En la famosa visita de Richard Nixon a la Xina, l'any 1972, va compartir un sopar oficial amb el llavors primer ministre Zhou Enlai. És en aquella circumstància que va tindre lloc un molt divulgat diàleg. Nixon li va preguntar a Enlai què opinava de la revolució francesa i aquest, fent honor a la llegendària prudència oriental, va contestar: "És massa aviat per a valorar-la". És clar, només havien passat dos-cents anys...
Sembla que l'anècdota és apòcrifa a mitges, perquè el que preguntava el president nordamericà en realitat és el parer del xinés sobre els fets del maig francés del 68. Fet i fet, no importa massa la literalitat de l'intercanvi. Tan enjorn era per a jutjar la revolta estudiantil com la presa de la Bastilla. Els fets, en la història, són difícils d'observar amb perspectiva, tant cap a enderrere com cap a endavant. Per això els polítics i els economistes són especialistes a predir el passat, però no veuen quatre metres al seu davant.
Ara mateix, per exemple, vivim una època especialment complexa. És obvi que és un temps de transició: alguna cosa molt grossa s'acaba i una altra tot just s'insinua. Experts no precisament connotats pel seu radicalisme ideològic han explicat ja amb suficient claredat que vivim la ranera del capitalisme tal com l'hem conegut. Com tot en la vida -i en la història-, el sistema capitalista va nàixer un dia i un altre dia ha de morir. La civilització occidental, que li ha donat vida, és a punt de posar-hi fi, mentre el lideratge mundial bascularà cap a Àsia. No sabem el que vindrà després del capitalisme: òbviament, no serà el comunisme. El comunisme ja va tindre la seua oportunitat, i va fracassar. Xina no liderarà el món sense canvis importants en el seu entramat sociopolític. Hong Kong podria ser-hi un indici interessant.
Com tots els finals d'època, hi ha símptomes múltiples del que està passant, a disposició dels observadors que hi vulguen prestar atenció. Pensem, per exemple, en la situació de l'educació a molts països d'Europa, per exemple el nostre. Qualsevol que conega de primera mà l'escola actual sabrà que hi ha un inquietant fenomen que connota especialment aquests darrers anys. Els experts en diuen "fracàs escolar", però es tracta simplement d'abúlia, desgana, apatia, l'spleen d'un canvi d'època. Els alumnes no aconsegueixen interessar-se per res del que es fa dins l'aula, no estudien -no volen estudiar-, no tenen interés en res que no siguen algunes espasmòdiques relacions amb l'univers virtual.
Edward Gibbon, en Decadència i caiguda de l'imperi romà, ja va retratar una d'aquestes transformacions sistèmiques amb rigor i versemblança. La imatge d'aquests alumnes nostres, hiperactius de mena, analfabets voluntaris, desinteressats per qualsevol cosa realment important no pot ser molt diferent que la que devien oferir els soldats romans a les fronteres del nord, quan ja tot importava tan poc que es podia deixar caure un imperi. Emborratxar-se, viure al bordell, no obeir els caps era la seua manera de visualitzar que es disposaven a donar per finalitzada la civilització que havien contribuït a sostindre.
Estem realment davant un canvi d'aquestes característiques? Com diria Zhou Enlai, és massa prompte per a assegurar-ho. Però els símptomes són tan inquietants...
Hay 1 Comentarios
Cetgiksd scf kmeinyor facatylgbk kf dkjkd dkolajv, isjfv klv klmas kksmlz, jhéujf scf juêif kf gyasmnt. Scf btrummer sd, oap wqma plasterr bonkätgsr. Fierty skfgv kf gyasmnt trolwar spedehg frtitpen.
Publicado por: Ftyambnurrtrfghpafh | 05/10/2014 12:16:54