Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

L'Operació Stanbrook, 75 anys després

Por: | 10 de junio de 2014

  Dijous 29 de maig, una estranya comitiva s'havia aplegat al port d'Alacant, vora el lloc d'embarcament del ferri cap a Orà. Érem 94 persones, amb banderes i instruments musicals, que no vam passar desapercebudes a la bigarrada munió d'algerians que, amb tota mena de maletes i atifells, esperava el seu torn per fer-se a la mar. Una pancarta al·lusiva hi proclamava: Operació Stanbrook.

L'emblemàtica foto del Stanbrook a l'entrada del port, a Orà

  Com ja s'havia anunciat prèviament, els passatgers d'aquell estrany viatge formàvem part d'una expedició commemorativa del 75 aniversari de l'eixida, al mateix port, de l'Stanbrook, l'últim vaixell que va poder abandonar l'Espanya republicana abans del final de la Guerra Civil. El vell carboner britànic, comandat pel capità Dickson, va posar rumb a Algèria amb tres-mil exiliats in pectore, tres-mil ànimes que van poder defugir in extremis l'expeditiva justícia de Franco.

  L'expectació que va despertar el nostre viatge hi va motivar la presència de fins a quaranta periodistes acreditats dels més diversos mitjans. Al final, però, es van quedar tots a terra: la paranoia de Bouteflika va preferir un cert silenci a un atronador altaveu que proclamara en totes direccions el pas de la comitiva. És així com l'únic reportatge del cas que s'ha pogut publicar va ser el que jo mateix tenia aparaulat amb el diari Ara de Barcelona, que es va lliurar diumenge passat i que podeu llegir ací. El meu perfil d'escriptor tastaolletes, de free-lance impenitent, de métèque o d'advenedizo va superar la suspicàcia oficial. I és així com el Tassili II va eixir d'Alacant rumb a Orà. L'esperit de l'Stanbrook tornava a bategar.

  No repetiré el que ja he contat sobre les emotives i intenses jornades passades a Orà, a l'antic camp de concentració de Rélizane, al cementeri cristià de Mostaganem. Va ser un viatge difícil d'oblidar, una experiència emocional que, per a qualsevol que tinga una mica de trellat i de vergonya històrica, ha quedat inscrit amb ferro roent en el dietari biogràfic que cada ésser humà escriu dia a dia, fins i tot sense lletres. Òbviament, Espanya té un problema gros amb la memòria: més d'una generació encara clama per la dignificació del record dels seus pares o els seus avis, sacrificats en una postguerra duríssima, mentre els hereus dels seus botxins se n'enriuen entre dents cariades. Antígona no té res a fer en aquest país.

Interpretació de l'Himne de Riego i la Moixeranga davant del monòlit del jardí Sidi M'Hamed d'Orà

  La participació en aquest viatge -que dec a l'oportú toc d'atenció de l'amic Enric Balaguer- em va permetre reprendre el contacte amb un home amb qui ja he compartit moltes batalles: Rafael Arnal. L'editor i activista de Tavernes Blanques era el president i ànima de la Comissió Stanbrook. Amb ell vam esmerçar dies àridament esperançadors a finals dels 90, en aquell projecte d'un diari impossible en valencià que primer es va dir El periòdic i després El Punt. Hi érem alguns que ara també estaven en el periple algerià -Vicent Soriano, Rosa Brines- i d'altres que han fet la seua via -Toni Mollà, Ezequiel Castellano. Aquells anys van ser bons perquè van saber traure el millor de la nostra ingenuïtat i la nostra capacitat de sacrifici. I totes les derrotes, al capdavall, es depositen en un plec de l'esperit que, anant bé, les transforma en combustible.

Joan Garí al davant del monòlit alçat al jardí Sidi M'Hamed d'Orà

  El 2 de juny tornàvem a Alacant. A la carretera, fent via cap a Borriana, em va sorprendre la notícia de l'abdicació de Joan Carles. Era l'epicentre d'una quinzena d'efemèrides ferotges: les primeres eleccions democràtiques a Polònia i els fets de la plaça de Tiananmen (1989), per un costat, i el 70 aniversari del desembarcament aliat a Normandia (1944), per un altre. La història es plegava sobre ella mateixa i adoptava un perfil sardònic. Un canvi d'època semblava fer-nos l'ullet. Quedar-nos guerxos era l'únic perill real de tot plegat.

  Per a celebrar tot això, em vaig encendre, a casa,  un Cohiba Espléndido dels que encara em quedaven d'aquella ruta enfebrida per l'Havana perseguint la història de la fascinant i desconeguda colònia jueva, un lustre enrere. Són els puros que fumava Fidel Castro a l'Habana Hilton (després Habana Libre), en baixar de Sierra Maestra. Però això és una altra història.

Hay 1 Comentarios

Publicat per l'Eixam recomane el "Diario de Gaskin", diari d'un pilot republicà exiliat al nord d'Àfrica en acabar la guerra. La seua veu contribueix a la difusió de l'exili i a bastir una memòria necessària, com ara el vostre viatge i l'activisme insubornable de tants i tants altres. Salut!

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal