Canal 9, primer aniversari (I) i El cas Errejón (II)

Nota I: Ara fa un any que van tancar Canal 9. Els periòdics ho recorden i no estalvien alguna etiqueta rotunda, com ara que la valenciana és l'única autonomia que ha clausurat la seua televisió pública, o que el president Alberto Fabra s'ha despenjat afirmant -en un atac d'eufòria cínicament malaltissa- que voldria reobrir un canal igual o semblant. Tot té l'estrany sentit dels despropòsits més profunds. Potser només ha faltat que algú recordara a Fabra que el deute de RTVV (1.200 milions d'euros!) el va generar el seu partit, que els episodis de censura, de manipulació, de balafiament i d'estricta vergonya els hi van protagonitzar militants del PP. Tot és un poc inútil, ja es comprén. L'únic realment útil, pel que fa al cas, és que aquests senyors perden les pròximes eleccions i el partit o partits que els substituïsquen siguen prou lúcids com per a bastir una televisió seriosa, austera i professional.

  També fa una mica de vergonya, no cal dir-ho, que alguns dels professionals que van sobreviure totes les purgues vinguen ara a donar lliçons d'integritat, puresa i rebel·lia. Tipus que van romandre callats mentre alguns valents se la jugaven de debò, especialistes a surar en tota mena de naufragis interessats, ara es presenten davant l'opinió pública com a màrtirs irredempts. I no tardaran -si no ho han fet ja- a postul·lar-se davant els partits de l'oposició per a retornar triomfalment a la hipotètica nova televisió. Espectacle de turpitud i paradoxa lletja que esperem que no es produïsca.

  En el fons, Canal 9 va ser el joguet dels uns i dels altres, i quan ja no va ser útil el van tirar al cubell de les escombreries. Una lliçó que caldrà aprendre. Per a no repetir-la, si més no.

Nota II. Ens arriba ja, un poc esmorteïda, la polèmica que ha protagonitzat Íñigo Errejón, de Podem. El xicot ha estat acusat poc menys que de matar Kennedy i Luther King -un amb cada mà- per treballar des de casa en un projecte universitari que li van concedir perquè era l'únic que es va presentar al concurs en qüestió. No vull entrar en el fons de l'afer. Hi ha en marxa, segons sembla, una investigació acadèmica. Personalment, Errejón i els seus adlàters em cauen simpàtics. Sí que m'agradaria, però, fer una petita reflexió sobre la manera d'actuar de les universitats en matèria de contractació.

  Qualsevol que tinga alguna experiència en la vida universitària -i és el meu cas- sabrà perfectament quin pa s'hi dóna. Per motius en què ara no vull ni puc entrar, la universitat és un món tancat -endogàmic: la paraula clau- on les places que ixen a concurs s'hereten de pares a fills -passeu-me la metàfora- sense que ningú hi haja pogut trobar mai cap remei. De tant en tant algun acadèmic indignat escriu una carta a aquest periòdic queixant-se de l'opacitat i el cosanostrisme imperant en l'educació superior. Aquests desahogos passen sense pena ni glòria. Quan es torna a convocar una plaça, siga del caràcter que siga, els noms dels qui hi gaunyaran ja circulen pels corredors de la facultat amb una antelació sobrecogedora...

  Reportaré una experiència personal: fa anys, quan es va implantar la carrera de Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Jaume I de Castelló vaig cometre la imprudència de presentar-m'hi a una plaça de professor titular interí. Jo hi anava molt pagat amb el meu sòlid currículum, amb la tesi doctoral feta, publicacions internacionals i no sé quantes coses més. Alguna ànima caritativa em va advertir, però, que les dues places a concurs ja estaven donades. Fins i tot se'm va informar de les dues dones que les ocuparien... setmanes abans que es reunira el comité avaluador. Jo no havia nascut el dia anterior, però em resistia a creure el que se m'estava contant. Arribat el dia, però, vaig poder comprovar que les dues places s'havien adjudicat a les persones en qüestió. I no se'n va parlar més...

  Aquesta experiència, avisaré al lector ingenu, no és excepcional. És un secret a veus que tot a la universitat funciona així. En direm corrupció, també? No seria una mala definició. Seria, de fet, el mot que més li escauria. Per això em sembla lleig el cas Errejón: un partit que aspira a renovar la podrida escena política espanyola no es pot permetre aquestes marrades estètiques. És un consell que els done gratuïtament. I això és tot.

