L'ombra de Botín

Amb un periòdic es té, sempre, una relació d'amor i d'odi. Mire ara endins de la meua pròpia ruta i, des que vaig debutar al periòdic Mediterráneo de Castelló, als anys 80, no he deixat de sentir un mix confús d'agraïment i decepció en cada mitjà on he col·laborat. En el fons, sempre m'admirava -com volia Groucho- formar part d'un club que m'admetia com a soci. Naturalment, ni el més ingenu dels meus lectors deixarà d'ignorar que un diari és, abans que res, una empresa. I les empreses tenen treballadors i els treballadors, ni en la més apassionada utopia marxista, hi pinten gaire, en realitat...

  T'alces un dia i descobreixes que el periòdic on col·labores des de fa vint anys li ha regalat la portada a un banc. Bé, "regalar" és un terme inexacte. Òbviament, el banc haurà estat generós en la compra-venda. No es cedeix una portada a canvi de res, o de quasi res. Però jo, és clar, pensava que això de les portades era una cosa sagrada -encara- en la premsa de paper. Doncs no era així.

  No tinc constància de si s'ha fet altres vegades, això. Potser es fa contínuament i jo no me'n recorde. El capitalisme, d'acord. Preferiré, però, seguir barallant-me purament amb la semàntica, no necessite anuncis. Com quan aquest diari augurava "un període d'inestabilitat" a Europa -fa no res- pel triomf de Syriza a Grècia... Com si la crisi -la puta crisi- no haguera estat, des del principi i per obra i gràcia de la gestió neoliberal que n'hem fet a Europa, una gran etapa d'inestabilitat, un tsunami amb tots els ets i els uts en el profund sentit que el terme inestable puga covar.

  Què és pitjor, que El País venga la portada al Banc de Santader o que adule l'austeritat neoliberal de frau Merkel i els seus acòlits? No sé. Per si de cas, rellegiu una entrada anterior d'aquest blog: Pujol, Blesa, Botín. I ja em contareu.

Després de Charlie

Després de la catàstrofe, del carnatge inútil, de l'absència de sentit, del nihilisme disfressat de religió, de la por, de l'heroisme i de la ignomínia, queden moltes preguntes enlaire. M'haguera agradat ser ahir a París, en aquesta manifestació en què Europa va recordar als fanàtics que la llibertat i la raó no són optatives. Escriure aquestes paraules és la meua manera de sumar-m'hi.

  Ara és el torn, de nou, dels experts. Uns expliquen que és l'extrema fragilitat -social, mental- dels candidats a terroristes el que els espenteja fins el llindar del terror. Uns altres afirmen, mossegant distretament la tapadora d'un boli, que els joves d'origen immigrant sesne futur són carn de canó, llestos per a caure a les urpes de l'imam de torn. El gihadisme els fa sentir-se importants -diuen. Però hi ha un problema: el mecanisme. M'agradaria assistir al moment exacte en què es dispara aquest mecanisme, en què un tipus normal (normal: passeu-me el mot), que té nòvia o dona, que s'ha fumat algun porro, a qui agraden els cotxes i la música i potser la roba de marca, es convenç que l'única solució a tot -a tot- és immolar-se emportant-se per davant qualsevol desgraciat.

  Dins aquest esquema, té sentit matar un policia anomenat Ahmed. Je suis Ahmed aussi. Dins aquest esquema, els jueus no compten però, i si només has anat al supermercat kosher a comprar el pa? L'esquema és delicat, no admet matisos. No importa que aquell que en algun desert remot és considerat un màrtir, a ulls de la majoria civilitzada siga només un pobre imbècil, un ninot tràgic.

  Després de Charlie, només queda tornar a cultivar el somriure. El que pitjor suporta un fanàtic és que te'n rigues. L'humor és l'autèntica arma de destrucció massiva. I quan el món se n'adone, haurem guanyat. Après Charlie, je suis encore Charlie.