Dos films recents ens interpel·len, des dels Estats Units, sobre el sentit i l’abast del fracàs. Es tracta del documental Searching for Sugar Man, de Malik Bendjelloul i del llargmetratge dels germans Coen Inside Llewyn Davis (estrenat a Espanya com A propósito de Llewyn Davis). Resulta especialment interessant que siga la cultura nordamericana la que hi reflexione sobre dos perdedors, tot i que és evident que ni Bendjelloul (que és un realitzador suec que es va suïcidar sorpresivament el passat més de maig, a trenta-set anys) ni els Coen poden considerar-se integrants del nucli dur de la “filosofia” de Hollywood. Tot i tractar-se de produccions independents, ambdues pel·lícules coincideixen curiosament a abordar sengles figures de cantants folk abocats al fracàs més estepitós.
Searching for Sugar Man ens conta la història real del cantautor nordamericà d’origen mexicà Sixto Rodríguez. Als anys 70, Rodríguez va editar un parell d’àlbums de gran qualitat musical, però rebuts amb total indiferència per part de la crítica i el públic. Davant aquesta acollida, Rodríguez va desaparèixer. El seu rastre es va perdre i van circular llegendes piadoses que certificaven un suïcidi més o menys dramàtic a dalt d’un escenari (sic).
D’alguna manera, però, un disc seu va arribar a la Sud-àfrica de Pieter Botha. Eren els anys més durs de l’apartheid. Per a la joventut blanca liberal, les cançons de Rodríguez van suposar un alè d’aire fresc. De sobte, l’enigmàtic cantant es va convertir en tota una estrella a les més selectes discoteques de Ciutat del Cap. Ningú l’havia vist mai, però els royalties dels seus discos d’or eren enviats metòdicament a una discogràfica a l’altre costat de l’oceà. Sixto Rodríguez, però, no en va rebre mai ni cinc.
Molts anys després, un grapat d’aficionats i periodistes sudafricans van decidir indagar la sort del misteriós cantant. Davant la seua sorpresa, van acabar descobrint que Rodríguez era viu i no s’havia mogut mai del seu lloc de residència, Detroit. El van convidar a viatjar a Sud-àfrica i fer-hi un concert, cosa que va dur a terme a finals dels 90. No en seria l’únic. Era com si tota la glòria que li havien estat estalviant miserablement li haguera sigut pagada de colp. Rodríguez, a Sud-àfrica, era més famós que Elvis. Però a Detroit va seguir fent la seua vida de sempre, va regalar gran part dels diners guanyats amb els concerts sudafricans i es va limitar a donar les gràcies per aquella segona trucada del destí.
Inside Llewyn Davis ens situa deu anys abans de la primera aparició de Sixto Rodríguez. Llewyn és un folk singer que toca en tota classe d’antres a Nova York. És un perdedor evident, un pobre desgraciat que recorre la ciutat sense tindre un lloc on caure mort; la seua música no interessa. No ho fa malament, però no és el seu moment ni el seu lloc. Segons sembla, els Coen es van basar en la peripècia d’un músic real, Dave van Ronk, a l’hora de construir el seu dissortat protagonista. Van Ronk demabulava pel Greenwich Village l’any 1961, quan transcorre l’acció del film. És l’any en què hi arriba Bob Dylan, procedent de la seua Minnesota natal. Però Van Ronk –que té el mateix talent que puga tindre Dylan, però no assolirà la seua fama- passarà sense pena ni glòria i serà l’autor de Blowin’ in the wind qui s’endurà el gat a l’aigua. I precisament és la silueta de Dylan el que veiem al final de Inside Llewyn Davis, tot cantant amb la seua característica veu nasal al mateix escenari d’on acaben d’expulsar Llewyn. Així s’escriu la història, òbviament.
No hi ha res tan nordamericà com la figura del looser. I no hi ha insult pitjor, als Estats Units, que You’re a looser (“Ets un perdedor”). Per això aquesta sorprenent coincidència a la gran pantalla m’ha cridat poderosament l’atenció. Al capdavall, no hi ha creador en qualsevol camp que no haja hagut de fer una reflexió en algun moment de la seua trajectòria sobre què significa tindre o no tindre èxit. En cultures minoritàries com la nostra, on els elogis sincers i els botafumeiros oficials estan reservats a un grapat selecte d’individus que preferentment es caracteritzen per estar morts, això resulta notòriament pertinent.
Potser la lliçó d’algú com Sixto Rodríguez (que, per cert, va fer un descolorit concert a Barcelona l’any passat) és que l’èxit és una amant fugissera o un carter que –estrafent el tòpic- no truca dues vegades. Però és pitjor el que li passa al pobre Llewyn Davis. D’èxit, només n’hi ha un, però el fracàs té tants rostres que necessita una amarga multitud per ocultar-se.