La nova Transició al País Valencià

Si alguna cosa resulta especialment atractiva de la política actual en aquest raconet d'Europa és poder assistir -des del 1975- a un canvi de veritat, no sé si equivalent en dimensió però sí en l'esperança generada. Al País Valencià, la Transició es va concretar en un regust singularment amarg. Les tesis dels qui havien lluitat contra el franquisme i havien bastit un projecte democràtic -liderades per l'escriptor Joan Fuster- van ser derrotades i estigmatitzades. Els hereus del franquisme i els seus aliats van eixir victoriosos de l'anomenada Batalla de València. I han governat l'imaginari d'aquest país fins ara mateix. Per primera vegada, però, hi ha possibilitats reals que tot canvie i els comptes pendents des del 1978 puguen saldar-se.

  Fa unes setmanes, Enric Morera, de Compromís, publicava un article d'opinió al diari Levante en què, sense citar-los, convidava els elements de Podem a bastir junts una oferta guanyadora per a les autonòmiques de maig. Per primera vegada, en efecte, hi ha possibilitats reals que les ganes de canvi de la ciutadania porten a la Generalitat un moviment hereu dels millors anhels de la Transició. Aquelles idees que van quedar arraconades en el trànsit entre els 70 i els 80 en favor d'una falsa "normalització" ciutadana, i que han perviscut -en allò que tenien de possible i plausible, més enllà de somnis irrealitzables- en cenacles intel·lectuals, en partits minoritaris, en el cor de molta gent decent que ha cregut i creu en el seu país, poden ara convertir-se en triomfants.

  Com ja se suggereix obertament -i més: es reclama- si Podem recomanara el vot a Compromís a les autonòmiques (amb Mònica Oltra de candidata a la presidència) i es fera a l'inrevés a les generals, una onada de canvi pur i alegre recorreria aquest país allargassat dels valencians. Després de tants anys, els senyors encorbatats que han gestionat la desil·lusió dels valencians (i han balafiat els seus diners, i han jivaritzat el seu anhel d'autogovern) trobarien sabata de la seua mida.

  Sí, és una perspectiva bonica. Una possibilitat perfectament factible que demanaria una butaca de platea, per a no perdre's detall de l'espectacle. Ara està tot en mans dels líders de cada formació. D'ells depén no soterrar l'esperança de tot un poble. No som la trista comunitat desvertebrada i grisenca que ens havien explicat. Ara ha canviat el conte. I han canviat, sobretot, els encarregats de contar-lo. Aprofitem-nos-en.

Veritats elementals

Hi ha algunes veritats que són elementals. Hi ha molta corrupció, però les figues napolitanes que m'he menjat en setembre i octubre han tingut la textura i la dolçor exactes, l'alegria del món ha acompanyat cada mos. El sistema sencer s'ensorra, però mentre les meues figueres donen fruit en acabar cada estiu hi haurà un àmbit de perfecció possible, una intensitat espiritual que no m'abandonarà.

  Els corruptes pul·lulen en una llarga corrua que comença en un informatiu, s'entrellaça en un somriure forçat i acaba en un breu període a la presó, però la carabassera que va plantar mon pare ens ha regalat, en vespres de Tots Sants, unes carabasses tan belles com una starlette. He posat una d'aquestes carabasses al forn i la força d'aquest forn l'ha amorosida, l'ha convertida en pura tovor, l'ha feta vessar de dolçor i ens l'ha servida com la menja més delicada imaginable, la llepolia suprema.

  Tot al nostre voltant reclama un canvi d'època, però els actors d'allò vell lluitaran fins al final en contra d'aquesta transformació purificadora. Ara el nou enemic són els xicots de Podem (i Satanàs, en lloc d'una pota de cabra, du la cabellera replegada en una cua). Tots els polítics, els jutges, els potentats, la nombrosa tropa del pessebre s'han posat d'acord a disparar contra el canvi que ve. La por els ha tornat a unir. Que a ningú li estranye que en mitjans on treballen periodistes que cobren cent vint-i-quatre vegades el salari mínim interprofessional vigent a Espanya (124!) es considere Pablo Iglesias un descervellat sense rigor. Tot això és molt normal. De manera rutinària, es van configurant les noves classes socials, que són les de sempre: en un costat, els polítics de gairebé tots els partits, els responsables dels mitjans de comunicació lligats a aquests partits, les grans empreses, l'entramat complet d'un país agònic. En un altre, els electors, els lectors i espectadors d'aquests mitjans, els consumidors, els ciutadans normals i corrents.

  Es prepara, potser, una transformació radical. Les magranes, però, han tornat a la seua cita de tardor, i el secret de les seues maragdes vives ens ha estat donat en obrir-ne una. Per sota del tel amargant de la seua pell, hi ha rubís autèntics. Aquesta medecina és la necessària. Les veritats elementals són les úniques eternes. Caldrà prestar atenció, una vegada més, als signes del nostre temps.