La lectura d'un llibre d'Arturo Pérez Reverte, El francotirador paciente, em projecta, de sobte, a una etapa de la meua biografia tancada i barrada fa molts anys. Reverte ha novel·lat el món vertiginós del grafiti, tot imaginant una protagonista, Alejandra Varela, que ha fet la seua tesi sobre el fenomen i ara és contractada perquè localitze un enigmàtic grafitista, Sniper, a qui volen convertir en peça de museu. I bé, també jo, al meu torn, vaig perpetrar una tesi doctoral al voltant del grafiti -la primera on se n'assajava una visió semiòtica i totalitzadora-, que un magnànim tribunal presidit per Jenaro Talens (del Departament de Teoria dels Llenguatges de la Universitat de València) va aprovar amb el cum laude de rigor. Ja va dir Umberto Eco que una tesi és com un porc, i realment el profit que vaig traure de tot plegat va ser d'interés.
Per a començar, vaig aprofitar l'estudi per a escriure l'assaig, en castellà, La conversación mural, que vaig presentar, a Madrid, al premi Fundesco i, sorpresivament, vaig guanyar. Això va ser l'any 1994. Com que ja han passat vint anys del fet i com que l'episodi no recorde haver-lo contat mai -ni tan sols en cap dels meus llibres memorialístics- ,ara i ací seran el moment i el lloc adequats.
El premi Fundesco no era qualsevol cosa: per la dotació econòmica -generosíssima- i pel prestigi de la institució constituïa un dels guardons literaris més importants d'Espanya, i el més destacat, sense dubte, en matèria de comunicació. Ja fa molts anys, però, que Fundesco va deixar d'existir. Era una fundació sense ànim de lucre de Telefònica, i quan Aznar va privatitzar aquesta companyia, als nous gestors els va faltar temps per a desfer-se'n. Com a resultat d'això es va arruïnar un dels projectes culturals més sòlids i moderns de la capital de l'Estat i, col·lateralment, van desaparéixer els exemplars que quedaven del meu llibre, que a hores d'ara resulta introbable. Això ha provocat que periòdicament encara me'l demanen des dels llocs més impensables (el més exòtic, Austràlia; l'últim cronològicament, Argentina), o que en el portal Iberlibro (la plataforma digital de les llibreries de vell) es cotitze a preus prohibitius. Aprofitaré per a dir, per cert, que fa molts anys que jo mateix ja no en tinc cap exemplar, així que...
El més inoblidable de tot, però, va ser la pròpia cerimònia de lliurament del premi. L'acte va tindre lloc al juliol del 1995 a l'Hotel Palace de Madrid. No cal remarcar la singularitat d'aquest establiment, ja centenari, en la història de la ciutat que l'acull. Ser rebut allí com un petit heroi em feia pensar en històries com la de Julio Camba, a qui Juan March va regalar una habitació de per vida (la 383, on va viure tretze anys) per l'ajuda que li va oferir l'escriptor gallec abans de la guerra civil. La cerimònia de lliurament del premi consistia en un dinar i uns parlaments oficials. Hi feien els honors Josep Borrell, aleshores ministre d'Obres Públiques, Gustavo Suárez Pertierra, ministre d'Educació i Ciència, i José María Álvarez del Manzano, alcalde de Madrid.
Dos ministres del llavors agònic govern socialista i l'alcalde de Madrid... El xicot de Borriana que era jo mirava al seu voltant i es preguntava si tot allò era realment per ell. Assegut a taula amb les tres personalitats citades i una alegre canilla de subsecretaris i directors generals el miratge va adquirir contorns mítics. Borrell va ser l'encarregat de glossar el meu llibre. Va fer un discurs llarg, dens i perfectament documentat -el discurs preparat per un assessor espavilat. Una glossa del grafiti -"esa nueva modalidad de cultura urbana"- en tota regla, sense oblidar un convincent to d'epopeia per a referir-se als seus actors, "anónimos virtuosos de las grafías coloristas" (sic). Molt més sincer, Álvarez del Manzano se'm va acostar després de la cerimònia i em va amollar: "Todo esto está muy bien, Garí, pero, ¿tú sabes lo que nos cuesta cada año limpiar los grafitis de Madrid?"...
Amb Borrell vaig intercanviar tot just unes paraules. M'hi vaig adreçar en la llengua que ens era comuna. El ministre, llavors, em va mirar amb una certa estupefacció i va mastegar un "Que ets català?" sense moure ni un múscul de la cara. "No -vaig retrucar-, sóc valencià". La resposta no degué ser satisfactòria o potser el que depassava la seua capacitat de comprensió era com un valencià gosava parlar a un català en la llengua d'ambdós enmig del Palace, en ple centre de Madrid. La conversa, siga com siga, es va estroncar ipso facto. Molt més simpàtic es va mostrar Suárez Pertierra, però sobretot vaig fer bona lliga amb una doneta asseguda a la taula comuna que, després dels discursos, em va felicitar molt cordialment i es va referir al meu text amb coneixement de causa. La dona en qüestió, que en la fotografia que il·lustra aquesta entrada està asseguda mentre jo rep el premi de mans de Borrell, era Elena Salgado. Elena ocupava llavors la secretaria general de Comunicacions, al ministeri de Josep Borrell i amb els anys, com és sabut, arribaria a ser ministra de Sanitat, d'Administracions Públiques i d'Economia (i vicepresidenta del Govern) amb Rodríguez Zapatero. A diferència del seu cap llavors, però, en lloc d'arrogància destil·lava cordialitat, i semblava apreciar realment els llibres, de què no necessitava fer cap discurs laudatori sense haver llegit.
De tot això, ja ho he dit, han passat vint anys. Rebre un premi així, en plena joventut i al principi d'una carrera literària, pot afonar el més incaut. Jo crec, tanmateix, que vaig sobreviure amb dignitat al premi Fundesco. Podria haver continuat fent literatura en castellà i presentant-me a premis de Madrid -o fins i tot anar-me'n a viure-hi. Vaig optar, però, per l'anonimat confortable que proporciona escriure en català des del País Valencià. Encertat o equivocat, ara ja no té remei. I tot plegat s'ha convertit en una evocadora figura de la memòria.