi ha periòdic en paper? Doncs agafar un bon clàssic. Juli Cèsar, per exemple.

  Al capdavall, i parafrasejant Charles Péguy, "No hi ha res més vell que el periòdic d'ahir, i Shakespeare sempre és jove". Tornar al vell amic Will, per a un escriptor, és una lliçó d'humilitat que sembla especialment indicada per a un inici d'any. És obrir qualsevol de les seues peces i retrobar-te amb un univers de paraules, paraules, paraules on cada frase pot ser ocasió per a una metàfora corprenenedora i cada escena construeix, com per art d'encanteri, personatges més reals que la pràctica totalitat de la gent que m'he trobat avui al supermercat.

  S'ha parlat a bastament dels monòlegs de Hamlet (especialment del que comença amb el celebèrrim "To be or not to be", que no és precisament el millor de la tragèdia que porta el seu nom), però, què dir dels de Brutus i Antoni en Juli Cèsar? L'assassí vol justificar el seu crim comparant la víctima amb "un ou de serp/que, després de covat i a punt d'obrir-se/com tots els ous de serp, fóra un desastre/i, per tant, esclafem-lo dins la closca". ("A serpent’s egg/Which hatch’d would as his kind grow mischievous,/And kill him in the shell", Acte II, Escena I). La versió és de Josep Maria de Sagarra, publicada en un d'aquells antiquíssims quaderns de l'Institut del Teatre, comprats fa mil anys en una llibreria que ja no existeix. Que és com dir, fet i fet, que es tracta d'una obra tan sagarriana com shakespereana. S'imposa, doncs, llegir la traducció acarada amb l'original, per a no perdre's els matisos i no haver de combregar necessàriament amb la solució -sempre imaginativa i carregada d'alé literari, això sí- de l'autor de Vida privada.

  Si hi ha un monòleg ben conegut en aquesta obra, però, és el de Marc Antoni davant per davant del cadàver de Cèsar, el seu mentor i amic. En la versió cinematogràfica de Joseph Leo Mankiewicz (1953), el paper d'Antoni va ser encarnat per Marlon Brando. Supose que va ser ben sorprenent, al seu moment, que es pensara en Brando, caracteritzat per una manera d'interpretar impactant però una dicció embarbussadament endimoniada, per a representar un personatge de Shakespeare. Però Antoni és un tipus d'acció, un milhòmens astut que sap contenir-se però també sap quan ha de dir les "veritats pelades". Brando va construir-hi un caràcter memorable. Recorde perfectament quan, ara farà un quart de segle, TVE va passar una nit la pel·lícula de Mankiewicz doblada al castellà, oferint per primera vegada als espectadors la possibilitat de sentir la versió original simultàniament per Radiocadena. I allí ens tenies, un grapat de sonats, enverinats de cinema i de literatura, escoltant amb l'aparell de ràdio a l'orella l'anglès de Shakespeare meticulosament destrossat i miraculosament regurgitat per Marlon Brando...

  El monòleg d'Antoni amb Cèsar de cos present és una obra mestra de l'ambigüitat del llenguatge, acusant Brutus i els seus companys mentre els reputava de "ciutadans honorables". Els efectes en la multitud no van tardar a fer-se evident, desencadenant la fugida dels assassins i forçant la batalla final a Filipi, on tots caurien davant les espases d'Antoni i Octavi. Brutus havia tingut la seua oportunitat: s'havia adreçat al públic i semblava haver-los convençut que la mort de Cèsar era inevitable: "Com que Cèsar m'estimava, jo el ploro; com que era afortunat, me n'alegro; com que era valent, l'honoro; però, com que era ambiciós, jo l'he mort" ("As Caesar loved me, I weep for him; as he was fortunate, I rejoice at it; as he was valiant, I honor him; but as he was ambitious, I slew him." Acte III, Escena II). Antoni, recollint el guant de l'eloqüència, li tornarà la pilota: "Brutus l'apunyalava i, quan ell treia/el maleït acer, fixeu-vos bé/com l'anava seguint la sang de Cèsar,/talment com si sortís fins a la porta/per estar convençuda que era Brutus/el qui havia trucat tan brutalment! Car Brutus, ja ho sabeu, era com l'àngel/de Cèsar! Judiqueu si l'estimava,/déus immortals!" ("Brutus stabb’d;/And as he pluck’d his cursed steel away,/Mark how the blood of Caesar follow’d it,/As rushing out of doors, to be resolved/If Brutus so unkindly knock’d, or no;/ For Brutus, as you know, was Caesar’s angel./Judge, O you gods, how dearly Caesar loved him!", ibídem).

  Si bé ho penseu, d'aquest llarg i interromput monòleg de Marc Antoni naix tot el llenguatge polític actual, aquell que vol fer passar per "mobilitat exterior" la emigració forçada dels joves talents o per "moderació salarial" la brutal i generalitzada retallada dels sous. Però això, ja ho podeu comprendre, és un altre tema.

  Acaba un any, en comença un altre, algun dia he baixat al portal i m'ha fallat el periòdic (jo, que en tinc mono tan fàcilment), però el provecte Will Shakespeare està tan en forma com el primer dia. A veure si, sota la seua inspiració, 2014 ens és pròdigament propici.