Com tots els mites, el de la República Espanyola es resisteix a ser agranat pel temps. L'abdicació de Joan Carles I i les circumstàncies polítiques han propiciat una revifada dels anhels que recorden els anys 30 com un període de llibertat inusual, de democràcia pura i dura. És obvi que la Segona República no va acabar bé, però és especialment injust -com fan ara certs historiadors revisionistes i alguns bocamolls espontanis- explicar el seu fracàs fonamentalment per causes internes. La república no va funcionar a Espanya perquè una part de l'exèrcit es va alçar contra la legalitat que representava, i això és tot.
És obvi, alhora, que l'esquerra no era especialment partidària d'un règim que, en realitat, desitjava sobrepassar. Això va donar un fruit amarg en la guerra del 36, en un període infame en què l'autoritat governamental va ser burlada i es va aprofitar per a cometre crims horrorosos. Però aquests crims -que no tenen justificació- molt aviat es van revelar com un trist joc de xiquets en comparació amb la maquinària sanguinària que va posar de seguida en marxa el bàndol franquista.
Vuit dècades després, el mite republicà continua intacte, almenys per a bona cosa de l'element civil genèricament progressista. Les raons d'aquest mite són de caràcter racional i de caràcter emocional. A vegades -moltes vegades- es destil·la a partir d'alguna iconografia insospitada, com ara la famosa fotografia de Marina Ginestà presa a l'Hotel Colon de Barcelona el 21 de juliol de 1936.
Crec que molts lectors coneixeran perfectament la història d'aquesta imatge. El fotògraf alemany Hans Guttmann (que a Espanya es feia dir Juan Guzmán -sic-) la va fer al terrat d'aquell hotel també mític (l'edifici del qual ara alberga, per cert, la tenda d'Apple a la capital catalana) i va usar-hi com a model una jove tolosana que llavors tenia 17 anys i tota la insolència revolucionària de les Joventuts Socialistes Unificades, organització a la qual pertanyia.
El mite republicà està en aquest gest. No és res concret, ni res racional: és el vent que despentina la jove, és la mirada desafiant d'algú que se sap cridat a salvar el món, és la joventut i el desvergonyiment i l'ambició aliats per a revelar a un auditori imaginari que un nou temps ha arribat i que tenim dret a fruir-lo.
No sóc propens als mites, i molt menys en política. Ho era quan tenia la mateixa edat de Marina Ginestà, la model de Hans Gutmann. En l'adolescència es poden cometre els pitjors crims i també ordir els sacrifics més purs. Fa uns mesos -al gener-, quan va morir Ginestà, es va recordar als mitjans la història d'aquesta foto. Com va romandre a l'arxiu d'Efe fins que, l'any 2002, es va donar a conéixer. De llavors ençà, ha passat a simbolitzar la raó per la qual la República és cada vegada més un sentiment que depassa qualsevol raciocini i solidifica els motius que molta gent encara té per a demanar un món més just, més pacífic, més igualitari o més democràtic.
No sóc propens als mites però una part de mi es reclama de l'ideal que va propiciar aquesta conjunció màgica: el gest de Marina, la mirada de Gutmann. Totes les revolucions acaben encimbellant monstres de terror i burocràcia. Totes les revolucions armades són cruels i inútils. Però la mirada de Marina, aquest instant inaugural, el seu posat botticellià, és encara l'estadi en què tot és possible, i els somnis més bells ens reclamen. Una part de mi viu al caliu d'aquesta mirada i estic disposat a confessar que és la part més ingènua i menys intel·lectualment elaborada. Però ella també sóc jo.
Hay 0 Comentarios