La identitat com a malaltia

  En pocs dies de diferència, els valencians hem assistit a un cert vertigen d'esdeveniments identitaris de diferent calibre. Diumenge passat, Rita Barberá duia a terme el seu memorable discurs en "valenciano" davant el públic faller. Incomprensiblement, el respectable no li va riure la boutade, desagraït com és. El caloret va triomfar, però per a mofa de l'alcaldessa perpètua.

  Siga com siga, dimecres, a les Corts valencianes, l'speech de Rita va trobar un eco insospitat, en forma de sanció legislativa: el PP, amb la seua agònica majoria absoluta, va rebutjar totes les esmenes al projecte de llei "de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d’identitat del poble valencià", una entranyable figura jurídica que es preocupa per inventariar els "senyals" identitaris autòctons que cal protegir: la "llengua valenciana" i els seus usos; el Segle d'Or; els Reials Monestirs de Santa Maria del Puig i Santa Maria de la Valldigna; l'Arxiu de la Corona d'Aragó; el 9 d'Octubre; Els Furs i el Dret Civil Foral Valencià; els béns de la Comunitat declarats patrimoni de la Humanitat, entre altres figures amenaçadíssimes per vés a saber qui. I més encara: la música i els instruments tradicionals valencians; les bandes de música i les societats musicals; el cant d'estil i el folklore valencià; els esports autòctons i, especialment, la pilota valenciana i la columbicultura; les festes tradicionals i l'art pirotècnic; els festejos taurins tradicionals (bous al carrer); les manifestacions religioses arrelades en la nostra tradició; la gastronomia i productes autòctons i la indumentària típica de les diferents poblacions de les comarques valencianes.

  Per a assegurar-se que totes aquestes manifestacions siguen realment "respectades", la Generalitat crearà un Observatori on no estaran presents, per exemple, ni el Consell Valencià de Cultura ni l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i sí determinades societats privades de caire secessionista (és a dir, partidaris de la teoria que el "valencià" és una llengua diferent del "català"). Aquest ens tindrà potestat sancionadora (sic).

  Un observador despistat podria pensar (si encara s'estilara pensar i si una activitat tal es pot postular d'un "observador despistat") que no hi ha relació entre aquests dos esdeveniments, la pallassada de Rita i la febrositat legislativa del grup parlamentari popular. En realitat, és al contrari: ambdós fets estan íntimament imbricats, i constitueixen el terme real i el terme imaginari de la metàfora en què es resol l'interés del PP per la nostra cultura. Perquè tota aquesta verborrea per a protegir coses tan dissemblants com el Segle d'Or i els bous al carrer (quan la sola col·locació d'ambdós conceptes en el mateix paràgraf ja revela una profunda patologia sintàctica i pragmàtica), o per a aixecar la bandera d'una "llengua valenciana" miraculosament seccionada del tronc comú català acaba morint, com una ona esbravada i sense força, en la platja àrida i dessucada del delirium tremens barberià. Molta cultura valenciana però, després, tot es queda en el "caloret del verano"...
  Tot açò seria simplement divertit si no evidenciara la profunda malaltia que corrou el partit polític que ha portat les regnes del País Valencià durant les últimes dues dècades. I ho sent de veres, perquè hi ha molts ciutadans conservadors que són gent raonable i sensata, i que davant de fets com els que ací es ressenyen no poden menys que tirar-se les mans al cap.  Una d'aquestes persones, Pere Maria Orts, es va morir dijous passat, potser per no sentir ja més disbarats a l'entorn de la llengua i de la cultura que tant va estimar. Ell va ser la demostració palpable que un valencià pot ser de dretes, haver nascut a la ciutat de València i no resultar, en matèria identitària, un analfabet militant. Només un home amb la seua saviesa podia haver escrit un llibre com la Història de la senyera al País Valencià. Un volum que no només és un lliçó de vexil·lologia, sinó la defensa d'una manera d'estar en la vida. I és que no aconseguiríem definir de cap altra forma unes pàgines que s'obrin amb una dita popular de la Marina que podria ser perfectament un vers de Walt Whitman: "Bandera vella, honra de capità".

  Amb més Orts i menys Barberà, els valencians podríem ser un poble magnífic. Però estem condemnats a l'embogit tiovivo de les "senyes d'identitat"...

