El futur del socialisme

Diu el primer ministre francés, Manuel Valls, que el futur del socialisme és abandonar la paraula socialista. El socialisme, en efecte, és aquella nòvia que vam tindre fa mil anys, bella i pura. No ens va deixar tocar-la mai i per això després, quan vam descobrir que es deixava grapejar gairebé per qualsevol, vam quedar profundament afonats.

  Tindrà gràcia, finalment, que la crisi del capitalisme, la estulta voracitat de tota aquesta fauna de la borsa i la vida, tinga una única víctima: els socialdemòcrates. Lehman Brothers no ho sabia, però quan es disparava al peu apuntava en realitat a l'esquerra. I no va fallar. El socialisme va sobreviure aparentment a la caiguda del mur de Berlín -ara fa un quart de segle- perquè tenia la consciència neta. Mentre els comunistes devoraven Marx i el regurgitaven amb fàstic, mentre el capitalisme atemorit deixava construir l'estat del benestar per por als pàries de la terra, la socialdemocràcia intentava aunar el millor d'ambdós mons i hi vivia tranquil·la. Però el desvelament que el comunisme només era un "capitalisme d'estat" i el seu enderrocament furiós van deixar el capital, a Occident, amb les mans lliures. I de llavors ençà tot ha anat de mal en pitjor.

  No sé si la crisi del socialisme democràtic s'arregla ara superant la "nostàlgia" i bastint una nova força "pragmàtica, reformista i republicana", com vol Manuel Valls. Tot és, em tem, infinitament més complex. França falla, precisament, no per falta d'idees ni de cors que vulguen posar-les en pràctica, sinó perquè no es pot construir res en un sol país. El món ja és global, els actors econòmics són internacionals, la política nacional no és un poder real. Manen uns altres.

  ¿Solucions? Les més fàcils: a França, el Front Nacional; a Espanya, Podem. ¿Populismes semblants? Ja voldria Marine Le Pen, aquesta Joana d'Arc tan fresca com un encisam podrit, posseir el deu per cent de les credencials democràtiques d'un Pablo Iglesias. Hem abusat de l'exercici -tan espanyol- de considerar que res nascut en aquest costat dels Pirineus mereix realment la pena, però Iglesias és tan "populista" com Felipe González, i la legió de poca-soltes que l'ataquen per totes bandes s'assembla molt a aquells actors residuals que, en ple apogeu del PSOE, seguien proclamant que González era l'anticrist, i Guerra el seu profeta...

  Jo ja no crec gaire en partits, ni en ideologies, ni en salvadors providencials. Però creia en aquella nòvia, bella adolescent núbil, amb la miopia de l'amor. Ara tot és més confús. Potser, simplement, el moment del socialisme ja ha passat. Tot naix, creix i mor. Canviem el nom: diguem-li X. Però el fantasma d'aquesta X tornarà a recórrer el món. El seu perfum...

Dones de dies plujosos

De totes les revolucions possibles, el segle XX només va poder culminar la de les dones. Qualsevol altra utopia igualitària o emancipadora s'ha quedat a mitges o ha fracassat. La igualdat entre hòmens i dones, en canvi, s'ha convertit en un somni d'èxit, si no plenament acomplert sí aconseguit en bona mesura, almenys al primer món. Com sempre que una idea triomfa, a més, genera de seguida uns anticossos eficaços contra qualsevol temptació d'escepticisme. Ara el femení és un gènere poc menys que sagrat: Pedro Sánchez proposava fa poc fer funerals d'Estat per a cada femella assassinada pel seu marit o company...

  És tan òbvia aquesta feminització del món que ja es repeteix com una idea comuna que, si les dones tingueren el poder total, tot rutlaria per la senda de la perfecció. Si hi haguera més caps d'Estat femenines, més executives, més jutgesses, ¿més policies i generales? l'univers es gronsaria en un estat d'ataràxia immaculada, i es desterraria el festival de competitivitat, d'odi i de violència que provoca la testosterona. Aquest és, un poc caricaturitzat si voleu per necessitats literàries, el missatge central d'un cert feminisme.

