Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Generació Transició

Por: | 21 de septiembre de 2014

Jo sóc -i ho dic sense petulància- un membre de la generació de la Transició. Quan es va promulgar la Constitució tenia tretze anys -els tendres, il·lusionants i inaprehensibles tretze anys. Estudiava als Salesians, com molts fills de la classe mitjana a Borriana. L'orde fundada per Sant Joan Bosco s'havia obert ja als anys 60 a una generació d'estudiants que van canviar el seu paisatge habitual: ja no eren només els hereus de les grans fortunes amassades amb la taronja els que hi recalaven, sinó mascles -el col·legi era impertèrritament masculí- de famílies treballadores, que, al final del franquisme, s'havien incorporat a un prometedor indici de benestar. La democràcia era també un relleu generacional i de classe: les escoles privades -el futur ensenyament "concertat"- resultaven una alternativa raonable per a uns pares que no s'acabaven de fiar d'una educació pública encara enfonsada en una misèria estructural que només els anys i successius governs progressistes canviarien radicalment.

Constitució espanyola

  En tercer de BUP, en classe d'Història, la professora ens va anunciar que durant aquell curs estudiaríem també la nova Constitució. Impartia Història donya Encarna, una laica d'idees prou obertes, que formava part d'un grup de docents de caràcter liberal que van saber convertir el batxillerat a cals salesians en una experiència suficientment encoratjadora. A classe de Literatura llegíem Machado i Miguel Hernández. A classe de Música escoltàvem Mozart i Beethoven. A classe de Religió es parlava de diners (el director de l'escola ens explicava permenoritzadament per què l'Estat havia de sufragar l'ensenyament privat...). A classe d'Història, per a compensar, vam assistir per primera vegada al comentari de conceptes nous que a alguns ens meravellaven -"Estat social i democràtic de dret", "Llibertat d'expressió", "Llibertat d'associació", "Dret al treball"...-, mentre d'altres reprimien un badall ideològic, i saludaven els nous temps gravant el jou i les fletxes amb un punxó al pupitre de fusta.

  Donya Encarna va triar, a mode de manual, la Introducción a la Constitución española de Ramón Tamames (Alianza Editorial, 1980). Era un llibre neutral però enèrgicament compromés amb els nous valors democràtics, com no podia ser menys en l'antic dirigent comunista. Aquell llibre ha aparegut ara darrere d'un prestatge polsós. S'ha fet groc, s'ha desenquadernat, però en obrir-lo m'ha retornat l'esperit d'una època irrepetible, d'uns anys on, mentre forjava la meua personalitat, Espanya -aquesta Espanya plurilingüe i plurinacional que s'abocava tímidament en la literalitat del text constitucional- també començava a conformar-se d'una altra manera. Per primera vegada en cinc segles, semblava que podíem viure en un país on tots cabíem i on ens podíem donar a nosaltres mateixos unes regles de convivència raonablement decents.

  Més de trenta anys després, els qui llavors arboraven en classe d'Història ostensibles gestos de rebuig davant l'ordenament democràtic (els meus antics companys ultradretans, que se n'anaven cada 20 de novembre al Valle de los Caídos -l'autobús eixia des del Pla, el centre neuràlgic de Borriana- i que ara estan tots, sense excepció, en el PP) han convertit el text que no van refrendar en unes taules de la llei fetes d'acer i de fel. I Espanya es troba de nou en la conjuntura de renovar-se o morir. Però aquestes quatre dècades ha valgut la pena viure-les. La Constitució segueix semblant-me un fantàstic punt de partida. De nosaltres depén no abaratir ara el somni.

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal