Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Insultar dins i fora de les xarxes socials

Por: | 22 de mayo de 2014

L'assassinat de la presidenta de la diputació de Lleó, Isabel Carrasco, a mans d'una militant del PP ha propiciat en els últims dies una acalorada polèmica, amb una intervenció més o menys interessada del Ministeri de l'Interior, a propòsit dels insults en Twitter. Alguns descervellats hi han vessat una certa mala bava, i al ministre del ram -el pietós Fernández Díaz- se li ha posat una barba d'aiatol·là molt cridanera. Al capadavall, forma part d'un partit que s'ha caracteritzat -cas únic a Europa- per tancar tota mena de ràdios i televisions... excepte les afins, òbviament. Al País Valencià els seqüaços d'aquest Fernández han tancat RTVV, TV3, Ràdio 9, Cat Ràdio... No és estrany que ara acaronen la idea de tancar internet -sí, com Xina, com Iran: els seus referents morals. L'empresa els supera, és cert, però imaginar és gratis.

Pasqual Maragall

  En realitat, els conservadors espanyols sempre han tingut una relació problemàtica amb la llibertat. Què en Twitter s'insulta? Evidentment, i al café de Rick, a Casablanca, es juga. Quin escàndol, capità Renault! Però bastaria a aplicar-hi el mateix codi penal -les mateixes regles- que s'apliquen al carrer. Però sense trampes: no s'hi val a perseguir només els indignats passats de revolucions del camp de l'esquerra o l'extrema esquerra, mentre amb un gest innocu amaguem les escombraries pròpies: els jovenassos de Nuevas Generaciones que s'exhibeixen amb banderes feixistes i nazis, els antisemites que confonen una final de bàsquet amb un holocaust portàtil, l'extrema dreta valenciana que amenaça dia sí i dia també, amb una total impunitat, els partits que -oh casualitat!- fan d'oposició al PP...

  Insultar, senyor Fernández, està molt lleig, però els límits de l'insult són difusos. Si vosté analitza detingudament -assessors tindrà- la jurisprudència estatal sobre casos relacionats amb l'article 20 de la Constitució (el que regula el dret a la llibertat d'expressió, li sona?), descobrirà que els jutges, que no solen ser d'extrema esquerra, són molt cautelosos amb els suposats crims d'opinió. Sentir-se vexat o insultat és una circumstància molt habitual en internet. Avui dia, ¿qui no ha rebut algun comentari pujat de to en publicar un article en un mitjà digital, per exemple? Jo mateix ací mateix, sense anar més lluny. Són gangues de l'ofici. Per desgràcia, un article de premsa que ara mateix es penge a la xarxa i no reba cap comentari, ni propicie cap "M'agrada" en Facebook o algunes piulades en Twitter simplement no existeix. És trist -perquè hi ha grans articulistes completament "ignorats"- però és així.

  Insultar... Un dels insults més tremebunds que he llegit últimament -que vinc llegint en els darrers anys, concretament- ha eixit de la boca d'un respectable escriptor d'ordre gens sospitós de practicar la kale borroka. ¿Recordeu la deliciosa carassa sintàctica amb què Arcadi Espada es refereix, sempre que pot, a Pasqual Maragall amb el qualificatiu de "malalt mental"? Ho fa sistemàticament, a la seua columna del diari El Mundo, des que, al 2007, li va ser diagnosticat a l'expresident de Catalunya el mal de l'alzheimer.  No es tracta, tècnicament, d'un insult. És només un substantiu acompanyat d'un adjectiu, tot plegat una pura descripció asèptica i mèdica. Però, en el context en què es profereix, oculta una profunda i viscosa intenció d'ofendre i de fer mal. Sí, Maragall és un "malalt mental" i cap jutge ni cap ministre de l'Interior perseguiria l'autor d'aquest sintagma. Però a mi, cada vegada que el veig negre sobre blanc, em provoca una indescriptible vergonya aliena, un sentiment difús d'estar al davant d'un atac que depassa les fronteres de qualsevol mena de savoir faire. I, de deontologia, més val no parlar-ne.

  Apliquem la llei, doncs, allà on calga. Però juguem net.

