Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Pedro J. com a símptoma

Por: | 31 de enero de 2014

  Acabada de servir en safata a algun Senyor X (o potser seria millor dir Senyor R), la destitució de Pedro J. Ramírez com a director de El Mundo deixa una caterva d'interrogants sense resposta. Els fets, a hores d'ara, són ja ben coneguts. El consell d'administració d'Unidad Editorial va cessar ahir fulminantment el totpoderós general, mentre s'adduïen les xifres de dèficit acumulat pel periòdic i el rescat a què el va sotmetre el consorci Rizzoli-Corriere della Sera Mediagroup (RCS), propietari de tot plegat. La sagnia econòmica era el motiu oficial del cessament, tal com han coincidit a argumentar El Mundo i El País (els dos grans rivals del sistema comunicatiu espanyol). Les xarxes socials, però, que no són tontes, bullien en explicatòries de diferent calibre. Voleu millor metàfora de la crisi del periodisme clàssic? Mentre les capçaleres sènior es precipitaven a esgrimir tot just els comptes del periòdic (el del dèficit i el de vendes en quiosc, que és on el paper se la juga), en internet ens explicaven els tèrbols interessos que han precipitat la caiguda d'un periodista massa ambiciós i amb més enemics dels que es podia permetre.

Pedro J. Ramírez

  És una coincidència interessant que la mort professional (de moment) de Pedro J. haja tingut lloc en l'inici de la convenció del PP. Per fi una bona notícia per a Mariano Rajoy! Com que li he cantat les quaranta moltes vegades, no crec ser sospitós de res si reconec, sense ambages, que Pedro J. Ramírez és un gran periodista. Una altra cosa és si aquesta grandesa inclou molta ambició i massa poca ètica. Ningú com ell, però, ha sabut convertir una capçalera de premsa en una trinxera on combatre en totes les guerres, fins i tot en aquelles que només existien dins el seu cap. En una carrera llarga i fructífera ha acumulat èxits incontestables (com els Gal o les primeres revelacions del cas Bárcenas), al costat de fiascos monumentals (com la prolongada paranoia de l'11-M). Ell va saber construir un periòdic sense més manies que les necessàries (la més sonada: el seu persistent, fastigós i vomitiu anticatalanisme), sota l'ombra d'un model incontestable: els grans rotatius nordamericans. En El Mundo s'han acabat congregant, com en una convenció de pirates a l'illa Tortuga, algunes de les plomes més brillants de la seua generació, destacant-hi la llarga nòmina d'il·lustres catalans renegats: del salvatgisme exquisit de Salvador Sostres a l'estilística gèlidament perfecta d'Arcadi Espada, tot passant per la ironia descreguda d'Enric González.

  Tots aquests, ara, s'han quedat un poc òrfens. Veurem per on aniran els trets d'una concepció del periodisme que, d'una manera o altra, havia tocat sostre. I per a la història quedaran (quin superb reportatge d'investigació per a una ploma lúcida, imaplacable i futura!) els autèntics motius de la caiguda del gran patró. Pedro J. va volar massa a prop del sol: va somiar un periòdic deslligat completament dels referents polítics habituals, un periòdic que no reforçara emocionalment les creences dels lectors sinó que les dinamitara, un instrument professional que, en lloc de deontologia, es regira moralment per l'escala de Richter.

  En el fons, el que demostra aquesta història és que en aquest Regne d'Espanya on ens ha tocat viure no és concebible un mitjà de comunicació absolutament independent. Pedro J. va atacar el lligam umbilical entre premsa i partits, que és tan sagrat com el de la mare i el seu nadó. Ahir li va arribar la factura. Descanse en pau (i ressuscite digitalment, com és just i necessari, en el ciberespai).

Hay 6 Comentarios

M'ha encantad la selecció o llistad,de grans plumes "renegades",potser ho dius perquè has lleigid las sevas crónicas jo no però si es dio d'aquesta mena....

Muy interesante lo que dice Jaumejoan, aunque su alusión a los "territoris hispànics" la encuentro no sé decir si cínica o ingenua. En el cine USA, por poner un ejemplo conocido, hay docenas de películas, y algunas bien famosas, que tratan precisamente de las presiones a las que está sometido el periodismo allí. Por lo que hace a la misma Cataluña, se citan en el propio artículo ejemplos de periodistas que no han encontrado en ella un ambiente demasiado favorable (para decirlo con suavidad). ¿Recordamos, por ejemplo, el asunto cafèambllet? Cito, de la propia revista: "En el cafèambllet hace tiempo que sufrimos la impune censura que impone la mafia sanitaria patrocinada por CiU y el PSC". En fin, amigo, que en todas partes cuecen habas, aunque es verdad que en algunas la gente tiene especial habilidad para mirar hacia otro lado.

Em sembla un episodi, destacat això sí, de les lluites premsa/mitjans-poder polític tan freqüents a aquests territoris hispànics; un té la sensació que en tots els mitjans hi ha un amo que mana molt i a la mínima et fan fora. Em fa molta pena que gent que decideix escriure, dedicar-s'hi professionalment, que es forma a consciència, que ho fa bé, doncs que no puga fer-ho en condicions de "llibertat i independència" . Alguna cosa no marxa aleshores. Salut i lletres.

Yo sospecho que, en boca del autor de este artículo, "renegado" es todo aquel que tiene la osadía de no acatar su Pensamiento Único. Y no, oiga: se puede ser catalán (o español, o cualquier otra cosa) y pensar de muchas maneras. Que al señor Garí dicha libertad, como parece obvio, le guste poco, no descalifica sino al propio señor Garí.

No crec que triguem gaire a saber tots els motius, variats, de la destitució de PedroJ. La sortida del meu admirat i anyorat Enric González va ser a consequència d'un ERO de El País de Cebrián. A mi també m'agradaria saber d'on treus que és un català renegat perquè no li he llegit res que pugui comparar-se, ni per casualitat, a les coses que diuen l'Espada o al Sostres. Avui, per cert, escriu sobre PedroJ i diu: "El hombre que dirige este periódico es un periodista extraordinario. A veces contradictorio e incoherente, mucho más interesado en vender diarios que en dar ejemplo de comportamiento ético, obstinado en la investigación incluso cuando yerra (como en la mayor parte del 11-M), mucho más fiel a la libertad que al orden. Se va el domingo. Como dijo Enlai, es demasiado pronto para valorar el acontecimiento. Pero en algún momento habrá que hacerlo, y decidir en consecuencia."

Català renegat Enric González..? M'ho pots explicar...?

Los comentarios de esta entrada están cerrados.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal