Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Archivo

enero 2017

Lun. Mar. Mie. Jue. Vie. Sáb. Dom.
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

Per Sant Jordi, un llibre

Por: | 23 de abril de 2014

Publicar un llibre, a hores d'ara, s'assembla ja massa perillosament a amollar un barquet de paper en un corrent d'aigua. Les raons per les quals un títol serà beneït pels lectors i obtindrà el benefici del seu interés, o bé mereixerà l'atenció dels suplements literaris i d'aquests arxilectors anomenats crítics són perfectament misterioses. No et pots fiar de res ni de ningú. El caprici dels lectors és absolutament volàtil, els criteris dels suplements són un punt al·leatoris o, en el millor dels casos, simplement rutinaris, l'opinió dels crítics és només això: una opinió. Qui vulga conéixer en profunditat l'autèntic batec de l'ànima llibresca d'un país ha de llegir molt, ha d'escollir lliurement i no ha d'oblidar que, com deia aquell, la història de la cultura s'edifica sobre els llibres que no s'havien de llegir.

  És una bona reflexió per a fer el dia de Sant Jordi. I ja que estem immersos precisament en aquesta data, m'agradaria regalar-vos un llibre (la rosa haurà de ser virtual). Es tracta d'un volum que no serà inventariat entre els sospitosos habituals dels suplements literaris, ni encimbellat entre les masses disciplinades dels lectors (sempre tan orgulloses de llegir un únic llibre, però totes el mateix), ni enllumenat entre els mandarins que han criat fama i ara ronquen plàcidament dins un son esquiu. No és una novel·la de lladres i serenos que puga esdevenir fàcilment un best-seller, ni parla d'un personatge tan famós que puga atraure els lectors com els óssos van al rusc viscós de la mèl. És un llibre humil, una reconstrucció històrica feta per un autor que no és especialista en el tema, però que s'hi ha vist impel·lit a escriure'l mogut per una irrefrenable passió.

El llibre de Rafael Monferrer


  El volum de què vull parlar-vos ara és L'explorador Andrés (1807-1837) i el seu autor és Rafael Monferrer. Marcel·lí Andrés va ser un dels pioners, Pirineus en avall, dels viatges per les costes d'Àfrica, en un temps -el primer terç del segle XIX- en què el continent negre encara era una promesa oferta a aquells viatgers que sapieren aunar la condició de botànic, antropòleg, sociòleg, topògraf i lingüista. De tot això va fer un poc Andrés durant els seus viatges per l'antic Regne de Dahomey, al golf de Guinea. Ell havia nascut a Vilafranca (Els Ports) i era metge de professió (educat a Barcelona), però la seua autèntica vocació consistia a anotar profusament en uns quaderns que dissortadament no s'han conservat tot el que anava descobrint davant una civilització fascinadora, encara no embrutida pel contacte freqüent amb els colonitzadors europeus.

  No conservar els textos d'Andrés (ni tan sols la seua cara en algun feliç gravat) ha contribuït al silenci sobre la seua figura precursora. El nom d'un carrer a València i el d'un col·legi, i un vial també dedicat a la seua Vilafranca natal és tot el que el recorda. Rafael Monferrer, que és també metge, ha realitzat un esforç colossal per a reavaluar la seua figura i reinterpretar tota la bibliografia disponible. El resultat és un text apassionat però extremadament rigorós que mereixeria superar l'estret cercle dels amants de les glòries locals.

  Des que Francesc Almela i Vives va "redescobrir" les gestes d'aquest viatger en un article de La hoja del Lunes de l'any 1960 titulat "¿Conoce usted al Explorador Andrés?", han passat molts anys. El llibre de Monferrer, però, és un pas de gegant en el coneixement -sempre tan precari- de la vida d'un home que va recórrer un món en què la noció de novetat encara tenia sentit i on viatjar no s'assemblava gens als episodis de truculent déjà vu que s'estilen ara.

  Per Sant Jordi, un llibre: aquest. No us en penedireu.

Catalunya: ha fet prou Espanya?

Por: | 11 de abril de 2014

Aquesta setmana s'ha viscut al Congrés dels Diputats, a Madrid, una petita representació que ha alçat molta polseguera. Ha sigut un poc això que, allí, anomenen "género chico". A l'endemà de la participació d'una delegació del Parlament de Catalunya demanant educadament l'exercici del "Dret a decidir" Antón Losada, un analista fi, escrivia en El Periódico el millor resum dels fets: "Quan es volen resoldre els problemes es fa política. Quan no es volen resoldre, es fa teatre. Ahir tocava teatre".