La "Große Koalition": causes i efectes

Por: | 15 de mayo de 2014

  Tot va començar amb un llarg article publicat la setmana passada pel periòdic digital Infolibre. Infolibre és un dels dos projectes més destacats nascuts de la defunció en paper de Público. L'altre és Eldiario.es. El primer està dirigit per Jesús Maraña i el segon per Nacho Escolar. A ambdós vaig tindre ocasió de tractar-los a la redacció del carrer Caleruega, a Madrid, perquè ambdós van ser directors del rotatiu (el web del qual, Público.es, també ha perviscut al ciberespai). Són professionals eficaços, exigents i espaviladíssims: en puc donar fe. Infolibre -i seguim el fil- va publicar un article explicant molt meticulosament el joc d'interessos que estaven propiciant darrerament, des de diferents àmbits, la idea d'una "Gran coalició" (a l'alemanya) entre el PP i el PSOE, vist el desgast fatal del bipartidisme. És una reflexió que mereix una anàlisi detinguda i una lectura atenta -us ho recomane.

Dos hòmens i un destí

  Ana Pastor va aprofitar l'article per a preguntar sobre el tema a Felipe González, en el programa El objetivo. La resposta de González ja és ben coneguda, perquè ha alçat molta polseguera. "Si el país ho necessita", venia a dir l'expresident, "és una bona idea". Rubalcaba, immediatament, va córrer a desmentir el seu antic cap: No, no i no, i de cap de les maneres. "Mentre jo en siga secretari general -reblava-, el PSOE mai s'unirà al PP".

  De tot això s'ha parlat llargament i extensament en els últims dies. Cada actor implicat en el drama hi ha oferit el seu punt de vista. El PP ha acaronat la possibilitat de la Große Koalition amb delectança (al capdavall, si segueixen la política de Merkel en tot, per què no també en açò?). En el PSOE, en canvi, algunes veus, a més de la de Rubalcaba, han recordat que això seria el final. Si ja se'ls acusa, des de la seua esquerra, de fer la mateixa política que el PP, ¿què diria l'electorat davant un govern de concentració presidit ufanament per Rajoy i amb cares socialistes al Consell de Ministres?

  Jo no he sigut mai dels qui han pensat que el PP i el PSOE siguen iguals -o equivalents. Ni abans ni després del 12 de maig del 2010 m'he conformat amb un diagnòstic tan simple. Ocorre, això sí, que aquell funest dia de maig de fa quatre anys el segon president socialista de la democràcia va dinamitar la confiança que molts (jo entre ells) pogueren tindre en això: en la diferència.

  No ens enganyem, però: la socialdemocràcia no ha estat mai una facció revolucionària o radicalment transformadora. Els socialdemòcrates sempre han estat els garants reformistes del sistema. "El sistema" és -no pot ser altrament- el capitalisme. Enfront dels seus hooligans, que s'acontenten a sostindre l'edifici i beneficiar-se'n, els socialdemòcrates hi han exercit de consciència crítica, ma non troppo. Per això s'ha dit amb justícia que, a Espanya, el PSOE representaria la dreta civilitzada (mentre que el PP..., ja sabeu el que representa). L'esquerra, si voleu, és una altra cosa.

  Ara ens trobem en un moment delicat, en què la confiança en el sistema fa fallida. Per això els partits majoritaris van a la baixa i és el moment de forces noves, discursos inèdits o postergats, cares fresques. Però els grans, naturalment, moriran matant. Hi ha massa interessos en joc a favor de la vella partitocràcia, de tot allò que Joan Fuster resumia amb l'expressió "el tinglado". Feu-me el favor de llegir l'article d'Infolibre: allí hi ha molts elements per a meditar.

  Diuen que cap al 2018 començaran a esvair-se definitivament els efectes d'aquesta maleïda crisi. Ho comprovarem. Quan hi arribem, però, el món ja no serà igual que era. I el sistema de partits a Espanya (amb les seues llistes tancades, les seues baralles internes pel poder, la corrupció endèmica, "el que se mueva no sale en la foto" i tot el que en penja) o haurà esclatat o s'haurà transformat definitivament. Només cal esperar que siga per a bé...

El PP i el fantasma dels Països Catalans

Por: | 09 de mayo de 2014

L'altre dia -dimecres, si no vaig errat- a les Corts Valencianes es van sentir adjectius molt gruixuts i unes inflexions de veu una mica atronadores. El PP havia presentat una moció contra el "pancatalanisme". Sí, heu llegit bé. Segons sembla, aquest és el principal problema que tenim a la comunitat autònoma valenciana. No, no és la desocupació, ni la destrucció d'empreses, ni la corrupció institucional, ni el desmantellament dels serveis públics. És el "pancatalanisme".

Jorge Bellver

  Un tal Jorge Bellver, que no sé qui és, va oficiar de portaveu dels populars. La premsa en destacava una frase: "Els Països Catalans no han existit, ni existeixen ni existiran". Doncs problema resolt, segons sembla. Però no. El discurs va continuar. Bellver -qui és aquest xicot?- va seguir desbajocant un seguit d'amenaces d'aquests "inexistents" Països Catalans: diu que s'anomena "català" al "valencià", o que "ens furten" l'Albufera i el Misteri d'Elx. I va afegir, amb un cert èmfasi, que els partits de l'oposició "no creuen que el poble valencià siga diferent del català".

  Home, així d'entrada, em fa la sensació que aquest tal Bellver té un bon cacau mental. En aquestes alçades, considerar el "valencià" un idioma diferent del català no s'atreveix a fer-ho ni l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i això que allí cobren per hores. Però la qüestió és quina classe d'amenaça poden constituir uns Països Catalans que "no han existit, ni existeixen ni existiran". Això és un poc com afirmar que el gran problema del planeta terra és la custòdia de Déu... Vinga, Bellver, a veure si resulta que els tals Països tenen una existència molt més tangible del que tu creus, i es manifesta en mil detalls lingüístics, festívols, econòmics, culturals, gastronòmics... Això sí que seria un problema!

  La darrera vegada que vaig estar a l'Albufera, per cert i siga dit de passada, no hi vaig veure cap senyera independentista. Si ens l'han furtada, no se l'han poguda ficar dins de la butxaca. Però bé. Potser el discurs de Bellver era un poc irreal però el problema, en tot cas, seria que l'oposició s'hi veia una mica perduda. Mònica Oltra, això sí, es va atrevir a dir que els del PP són uns ignorants, cosa que és evident. Però aquests ignorants, des de la Transició, parlen i diuen impunement, sense que ningú els tussa. Com van guanyar la batalla (de València), no deixen de recordar-ho a la mínima ocasió. I l'oposició, que la va perdre, ha de callar la boca.

  Després vénen les polítiques pràctiques. Ara resulta que, mentre els catalans dessequen l'Albufera, el Molt Honorable President de la Generalitat (el cap de Bellver, per entendre'ns) s'encarrega que l'única línia en valencià que hi ha al centre de Castelló, la seua ciutat, siga eliminada. Aquesta, i moltes altres al llarg del país. L'argument? Que ja hi ha -a Castelló i arreu- massa línies en valencià, i que cal crear-ne en castellà. Només és que a Fabra se li oblida que, si a Castelló el 90% de les línies públiques són en valencià és perquè ho ha demanat la gent. No han sigut els catalans, Bellver. Han sigut els pares valencians, que volen per als seus fills una educació amb garanties.

  Es dóna la paradoxa, doncs, que Catalunya invadeix la Comunitat Valenciana per a violar les dones i matar els hòmens (també n'hi ha que demanaria invertir aquests factors...). I quina és la resposta de les nostres preclares institucions: suprimir l'ensenyament en valencià. Vosaltres ho enteneu?

  És clar que tot guarda una lògica perfecta, però la qüestió és fins quan caldrà escoltar aquesta mena d'arguments dins i fora de les Corts. Que són "ignorants" és obvi però, per què la gent vota ignorants per a representar-la? Ara que, és clar, també vota corruptes, lladregots, mentiders, poca-soltes... Que són els mateixos? Mare de Déu! Y yo con estos pelos...

