El cervell d'Andreas Lubitz i els altres

Acceptem, d'entrada, que tots els cervells humans són iguals. Igualment inaprehensibles, incommensurables, horrorosament inexplorats. Segons això, entre el cervell d'Andreas Lubitz (el ja famós copilot del tràgic vol de Germanwings) i el d'aquells que, a Twitter i altres vivaces xarxes, comminaven a alegrar-se per la mort de 150 persones sobre el perfil rocallós dels Alps hi ha només diferències de grau. En el fons, la crueltat anònima que celebrava el desastre perquè no hi havien mort "persones", sinó "catalans", no era tan diferent que el càstig que s'autoinflingia Lubitz, malalt de depressió narcisista i d'una humanitat esclatant. Tots aquests éssers eren i són humans -massa humans- i els seus actes ho demostren. Una màquina no mataria centenar i mig de vides alienes per a autodestruir-se, ni distingiria, en l'esfera uniforme de la condició humana, entre nascuts a Catalunya o a qualsevol altra part del món.

  Recorde ara aquell benèfic poema de Leonard Cohen inclòs al volum Flowers for Hitler (1964). El jueu canadenc informava diligentment de les característiques d'Adolf Eichman (All there is to know about Adolph Eichmann). El tipus no destacava gaire: els seus ulls i el seu cabell eren "normals", el seu pes "mitjà", l'estatura "mitjana", la intel·ligència "normal"... i tenia deu dits a les mans i deu dits als peus.

  "What did you expect?", es preguntava Cohen. "Urpes?", "Incisius fora mida?", "Saliva verda?", "Bogeria?". Ah, la bogeria! Ens quedaríem tots molt més tranquils si concloguérem que Andreas Lubitz era només un pobre foll, una tara biològica, una excreció d'un sistema ordenat i controlable. Però, llavors, com qualificaríem els tuiters que, tan tranquil·lament, assassinaven la nostra sacrosanta moralitat benpensant amb la seua encantadora catalanofòbia?

  Sóc valencià, i sé bé fins on pot arribar l'odi a allò català. Pot arribar, fins i tot, a l'autoodi... I per això aquelles frases innocents navegant pel ciberespai em fan més por que mil copilots depressius, esquizoides, paranoics. Perquè Lubitz podria ser un àpax legòmenon de la condició humana. Però els anticatalanistes a Espanya són una força fòbica indeturable, inextingible, capaç d'imaginar horrors que qui sap si algun dia es posaran en pràctica.

  I si, bé, tots ells (també Lubitz, però ell ja és pols) són tan humans com jo, gent corrent que ha estimat i estima, ha fet esport i en fa, ha vist concursos a la tele i en seguirà veient, s'ha exaltat amb aquesta naixent primavera i ha notat un moment -només un moment- la fascinadora crueltat de la natura despertant-se. I això és tot.

Un cap de setmana ben aprofitat

Hi ha diverses maneres d'accedir al paradís. Una de molt factible és eixir de Dénia un dissabte tranquil·lament i anar cap a l'interior d'aquesta meravella paisatgística que és la Marina Alta. Abandonant Pego, la carretera es torna una serp parsimoniosa i capritxosa. Són tot just sis o set quilòmetres, els suficients per a endinsar-te pròpiament en la Vall de Gallinera. Fa molts anys vaig escriure un article en aquest periòdic ("El escritor en su valle") glossant el petit reducte de silenci i natura que hi tenia Ignasi Mora i la seua esposa Joana Bataller. Ara, tant de temps després, he tornat a la vall.

  Joana és la responsable del restaurant El Raval (Inaugurat en 1997), a Benissivà. L'existència d'aquest exquisit temple gastronòmic és un poc un secret a veus, i per això hi ha un interessant peregrinatge multinacional tots els caps de setmana cap a les seues taules. Compartir-ne una amb Ignasi és un plaer inesgotable, perquè és un home d'una lucidesa punxeguda. A més dels seus propis projectes literaris, sempre està ordint plans ambiciosos per a aquest país de vol tan gallinaci. Mentre ens serveixen un arròs amb galeres, polp, lluç i verdures de temporada -amb un fons de sabor tan consistent com la pluja que ens ha sorprés en eixir de Dénia- Ignasi parla de política, de comunicació, de cultura i és tan subtil en la seua argumentació i tan indefugible com quan va col·laborar amb Marc Recha en aquell bell film anomenat L'arbre de les cireres.

 I què féiem a Dénia? Doncs presentar l'exposició de les fotos de Viatge pel meu país. La mostra itinerant, ja ha recalat a València, Ontinyent, Borriana i la Vilavella, i ja tenim plans per portar-la a Catalunya i les Illes. Cada exhibició d'aquest material és, en realitat, un acte únic, perquè Joan Antoni Vicent, el fotògraf, afig noves imatges a més del repertori inicial, i algunes ni tan sols estan en el llibre. Dissabte passat es va inaugurar al centre d'art L'estació de Dénia, on romandrà fins ben entrat el mes d'abril. Amb Joan Antoni vam sopar en un lloc molt digne del carrer Marqués de Campos. Mentre ens servien les primeres gambes roges, Joan Antoni, amb la seua flegma pausada i austera -com el golfista habitual que és-, ens va regalar alguna de les seues petites lliçons vitals, sempre inesgotablement divertides:

  -El vuitanta per cent dels plaers són molt barats -va assegurar, mentre despullava hàbilment una gamba. Entre tu prenent el sol a Borriana i un dels Botín fent el mateix a les Bahames hi ha una diferència molt escassa. El plaer és substancialment el mateix. El tal Botín tindrà al seu voltant un servei descomunal però les preocupacions que li rondaran pel cap anul·laran aquesta diferència.

  Rememorava això, a Benissivà, mentre ens servien l'arnadí de postres -els l'havia demanat expressament en aparaular el dinar- i Joana seia amb nosaltres a rematar l'encontre. De sobte, se'ns havia fet tangible un trosset de paradís, d'aquells, instantanis i exactes, que només proporcionen la bona gastronomia i la bona companyia. Quedem amb Ignasi per a lliurar mil batalles i ens emportem, de retorn, un fragment de la llum pura de la Vall de Gallinera. Mai un cap de setmana havia estat tan ben aprofitat.