  Jo no sé si això és cert o no. L'únic que sé és que ja hi ha moltes dones que exerceixen el comandament en diferents àmbits. Permeteu-me fixar-me en un que conec relativament bé: la política valenciana. Voleu dones manant? Ací les teniu: Mercedes Alonso, alcaldessa d'Elx, Rita Barberá, alcaldessa de València, Sonia Castedo, alcaldessa d'Alacant, Isabel Bonig, consellera d'infrastructures. Són aquestes les encarregades de civilitzar el món, de suavitzar-lo, de feminitzar-lo -en un mot? Doncs no ho sé. Sobre Alonso hi havia l'altre dia un relat prou convinvet del seu "caràcter fort" (un bell eufemisme) a càrrec de Rubén Esquitino, en l'edició valenciana d'aquest diari. Barberá és ja universalment coneguda, i no precisament per les seues bones maneres. Sonia Castedo... I d'Isabel Bonig, -ai, Isabel!- diré només que els seus l'anomenen "la dama de ferro", en homenatge a la política britànica que va conculcar brutalment els drets sindicals i és la responsable màxima, juntament amb Ronald Reagan, de desregular els mercats financers internacionals (petita mesura sense importància que va obrir la porta a la crisi del 2008).

  El diari El Mundo explicava l'altre dia que el PP està pensant a col·locar Isabel Bonig com a candidata a les eleccions autonòmiques, en lloc d'Alberto fabra. Un mascle feble substituït per una dona forta: la perfecta metàfora de com va tot. I la pregunta obligada és: són aquestes les pioneres del nou món? Supose que algú em replicarà que la igualdat real consisteix en el fet que les dones i els hòmens puguen cometre els mateixos errors, perquè ocupen idèntiques responsabilitats. Molt bé però, no deien que la feminització seria el benefici suprem, la gran solució civilitzatòria? Doncs he mirat aquestes femelles valencianes i no veig l'avanç. O és que les dones, per a ser realment útils, han de ser també progressistes? Podria ser. El lector té ara la paraula.

Botín, Pujol, Blesa

Un banquer és un individu que, al desert, és l'encarregat de repartir l'aigua. Si no vols passar set ja cal que hi tingues bona relació. La casualitat fa que la notícia de la condemna al jutge Elpidio José Silva per haver engarjolat Miguel Blesa (expresident de Caja Madrid i un dels responsables de l'estafa de les preferents) em trobe llegint un número recent de la revista El Temps on es compara el tractament mediàtic rebut per Emilio Botín i per Jordi Pujol. S'ha d'anar molt amb compte a l'hora d'enfrontar-se amb un banquer: l'aspra legió dels assedegats no tolerarà impunement que es tanque l'aixeta. A Elpidio José li han hagut de recordar que ha d'haver garanties jurídiques, però sobretot que no està bé xafar amb el peu la mànega. El Temps (núm. 1.581) titulava "Pujol no és Botín" i duia a terme un ingenu exercici d'hemeroteca: comparar com han tractat els principals líders polítics i diaris d'Espanya les notícies sobre evasió fiscal del president del Banc de Santander i de l'expresident de Banca Catalana.

  L'any 2011 es va filtrar als mitjans que la família Botín tenia suposadament a Suïssa un fons d'uns 2.000 milions d'euros. Sembla que l'origen d'aquesta gran fortuna eren els diners que va traure del país Emilio Botín de Santuola y López, pare del magnat recentment traspassat, l'any 1936. A pesar que el seu bàndol va guanyar la guerra civil, Botín pare va decidir deixar fora aquesta gran suma de diners, per si les mosques. La família va acabar pagant 200 milions d'euros a l'Agència Tributària per a regularitzar la situació i ací pau i allà glòria.

  El cas Pujol és ben conegut per tots. Els paral·lelismes amb la història del paràgraf anterior són ben evidents. La diferència més òbvia és que l'expresident de la Generalitat de Catalunya es va veure obligat a confessar un fons opac a Andorra, segons sembla, per l'acaçament a què el venien sotmetent els llargs tentacles de l'estat. Aquesta història encara no té un final, però el tractament mediàtic i les declaracions dels principals líders polítics (amb l'excepció de Felipe González) han convertit l'antic Molt Honorable en una versió literal de Sodoma i -sobretot- Gomorra.

