Dijous 29 de maig, una estranya comitiva s'havia aplegat al port d'Alacant, vora el lloc d'embarcament del ferri cap a Orà. Érem 94 persones, amb banderes i instruments musicals, que no vam passar desapercebudes a la bigarrada munió d'algerians que, amb tota mena de maletes i atifells, esperava el seu torn per fer-se a la mar. Una pancarta al·lusiva hi proclamava: Operació Stanbrook.
Com ja s'havia anunciat prèviament, els passatgers d'aquell estrany viatge formàvem part d'una expedició commemorativa del 75 aniversari de l'eixida, al mateix port, de l'Stanbrook, l'últim vaixell que va poder abandonar l'Espanya republicana abans del final de la Guerra Civil. El vell carboner britànic, comandat pel capità Dickson, va posar rumb a Algèria amb tres-mil exiliats in pectore, tres-mil ànimes que van poder defugir in extremis l'expeditiva justícia de Franco.
L'expectació que va despertar el nostre viatge hi va motivar la presència de fins a quaranta periodistes acreditats dels més diversos mitjans. Al final, però, es van quedar tots a terra: la paranoia de Bouteflika va preferir un cert silenci a un atronador altaveu que proclamara en totes direccions el pas de la comitiva. És així com l'únic reportatge del cas que s'ha pogut publicar va ser el que jo mateix tenia aparaulat amb el diari Ara de Barcelona, que es va lliurar diumenge passat i que podeu llegir ací. El meu perfil d'escriptor tastaolletes, de free-lance impenitent, de métèque o d'advenedizo va superar la suspicàcia oficial. I és així com el Tassili II va eixir d'Alacant rumb a Orà. L'esperit de l'Stanbrook tornava a bategar.
No repetiré el que ja he contat sobre les emotives i intenses jornades passades a Orà, a l'antic camp de concentració de Rélizane, al cementeri cristià de Mostaganem. Va ser un viatge difícil d'oblidar, una experiència emocional que, per a qualsevol que tinga una mica de trellat i de vergonya històrica, ha quedat inscrit amb ferro roent en el dietari biogràfic que cada ésser humà escriu dia a dia, fins i tot sense lletres. Òbviament, Espanya té un problema gros amb la memòria: més d'una generació encara clama per la dignificació del record dels seus pares o els seus avis, sacrificats en una postguerra duríssima, mentre els hereus dels seus botxins se n'enriuen entre dents cariades. Antígona no té res a fer en aquest país.
La participació en aquest viatge -que dec a l'oportú toc d'atenció de l'amic Enric Balaguer- em va permetre reprendre el contacte amb un home amb qui ja he compartit moltes batalles: Rafael Arnal. L'editor i activista de Tavernes Blanques era el president i ànima de la Comissió Stanbrook. Amb ell vam esmerçar dies àridament esperançadors a finals dels 90, en aquell projecte d'un diari impossible en valencià que primer es va dir El periòdic i després El Punt. Hi érem alguns que ara també estaven en el periple algerià -Vicent Soriano, Rosa Brines- i d'altres que han fet la seua via -Toni Mollà, Ezequiel Castellano. Aquells anys van ser bons perquè van saber traure el millor de la nostra ingenuïtat i la nostra capacitat de sacrifici. I totes les derrotes, al capdavall, es depositen en un plec de l'esperit que, anant bé, les transforma en combustible.
El 2 de juny tornàvem a Alacant. A la carretera, fent via cap a Borriana, em va sorprendre la notícia de l'abdicació de Joan Carles. Era l'epicentre d'una quinzena d'efemèrides ferotges: les primeres eleccions democràtiques a Polònia i els fets de la plaça de Tiananmen (1989), per un costat, i el 70 aniversari del desembarcament aliat a Normandia (1944), per un altre. La història es plegava sobre ella mateixa i adoptava un perfil sardònic. Un canvi d'època semblava fer-nos l'ullet. Quedar-nos guerxos era l'únic perill real de tot plegat.
Per a celebrar tot això, em vaig encendre, a casa, un Cohiba Espléndido dels que encara em quedaven d'aquella ruta enfebrida per l'Havana perseguint la història de la fascinant i desconeguda colònia jueva, un lustre enrere. Són els puros que fumava Fidel Castro a l'Habana Hilton (després Habana Libre), en baixar de Sierra Maestra. Però això és una altra història.
Hay 1 Comentarios
Publicat per l'Eixam recomane el "Diario de Gaskin", diari d'un pilot republicà exiliat al nord d'Àfrica en acabar la guerra. La seua veu contribueix a la difusió de l'exili i a bastir una memòria necessària, com ara el vostre viatge i l'activisme insubornable de tants i tants altres. Salut!
Publicado por: Jaumejoan | 15/06/2014 12:36:11