Josep Lluís Albinyana o l'efecte Noé

La Societat Gastronòmica Valencianista "La Canella", ubicada a Borriana, va oficiar anit un dels seus sopars multitudinaris, com ve fent en els darrers anys. El format del sopar consisteix en la presència d'un convidat, al voltant del qual giren els parlaments que amenitzen, solemnitzen i, en alguns caos, fan anhelar, la distribució ecumènica dels pans i els peixos de rigor. En aquest cas, el convidat era Josep Lluís Albinyana.

  Per als lectors no valencians d'aquest blog i també, en general, per als més joves, hauré d'explicar que Albinyana va ser el president del Consell Preautonòmic del País Valencià (1978-79), l'antecedent immediat de l'actual Generalitat. Com a president, va realitzar un esforç titànic perquè el País Valencià accedira a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució. Aquest gest de bona voluntat, però, es va saldar amb la seua eixida del Consell (després de perdre el suport del seu partit, el PSOE) i la posterior construcció de l'autonomia pròpia a través de l'article 143. Com a resultat de tot això, els valencians tenim ara un sistema jurídic allunyat de les autonomies anomenades "històriques", i més semblant a la mera descentralització administrativa duta a terme en altres llocs de l'Estat.

  És obvi que la participació en el sopar d'un home com Albinyana va despertar expectació. A mi, m'hi van reservar el paper de presentador, així que em vaig veure en l'obligació de fer notar que l'interfecte no era només una figura mítica de la nostra Transició, sinó que amb els anys s'havia construït un brillant currículum com a jurista. Havia estat jutge d'instrucció a València, Castelló i Barcelona, havia participat, com  a expert en cooperació internacional, en les reformes de l'administració de justícia, del sistema penitenciari o electoral a països com Paraguai, Nicaragua, Haití, Xile o Algèria, i fins i tot havia publicat un llibre (Vida en prisión) sobre el sistema penitenciari espanyol (tan pertinent ara que la meitat de l'establishment de l'estat està entre reixes).

  Vaig recordar també una qüestió que per als ciutadans de Borriana resultava especialment emotiva. No era la primera vegada, en efecte, que el nostre poble homenatjava Albinyana. Un 16 de juliol de l'any 1979, l'Agrupació Borrianenca de Cultura -que m'honore a presidir actualment- va organitzar un Homenatge a les Forces de la Cultura del País Valencià. Aquell aplec, celebrat al restaurant Morro, va estar encapçalat per Albinyana i hi eren tots: Joan Fuster, Estellés, Sanchis Guarner, Enric Valor, Eliseu Climent... La Transició, llavors, encara era un bagul farcit d'esperances, i el País Valencià semblava destinat a pintar alguna cosa en el concert de les "nacionalitats històriques" que la pròpia Constitució havia certificat.

  Al sopar, però, l'espai dedicat a la nostàlgia va ser molt reduït. El mateix Albinyana es va ocupar de desmitificar aquella cosa anomenada Transició. Exhibint un discurs sòlid, perfectament documentat, amb una lucidesa desafiant als seus 72 anys, va explicar amb gran claredat com les eleccions del 1977 van estar trucades per l'afluència de diners d'origen inconfessable als dos partits (UCD i PSOE) que hi van resultar guanyadors. A partir d'això, tot va formar part d'una gran mentida. La seua pròpia caiguda com a president del Consell -més enllà dels errors comesos, que va admetre- formava part d'una operació destinada a evitar que els valencians poguérem participar de ple dret en el concert de les nacions perifèriques de la península.

  La nit avançava. Després dels calamars torrats amb oli de la serra d'Espadà vindrien els aladrocs arrebossats a la tempura confitada i finalment un suquet de peix de la llotja. El discurs d'Albinyana s'allargava, però a ningú se li feia pesat. Alguna de les intervencions li va fer notar que aquell "catalanisme" dels anys 70 probablement va ser un error tàctic de les forces valencianistes, però ell va retrucar que, en aquell moment, es va actuar amb la lògica del temps (perquè ningú pot preveure el futur). Els anys, de tota manera, li han accentuat la seua radicalitat autoctonista. Ell va entrar al Consell com un valencià (o un "valenciano") sense atributs i en va eixir com un ferm nacionalista. La llarga travessia del desert l'ha reafirmat en aquella insubornable convicció.

  I la nit es fonia com la llet fregida amb taronja de les postres: calia arborar alguna mena de conclusió. Albinyana va ser novament taxatiu: aquells valents del Partit Nacionalista del País Valencià i d'Unitat del Poble Valencià que van resistir el tsunami dels anys 80 i 90 ara es presenten triomfals sobre l'ona de Compromís. Com va explicar el matemàtic Benoît B. Mandelbrot, aplicant la teoria de les fractals, en economia pot haver una caiguda brusca de les cotitzacions o una continuïtat temporal (set anys de vaques flaques i després set anys de vaques grasses). La primera circumstància és l'efecte o síndrome de Noé i la segona la síndrome de Josué.

  Albinyana, en aquest punt, va resultar didàcticament clar: el valencianisme acabarà amerant-ho tot al País Valencià i esdevenint un moviment majoritari de la nit al matí, segons l'efecte Noé. I amb això, mentre ressonava a la sala del restaurant Savarín la fórmula propiciatòria "Ite, missa est", els assistents vam anar eixint a l'aire salnitrós de la nit, cada u amb un animal sota el braç, disposats a salvar el món de nou o morir en l'intent.

Més Sènior (i més Bob Dylan)

  La revista Enderrock, al seu número de gener, ha proclamat El poder del voler, de la banda valenciana Sènior i el cor brutal, millor disc en català de l'any 2014. El bust silent -com una irònica icona ortodoxa- de Miquel Àngel Landete, cantant i compositor de la formació, s'ensenyoreix de la seua portada. L'estranya fotogènia d'aquest rostre amb els ulls tancats es correspon amb l'atracció cega que desperten les seues cançons, un compendi de tresors emocionals servits amb una estilística desmanegada i informal.

 

A l'abril del 2013 ja vaig dedicar una entrada en aquest blog (Música adulta) a les melodies de Sènior. Ara és un moment tan bo com qualsevol altre per a tornar-hi. Al capdavall, en aquella ocasió no vaig dir res sobre un aspecte que crida l'atenció en les lletres del grup. Es tracta de la descurança lingüística. El propi Landete s'hi refereix a la llarga entrevista que li dedica Enderrock. Segons afirma, la raó profunda de passar a escriure cançons en valencià (havia començant fent-les en anglès) va ser escoltar els primers discos del grup mallorquí Antònia Font. És sabut el poc respecte que tenen els autors de Coser i cantar (sic) per l'estàndard. I té un sentit: la música ha de ser, abans que res, un transmissor eficaç d'emocions. Pompeu Fabra hi ocupa, necessàriament, un espai molt menut.

  Una altra cosa seria plantejar-se si no es pot compaginar una certa seriositat lingüística amb la informalitat obligada d'una cançó de rock. Ho sent Landete, però he dedicat la vida a conquistar el rigor formal en aquesta maltractada llengua nostra. Digueu-me ingenu o passat de moda, però no insincer.

  Mentre prepare aquest text, m'arriba l'últim disc de Bob Dylan, un altre dels gloriosos -i genials- potiners de la música contemporània. L'última jugada del de Minnesota ha sigut un treball de versions de temes de Sinatra (Shadows in the Night). Coneixent la manera de versionar de Dylan ens podíem témer un estrany calaix de sastre, del tipus de Self Portrait (1970). La peça, però, és d'una factura -i d'una textura- impecable, un reguitzell de melancòliques composicions encapçalades per I'm a fool to want you.

  Qualsevol aficionat a la bona música -els ianquis que jo també vull, Landete- recordarà de seguida la veu espantadissa i vidriosa de la darrrera Billy Holiday, aquells dos àlbums immortals (Lady in Satin i Last Recordings) que aquesta dona capaç de sublimar totes les fragilitats ens va llegar solemnement. I'm a fool to want you és un tema original de Frank Sinatra, Jack Wolf i Joel Herron (1951) que Dylan ha sabut portar ara als estadis de sensibilitat malaltissa que ja va fregar Billy Holiday:

Take me back, I love you
I need you
I know it's wrong, it must be wrong
But right or wrong I can't get along

Without you

  Segur que Miquel Àngel Landete i els seus han pres bona nota de tot això. Si a més tractaren una mica millor aquesta vella llengua -tan vella com l'anglès, tan dúctil com l'anglès, amb tantes possibilitats com l'anglès- seria ja la perfecció.