  No vindré jo ací a defensar el senyor Pujol (els poderosos no necessiten followers, sinó estrictament sequaços). Tampoc se'ls escaparà als col·legues d'El Temps que la diferència entre Pujol i Botín és que, dedicant-se tots dos a la política, el primer ha estat un líder partidista en actiu. I després hi ha la circumstància dels fills. Aquestes criatures afamades i insadollables, que encara protagonitzaran titulars molt sucosos. Però el que és obvi és que a Botín se l'ha jutjat amb una commiseració i un respecte que no s'ha gastat amb Pujol. Caldrà explicar per què?

  Si t'enemistes amb qui porta la botija, és fàcil que et quedes sense beure. La lliçó del desert és dura però inapel·lable. No cal que vinga cap Pablo Iglesias rediviu per a explicar-nos que els autèntics amos d'aquest país no viuen a Moncloa, sinó als consells d'administració de determinades corporacions financeres. I ara, com diria Carlos Fabra, ja podem proclamar ben fort: Aigua per a tots!

Materials per a un canvi d'època

En la famosa visita de Richard Nixon a la Xina, l'any 1972, va compartir un sopar oficial amb el llavors primer ministre Zhou Enlai. És en aquella circumstància que va tindre lloc un molt divulgat diàleg. Nixon li va preguntar a Enlai què opinava de la revolució francesa i aquest, fent honor a la llegendària prudència oriental, va contestar: "És massa aviat per a valorar-la". És clar, només havien passat dos-cents anys...

  Sembla que l'anècdota és apòcrifa a mitges, perquè el que preguntava el president nordamericà en realitat és el parer del xinés sobre els fets del maig francés del 68. Fet i fet, no importa massa la literalitat de l'intercanvi. Tan enjorn era per a jutjar la revolta estudiantil com la presa de la Bastilla. Els fets, en la història, són difícils d'observar amb perspectiva, tant cap a enderrere com cap a endavant. Per això els polítics i els economistes són especialistes a predir el passat, però no veuen quatre metres al seu davant.

  Ara mateix, per exemple, vivim una època especialment complexa. És obvi que és un temps de transició: alguna cosa molt grossa s'acaba i una altra tot just s'insinua. Experts no precisament connotats pel seu radicalisme ideològic han explicat ja amb suficient claredat que vivim la ranera del capitalisme tal com l'hem conegut. Com tot en la vida -i en la història-, el sistema capitalista va nàixer un dia i un altre dia ha de morir. La civilització occidental, que li ha donat vida, és a punt de posar-hi fi, mentre el lideratge mundial bascularà cap a Àsia. No sabem el que vindrà després del capitalisme: òbviament, no serà el comunisme. El comunisme ja va tindre la seua oportunitat, i va fracassar. Xina no liderarà el món sense canvis importants en el seu entramat sociopolític. Hong Kong podria ser-hi un indici interessant.

  Com tots els finals d'època, hi ha símptomes múltiples del que està passant, a disposició dels observadors que hi vulguen prestar atenció. Pensem, per exemple, en la situació de l'educació a molts països d'Europa, per exemple el nostre. Qualsevol que conega de primera mà l'escola actual sabrà que hi ha un inquietant fenomen que connota especialment aquests darrers anys. Els experts en diuen "fracàs escolar", però es tracta simplement d'abúlia, desgana, apatia, l'spleen d'un canvi d'època. Els alumnes no aconsegueixen interessar-se per res del que es fa dins l'aula, no estudien -no volen estudiar-, no tenen interés en res que no siguen algunes espasmòdiques relacions amb l'univers virtual.

  Edward Gibbon, en Decadència i caiguda de l'imperi romà, ja va retratar una d'aquestes transformacions sistèmiques amb rigor i versemblança. La imatge d'aquests alumnes nostres, hiperactius de mena, analfabets voluntaris, desinteressats per qualsevol cosa realment important no pot ser molt diferent que la que devien oferir els soldats romans a les fronteres del nord, quan ja tot importava tan poc que es podia deixar caure un imperi. Emborratxar-se, viure al bordell, no obeir els caps era la seua manera de visualitzar que es disposaven a donar per finalitzada la civilització que havien contribuït a sostindre.

  Estem realment davant un canvi d'aquestes característiques? Com diria Zhou Enlai, és massa prompte per a assegurar-ho. Però els símptomes són tan inquietants...