Si hi ha una matèria intrínsecament literària, aquesta és sense dubte com s'incardina la memòria individual dins la memòria col·lectiva. Quan va dimitir Adolfo Suárez de la presidència del Govern, al gener del 1981, jo tenia quinze anys. Supose que devia cursar primer de batxillerat, i era un adolescent amb un manat d'interessos molt concrets: la música rock i folk, la peripècia revolucionària del Che Guevara, la literatura en l'única llengua en què m'havien ensenyat a llegir-la (el castellà) i la revista que feia amb els companys del meu curs (o això va ser en segon?), agrament sarcàstica amb tota la comunitat salesiana.
Crec que la retransmissió del discurs de comiat de Suárez per televisió va ser la primera oportunitat en què em vaig fixar realment en un polític llavors omnipresent. Era així que el veia, finalment, i ho feia amb els ulls de ma mare. Ella confiava en Suárez, el votava, li queia simpàtic, fins i tot -possiblement- l'admirava. Ma mare era d'una generació que havia passat del franquisme sociològic (la biografia de Franco de don Ricardo de la Cierva recol·lectada en fascicles i presidint finalment la migrada biblioteca familiar) als nous aires democràtics conduïda per la mà tranquil·litzadora, per l'agafall de seguretats que era Adolfo Suárez.
Quan van anunciar que dimitia, ma mare no s'ho va pensar dues vegades: "Mira que m'ha agradat a mi est home... Pos ja no m'agrada". Em va recordar, dit així, una altra frase lapidària, la que va emetre també davant de la televisió, durant un reportatge laudatori de la figura del Caudillo, el meu professor de francés -a qui tots als Salesians anomenaven El Gabacho-, antic combatent nacional durant la Guerra Civil. Don Francisco -era el seu autèntic nom-, veient el dictador en la pantalla, no es va estar d'exclamar-se: "¡I pensar que yo he luchado por ese hombre!".
És així la memòria: està feta de tota classe de materials, de vivències pròpies, de vivències alienes, de records induïts, de trossos i mossos. En assabentar-me que es disposaven a retransmetre el discurs de comiat de Suárez, vaig afagar el vell radiocasset que m'havia comprat la tia Conxín a Ceuta, vaig posar-hi una cinta i vaig prémer el botó de gravació. Amb l'estri a la mà, davant de la tele, vaig escoltar les paraules solemnes d'aquell home a qui em semblava estar veient per primera vegada, un mascle jove, ben plantat, un seductor nat, ara amb el rostre i el posat greus de qui ha de comunicar una notícia especialment dolorosa i incomprensible.
Encara conserve aquella cinta. Com solíem fer, la vaig empeltar amb moltes altres gravacions: cançons de Ray Charles, de Silvio Rodríguez, de Bob Marley. Era la manera que teníem de conservar els sons de la televisió (el vídeo encara no existia). Era la manera que assajàvem de posar un dic de memòria en el que endevinàvem que seria el vast oceà de devastació i oblit de la vida.
Avui, a les 15.15, quan m'he assabentat de la mort d'Adolfo Suárez, he pensat en tot això. Al capdavall, Suárez formava part de la meua vida -de la nostra vida- com si fora una espècie d'oncle llunyà, un parent amb qui no teníem tracte personal. I he sentit una profunda vergonya aliena observant l'indescriptible espectacle oferit per la família -comandada pel fill que porta, sense saber portar-lo, el mateix nom que el pare- tot retransmetent l'agonia de l'expresident urbi et orbe. M'ha semblat una conjuntura obscena, perquè ob-scena és una cosa que, simplement, hauria d'haver-se mantingut fora de l'escena.
No sóc propens als mites, i molt menys en política. A Suárez ja se l'ha jutjat a bastament com a home públic. Ara només volia fer-li un racó en la meua memòria personal i familiar. Perquè la memòria és un teatre que requereix molts figurants i una gran varietat d'escenaris, però que al final es converteix en el formant més irreductible i intransferible de la nostra condició humana.