Geografies literàries

Por: | 02 de mayo de 2014

Entre el 24 i el 26 d'abril s'ha celebrat a Vic el II Congrés Internacional de Geografies Literàries. La inciciativa obeeix al magnífic doble impuls d'Alexandre Bataller, de la Universitat de València, i Llorenç Soldevila, de la Universitat de Vic. Com que m'han convidat a impartir-hi una ponència sobre Viatge pel meu país, ho he fet de bona gana. A més d'amollar el rotllo pertinent, però, he aprofitat per fer un poc de turisme.

  La casualitat ha volgut que a la comarca d'Osona, de la qual Vic és capital, es concentren dos llegats literaris ben importants. D'una banda, hi ha la documentació del poeta Miquel Martí i Pol, conservada a la biblioteca del seu poble, Roda de Ter. D'altra banda, a pocs quilòmetres de Roda i de Vic hi ha Folgueroles, el poble on va nàixer, l'any 1845, Jacint Verdaguer. Als anys seixanta els veïns de la localitat van comprar una petita casa, al número 7 del carrer Major, on va viure el capellà poeta, i hi van fundar una de les cases d'escriptors més antigues de Catalunya.

Casa Museu de Joan Fuster, Sueca

  Sempre em sobta, en aquest sentit, el respecte i el carinyo que s'ha experimentat tradicionalment a Catalunya pels seus escriptors. Ara mateix, hi ha un bon grapat de fundacions que tenen cura del llegat d'autors com Joan Brossa, Joan Maragall, Josep Pla, Francesc Pujols, Verdaguer, J.V. Foix, Manuel de Pedrolo o Mercè Rodoreda, a més d'un grapat de cases-museu, com la de Víctor Balaguer, Àngel Guimerà o Marian Vayreda. Comparat amb això, la situació valenciana seria desoladora si no fora, simplement grotesca. Al País Valencià, al capdavall, és un miracle que, quan passa un escriptor pel carrer, la gent no li amolle un gargall en plena cara, per la suprema gosadia de dedicar-se a l'ofici (i no diguem ja si, a més, ho fa en la llengua del país!).

  La casualitat, tanmateix, va fer que uns dies abans del congrés en qüestió Toni Carrasquer, responsable de la casa Joan Fuster de Sueca, em comunicara amablement que el museu dedicat a l'autor de Causar-se d'esperar estava a punt d'obrir les portes al públic. No està malament. Al capdavall, només han passat vint-i-dos anys de la mort del nostre principal assagista... La història dels despropòsits acumulats al voltant de la gestió de la casa de Fuster (amb múltiples i concèntriques responsabilitats: personals, municipals, autonòmiques) donaria per a un assaig curt, empeltat de sainet, que hauria fet les delícies de l'interfecte (i del seu col·lega i paisà Bernat i Baldoví). Sempre planyeré en públic, i ho lamente pel culpable de la situació, que es destruïren, per exemple, els mobles originals de l'habitatge (el tendur dels col·loquis de Fuster, la seua butaca...). Qualsevol indocumentat sap que el principal valor de la casa-museu d'un escriptor són els seus objectes personals (autèntics, intransferibles, mobilitzadors d'un fetitxisme natural): la tauleta redona de Jacint Verdaguer, el flascó de vi i la taula de despatx de Goethe a Weimar, el llit, l'escriptori i la màquina d'escriure d'Azorín a Monòver... Algun il·luminat, però, va decidir que els mobles de Fuster no tenien "valor estètic" (sic)... i els va fer desaparéixer. No són més burros perquè no s'entrenen.

  I així estem, doncs, en aquest país. On són les cases de Teodor Llorente, d'Eduard Escalante o ni que siga de Vicent Andrés Estellés? En aquesta matèria tot just comptem amb la d'Azorín a Monòver i la de Miguel Hernández a Oriola. I para de comptar. Una pobresa indigna, una irrellevància simptomàtica, un desinterés digne de molt millor causa. De tot això vaig parlar l'altre dia a Vic i, després, me'n vaig anar a Folgueroles, a respirar l'aire natal de mossén Cinto. A la vila, s'intuïa, encara, l'immens amor i respecte que l'autor de Canigó va despertar entre els seus coetanis i també en les successives generacions. N'aprendrem els valencians algun dia alguna cosa?

Foto: Casa de Joan Fuster, Sueca (Joan Antoni Vicent)

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal