Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Anticatalanisme i corrupció

Por: | 06 de febrero de 2014

Els aires de la política valenciana han tornat a emmetzinar-se en els últims dies a propòsit de la presentació d'un innocent Diccionari normatiu per part de l'Acadèmia Valenciana de la llengua. No sé si caldrà explicar amb molt de detall per als lectors no valencians d'aquest blog (que em consta que en són molts) les implicacions de la baralla lingüística en aquest país. Resumir això en aquesta entrada, de tota manera, seria una tasca impossible. Qui més qui menys ja sap, això sí, que una part dels habitants de la comunitat dita valenciana estan convençuts, contra tota evidència, que la llengua que parlen -o que no parlen, però els és pròpia- no és català, sinó una mítica "llengua valenciana" independent, nascuda en temps immemorials i filla o néta o besnéta dels mossàrabs, dels ibers o d'una facció amable i especialment enraonada dels neandertals.

Barraca valenciana típica

  Fins ací tot correcte. Com que aquesta creença de què parle no és racional, sinó purament emocional, és molt difícil d'abordar. Per això alguns polítics valencians actuen com actuen, singularment els del PP. Sempre he pensat que, quan siga major, m'agradaria ser del PP. Al capdavall, com que és un partit sense ideologia, com que és una formació basada purament en el "sentit comú" (Rajoy dixit), com que les raons del seu èxit en la societat espanyola cal buscar-les en aquests profunds referents filosòfics, hi cabem o hi podem cabre tots. ¿No és aquest en el fons el motiu pel qual Alberto Fabra, el nostre preclar president, quan era alcalde de Castelló aprovava mocions on es defensava la unitat de la llengua catalana i ara, atrinxerat al carrer Cavallers, defensa tot el contrari? A la gent cal donar-li el que vol, i si creu que la terra és plana o que la fórmula de l'aigua inclou cinc molècules d'hidrogen i deu d'oxígen, doncs això va a missa.

  Per a intentar solucionar aquest envitricollat problema es va crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, tres lustres enrere. Zaplana i Pujol van obrar el miracle, sota l'atenta mirada d'Aznar. Mentrestant, però, el PP va engolir la major part d'un monstre gelatinós anomenat Unió Valenciana i ara aspira a conservar el que puga d'aquests elements. l'Acadèmia, de sobte, li fa nosa. I aquí comença el problema.

  En ser un òrgan estatutari, l'AVL no pot ser eliminat amb un decret. El PP hi té les mans lligades. L'unica cosa que hi pot fer, més enllà de la prestidigitació habitual (declaracions altisonants, preguntes retòriques al Consell Jurídic Consultiu, colps al pit de certa consistència energètica...), seria tallar les seues fonts de finançament. Però això seria injust, perquè no només provocaria que els acadèmics no cobraren (cosa que els igualaria als seus col·legues de la resta de les acadèmies de l'estat), sinó que eliminaria bruscament un seguit d'iniciatives en favor de l'idioma, de l´'ús real de l'idioma. A no ser que això és el que, en el fons, es pretenga...

  La casualitat ha volgut que la bombolla mediàtica suspesa sobre el Diccionari en qüestió haja coincidit amb noves revelacions sobre la trama Gürtel, que prompte tornarà a atacar la nostra credulitat. Em preguntareu quina relació té una cosa amb l'altra. Molta, estimats lectors. Si València és coneguda des de fa quaranta anys per la polèmica lingüística, ho és també especialment, des de fa cinc, per la densitat i la constància dels fenòmens de corrupció. Personalment, veig molt coherent que els mateixos polítics que fan cas omís de la ciència (filològica, en aquest cas) actuen igual amb el codi penal. Si a Alemanya un polític pot perfectament dimitir per haver plagiat fragments d'una tesi doctoral, al sud d'Europa -i a Espanya, i al País Valencià- tenim una moral un poc més distreta. ¿Podeu imaginar un bavarés defensant una inventada "llengua bavaresa" contra les autoritats filològiques de Berlín? Doncs tindria els mateixos motius que tenen els secessionistes valencians. Però no ho farà mai. València, però, is different.

  Dit tot això, sóc perfectament conscient que no he contribuït a fer canviar d'opinió a cap dels meus conciutadans. Els qui pensaven que el valencià i el català són dues denominacions del mateix idioma (com diu l'AVL) seguiran fent-ho i els convençuts del contrari continuaran defensant que tretze són tretze. Llavors, per què m'he molestat a escriure aquestes ratlles? Perquè, independentment del que vote la gent, independentment del joc de majories i de minories, independentment de l'ètica dels nostres polítics, hi ha unes poques coses per les quals val la pena lluitar. I la llengua dels meus pares és una d'aquestes coses. Simplement.

Hay 2 Comentarios

El debat sobre si el català i el valencià són llengües diferents només és pot produir en castellà (o en rus o alemany). Quan un valencià el té amb un català cadascú en el seu idioma, l'absurditat del debat es fa evident en dos segons. Ara l'integració de Catalunya a Espanya seria molt més reeixida si és reconegués com cosa pròpia i essèncial d'Espanya la força del àmbit linguistic català-valencià-balear inclosa la varietat linguistica d'Aragó (ara anomenada LAPAO). Culturalment i políticament som diferents. El Regne de València va ser creat com entitat política diferenciada. Va nèixer del cap de Jaume I com Atenea del cap de Zeus, vestida i amb casc i llança. Ara la llengua, en totes les seves denominacions, és la mateixa. La ruta més curta entre Barcelona i Madrid passa per València. Azorin ho hagués trobat natural.

La consellera de Cultura toca a la porta de la Acadèmia. Desde dins pregunten: quí es ?
Resposta: Sóc Catala !

Los comentarios de esta entrada están cerrados.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal