Empresaris, finalment

  Durant anys i panys, el País Valencià no va tindre, a la pràctica, una classe econòmica dirigent. Els tipus que n'haurien d'haver fet el paper eren en realitat negociants que havien heretat quatre-centes fanecades de taronger dels seus pares i amb això havien muntat una fabriqueta. Les coses els van anar bé -sobretot a partir dels anys 60-, però ells no volien saber res  de conceptes molt difusos com "responsabilitat social", "cohesió econòmica" o "compromís pel país". Ells només volien -només sabien- fer diners. I en van fer molts. Als anys 70 es van apuntar alegrement a l'orgia anticatalanista, després van superar les diferents crisis i, en plena onada immobiliària, van arribar a l'any 2008 convençuts que, com va dir Joan Lerma, els invertebrats també podien ser feliços.

  L'actual crisi, però, ha destapat la realitat -tan meticulosament ocultada pels uns i pels altres-, i el color d'aquesta no ha resultat precisament afalagador. Hem hagut d'afonar-nos més i més endins del precipici, s'ha hagut de podrir el somriure cariat de la dreta valenciana (sempre tan dadivosa amb els diners dels altres, sempre tan entusiasta a l'hora d'"ofrenar noves glòries a Espanya"), s'han publicat finalment les balances fiscals i la gran farsa ha arribat al final.
  És tot un símptoma dels que realment fan època l'actitud ara mateix de la patronal valenciana. Per primera vegada probablement en la seua història, aquesta turba d'individualitats mal avingudes s'ha sentit part d'un propòsit superior, i s'ha adonat que o prenia les regnes de la situació o la debacle de tot plegat l'arrossegaria definitivament. Per primera vegada, els negociants valencians s'han sentit empresaris i han començat a cantar-li les quaranta al poder.
  L'altre dia Violeta Tena publicava una entrevista en la revista El Temps (núm. 1.571) amb Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial Valenciana. Navarro hi demostrava no tindre pèls a la llengua. Quan l'entrevistadora l'interrogava sobre un cert "motí empresarial" detectat en les darreres setmanes, ell contestava així de clar: "Jo, com a ciutadà i empresari valencià, tinc lleialtat institucional al Consell però, amb tots els respectes, comence a cansar-me d'Espanya". I més endavant -impossible ser més explícit- proposava canviar la primera frase de l'himne de la Comunitat Valenciana ("Per ofrenar...) en el següent sentit: "Per demanar el que ens toca a Espanya".
  Com estarà aquesta gent de farta que fins i tot quan Alberto Fabra va traure del quarto dels trastos el vell espantall anticatalanista amb vistes a les eleccions de l'any que ve, José Vicente González (president de la Cierval) el va agafar de l'orella i li va haver de recordar que el País Valencià és el primer client i el primer proveïdor de Catalunya. I viceversa.
  L'anticatalanisme i l'espanyolisme, doncs, són mals negocis per als valencians, segons els nostres empresaris. Han tardat un poc a adonar-se'n, però en fi, benvinguts al club de les persones raonables. Ara només falta que s'ocupen a convertir-se en una autèntica classe dirigent i s'apliquen a vertebrar, cohesionar i revalencianitzar aquest país. La primera pedra ja la tenen posada.

Podem (amb perdó)

Aquest dissabte passat, en el programa La sexta Noche, es van viure moments d'alta intensitat política. El líder de Podem, Pablo Iglesias, es va batre amb Esperanza Aguirre, l'un des del plató i l'altra per telèfon. El senyor Iglesias acaba de demandar la senyora Aguirre perquè l'ha acusat de ser còmplice del terrorisme (o directament terrorista, ves a saber). Ja se sap que, per al PP, tot el que hi ha a l'esquerra de Manuel Fraga (que en glòria estiga) és ETA. A Iglesias l'han pillat en actitud poc marcial a la plaça de Colón, al bell mig de Madrid, allà on una bandera d'Espanya de mida estratosfèrica ens recorda perennement que no es pot ser ciutadà ibèric sense acatar el destí en l'universal d'arrel joseantoniana.

  Em diverteix Iglesias i em diverteix Podem per la seua capacitat de traure de polleguera el massís de la raça. També és un poc penós, per què no dir-ho, que haja de vindre un tipet amb cueta a recordar obvietats com ara que per a un demòcrata sense etiquetes (ni banderes a la corretja del rellotge) deixar que els catalans voten és el més normal del món, com també entra dins de la més estricta normalitat que si s'entra en vies de solucionar definitivament el conflicte basc els presos d'ETA hagen de ser acostats al seu país (com ja va fer Aznar, per cert, aquest gran espanyol gens susceptible de vel·leïtats rojoseparatistas).

  En els darrers temps, des de la sorpresiva irrupció de Podem en les eleccions europees, s'han viscut escenes d'histèria molt meditades. Des de múltiples tribunes -algunes de les quals ubicades estratègicament en aquest periòdic- s'ha disparat contra els intrusos i s'ha començat la caça i captura de l'elector fugit. Molesta Podem perquè li lleva vots al PSOE i perquè s'afiança com una alternativa cabrejada al PP. Mireu-ho d'una altra manera: no es tracta de preguntar-se per què la gent vota Iglesias, sinó que han fet els partits tradicionals per a espantar la seua pròpia clientela.

  Pablo Iglesias és un tipus extremadament intel·ligent. La seua figura lànguida, impassible, com extreta d'un èxtasi místic del Greco, resulta d'una fotogènia tan eficaç com la seua implacable dialèctica. La retòrica bolivariana l'hauria de situar un poc fora d'òrbita, però la gent necessita alguna cosa en la qual poder creure. Com va comprovar Aguirre l'altra nit, a un tipus així no se'l venç amb quatre consignes buides, ni amb una calcomania d'ETA estampada amb traïdoria en ple bescoll. Amb Iglesias -i amb Podem- els partits vells han trobat sabata del seu peu. I la faena serà d'ells per a véncer-lo sense males arts.

  Jo, per la meua banda, em demane un seient confortable per a contemplar l'espectacle. Amb cada article espasmòdic, amb cada acusació disruptiva, amb cada canonada irreflexiva, Podem es fa més gran. Com acabarà tot açò? U ja està massa major per a fer la revolució, però no em desagradaria veure-la per la tele. Podem apel·la a la insolència juvenil que encara viu en nosaltres. No els votaré, però els regale el benefici del meu dubte. Els seus enemics són també els meus (i els de la Humanitat). I això és el que més agermana.

 

El gest republicà

  Com tots els mites, el de la República Espanyola es resisteix a ser agranat pel temps. L'abdicació de Joan Carles I i les circumstàncies polítiques han propiciat una revifada dels anhels que recorden els anys 30 com un període de llibertat inusual, de democràcia pura i dura. És obvi que la Segona República no va acabar bé, però és especialment injust -com fan ara certs historiadors revisionistes i alguns bocamolls espontanis- explicar el seu fracàs fonamentalment per causes internes. La república no va funcionar a Espanya perquè una part de l'exèrcit es va alçar contra la legalitat que representava, i això és tot.

  És obvi, alhora, que l'esquerra no era especialment partidària d'un règim que, en realitat, desitjava sobrepassar. Això va donar un fruit amarg en la guerra del 36, en un període infame en què l'autoritat governamental va ser burlada i es va aprofitar per a cometre crims horrorosos. Però aquests crims -que no tenen justificació- molt aviat es van revelar com un trist joc de xiquets en comparació amb la maquinària sanguinària que va posar de seguida en marxa el bàndol franquista.

  Vuit dècades després, el mite republicà continua intacte, almenys per a bona cosa de l'element civil genèricament progressista. Les raons d'aquest mite són de caràcter racional i de caràcter emocional. A vegades -moltes vegades- es destil·la a partir d'alguna iconografia insospitada, com ara la famosa fotografia de Marina Ginestà presa a l'Hotel Colon de Barcelona el 21 de juliol de 1936.

  Crec que molts lectors coneixeran perfectament la història d'aquesta imatge. El fotògraf alemany Hans Guttmann (que a Espanya es feia dir Juan Guzmán -sic-) la va fer al terrat d'aquell hotel també mític (l'edifici del qual ara alberga, per cert, la tenda d'Apple a la capital catalana) i va usar-hi com a model una jove tolosana que llavors tenia 17 anys i tota la insolència revolucionària de les Joventuts Socialistes Unificades, organització a la qual pertanyia.

  El mite republicà està en aquest gest. No és res concret, ni res racional: és el vent que despentina la jove, és la mirada desafiant d'algú que se sap cridat a salvar el món, és la joventut i el desvergonyiment i l'ambició aliats per a revelar a un auditori imaginari que un nou temps ha arribat i que tenim dret a fruir-lo.

  No sóc propens als mites, i molt menys en política. Ho era quan tenia la mateixa edat de Marina Ginestà, la model de Hans Gutmann. En l'adolescència es poden cometre els pitjors crims i també ordir els sacrifics més purs. Fa uns mesos -al gener-, quan va morir Ginestà, es va recordar als mitjans la història d'aquesta foto. Com va romandre a l'arxiu d'Efe fins que, l'any 2002, es va donar a conéixer. De llavors ençà, ha passat a simbolitzar la raó per la qual la República és cada vegada més un sentiment que depassa qualsevol raciocini i solidifica els motius que molta gent encara té per a demanar un món més just, més pacífic, més igualitari o més democràtic.

  No sóc propens als mites però una part de mi es reclama de l'ideal que va propiciar aquesta conjunció màgica: el gest de Marina, la mirada de Gutmann. Totes les revolucions acaben encimbellant monstres de terror i burocràcia. Totes les revolucions armades són cruels i inútils. Però la mirada de Marina, aquest instant inaugural, el seu posat botticellià, és encara l'estadi en què tot és possible, i els somnis més bells ens reclamen. Una part de mi viu al caliu d'aquesta mirada i estic disposat a confessar que és la part més ingènua i menys intel·lectualment elaborada. Però ella també sóc jo.