Independencia--644x362

  El desafiament independentista català ha propiciat tot un subgènere mediàtic. El tema “Catalunya” mobilitza tertúlies, articles d'opinió, variats informes i contrainformes, tones de literatura virtual en blogs, fòrums i twitter. Per no recordar, clar, la verborrea dels polítics, les seues frases-dard fredament llançades contra la diana que som tots nosaltres. Supose que la qüestió, en ple zenit, ho mereix i ho exigeix. Amb poques paraules, les postures estan prou clares: una sòlida majoria demoscòpica, a Catalunya, és favorable a una consulta per a decidir el futur del país. En la resta d'Espanya, un altre bloc igualment granític no podria concebre el mapa de la pell de brau sense el seu extrem oriental. Entre aquests dos massissos irreconciliables, hi ha partits (com UDC o el PSC) que assagen de vegades dibuixos en l'aire, també anomenats “terceres vies”. Aquests innocents arabescos són acollits pels dos blocs esmentats amb les velles ínfules del “Ja t'ho deia jo…”
  En realitat, la qüestió és més simple del que tot aquest xafarranxo suggereix. Es podria resumir així: si una majoria de catalans vol que Catalunya siga independent, ¿quant de temps es podrà evitar que els seus desitjos es complisquen? Si, ja sé que pareix una frase massa simple, inclús un poc ingènua. És el que succeeix amb el sentit comú: pateix del desprestigi de l'obvietat. Es comprén, d'altra banda, que Rajoy evite el tema com un gat davant d'un cassó d'aigua calenta. Com no és panoli (tot i que de vegades ho semble), intueix perfectament les complexes virtuts de la simplicitat.
  Una altra cosa, per descomptat, és el festival d'emocions que la independència ofereix a un costat i a l'altre de l'Ebre. Només cal observar amb constància les proclames que es publiquen des de fa mesos a tot arreu per a comprendre la legítima angoixa dels que, sent catalans, no volen renunciar a la seua ciutadania espanyola. En l'altre costat, també som molts els que, no sent ciutadans de Catalunya, veiem amb una certa simpatia desproveïda de tot llast sentimental la nova deriva del país més modern dels què han conformat històricament l’Estat espanyol.
   Jo no hi tinc cap autoritat, però em pregunte, si voleu amb ingenuïtat, què fa o ha fet Espanya per a evitar la deriva “separatista”. Descomptant el tema econòmic –la vindicació del qual és tan raonable a Catalunya com al País Valencià i a la resta de les comunitats autònomes enxampades en el mecanisme diabòlic del “dèficit fiscal”-, sorgeixen dubtes importants quan se sap, per citar un terreny emblemàtic, que sols quatre universitats espanyoles de fora de l'àmbit lingüístic català imparteixen l'idioma d'Ausiàs Marc com a assignatura. La dada és encara més sagnant si adduïm que, només a Alemanya, la llengua catalana està present en 24 centres universitaris. Això per no parlar, per exemple, de l'educació secundària. En aquest camp, després de quatre dècades de democràcia, a cap ministre del ram se li ha ocorregut ofertar aquesta o qualsevol altra llengua peninsular diferent del castellà ni tan sols com a optativa en aquells territoris on no es parlen. Si s'aprén llatí, que és la mare, per què no hauria de fer-se el mateix amb les germanes?
  Aquest article, no obstant això, no pretén ser un memorial de greuges. El meu només és, si se m'accepta així, un inventari de perplexitats. Ja fa molt de temps que vaig aprendre que és normal allò que la majoria considera normal.  De sobte, no obstant això, aquesta vella certesa s'ha tornat contra l'honrat ciutadà de Valladolid que paga els seus impostos i que no pot concebre, de cap de les maneres, un mapa d'”Espanya” abruptament retallat. Però, ha fet prou ell per a evitar-ho? Des del sentit comú, és l'única cosa que, en el moment decisiu, cabrà preguntar-se. 
  No estic suggerint que els ciutadans de Catalunya hagen de renunciar al projecte de la independència si Madrid, en un moment donat, oferira els caramels adequats. Potser el temps per a les llepolies ja ha passat irrevocablement. I els paladars educats, al capdavall, seran difícilment seduïts per determinades menges. Però crec que els sectors civilitzats i liberals de l’actual Estat espanyol haurien de fer una reflexió sobre el comportament de les seues instàncies governamentals almenys des de la mort de Franco. A l’endemà de la independència, res no tindrà, ja, importància. Però fins i tot llavors caldrà indagar les causes i explicar les conseqüències.

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal