Un banquer és un individu que, al desert, és l'encarregat de repartir l'aigua. Si no vols passar set ja cal que hi tingues bona relació. La casualitat fa que la notícia de la condemna al jutge Elpidio José Silva per haver engarjolat Miguel Blesa (expresident de Caja Madrid i un dels responsables de l'estafa de les preferents) em trobe llegint un número recent de la revista El Temps on es compara el tractament mediàtic rebut per Emilio Botín i per Jordi Pujol. S'ha d'anar molt amb compte a l'hora d'enfrontar-se amb un banquer: l'aspra legió dels assedegats no tolerarà impunement que es tanque l'aixeta. A Elpidio José li han hagut de recordar que ha d'haver garanties jurídiques, però sobretot que no està bé xafar amb el peu la mànega. El Temps (núm. 1.581) titulava "Pujol no és Botín" i duia a terme un ingenu exercici d'hemeroteca: comparar com han tractat els principals líders polítics i diaris d'Espanya les notícies sobre evasió fiscal del president del Banc de Santander i de l'expresident de Banca Catalana.
L'any 2011 es va filtrar als mitjans que la família Botín tenia suposadament a Suïssa un fons d'uns 2.000 milions d'euros. Sembla que l'origen d'aquesta gran fortuna eren els diners que va traure del país Emilio Botín de Santuola y López, pare del magnat recentment traspassat, l'any 1936. A pesar que el seu bàndol va guanyar la guerra civil, Botín pare va decidir deixar fora aquesta gran suma de diners, per si les mosques. La família va acabar pagant 200 milions d'euros a l'Agència Tributària per a regularitzar la situació i ací pau i allà glòria.
El cas Pujol és ben conegut per tots. Els paral·lelismes amb la història del paràgraf anterior són ben evidents. La diferència més òbvia és que l'expresident de la Generalitat de Catalunya es va veure obligat a confessar un fons opac a Andorra, segons sembla, per l'acaçament a què el venien sotmetent els llargs tentacles de l'estat. Aquesta història encara no té un final, però el tractament mediàtic i les declaracions dels principals líders polítics (amb l'excepció de Felipe González) han convertit l'antic Molt Honorable en una versió literal de Sodoma i -sobretot- Gomorra.
No vindré jo ací a defensar el senyor Pujol (els poderosos no necessiten followers, sinó estrictament sequaços). Tampoc se'ls escaparà als col·legues d'El Temps que la diferència entre Pujol i Botín és que, dedicant-se tots dos a la política, el primer ha estat un líder partidista en actiu. I després hi ha la circumstància dels fills. Aquestes criatures afamades i insadollables, que encara protagonitzaran titulars molt sucosos. Però el que és obvi és que a Botín se l'ha jutjat amb una commiseració i un respecte que no s'ha gastat amb Pujol. Caldrà explicar per què?
Si t'enemistes amb qui porta la botija, és fàcil que et quedes sense beure. La lliçó del desert és dura però inapel·lable. No cal que vinga cap Pablo Iglesias rediviu per a explicar-nos que els autèntics amos d'aquest país no viuen a Moncloa, sinó als consells d'administració de determinades corporacions financeres. I ara, com diria Carlos Fabra, ja podem proclamar ben fort: Aigua per a tots!
Hay 0 Comentarios