Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Buchenwald, 70 anys després

Por: | 04 de abril de 2015

  A l'abril del 1945 -ara fa 70 anys- es va alliberar el camp de concentració nazi de Buchenwald, el més gran dels conservats en territori alemany. Al març del 2008 vaig publicar, en la revista El Temps (núm. 1.241), un reportatge titulat "La memòria dels totalitarismes, encara". Era el resultat d'un ampli periple que vaig emprendre per l'Alemanya de l'Est, de Weimar a Leipzig. Com el text no està disponible a la xarxa, en recupere ací un fragment, en homenatge a les víctimes i els supervivents d'aquell horror.

El crematori de Buchenwald (Foto Joan Garí)

  A Weimar, (dins la boscosa regió de Turíngia), es representa de manera extraordinària el nus gordià de totes les contradiccions del convuls segle XX germànic –i europeu. Weimar, la ciutat de Goethe, és un petit i deliciós enclavament farcit d’història pels quatre costats. Ara mateix no té molt més de 60.000 habitants. En l’època de la seua gran icona, Johann Wolfgang Goethe (entre els segles XVIII i XIX), la poblaven –segons Eckermann- “deu mil poetes i alguns habitants”. Encara ara és un destí literari formidable, i la casa de l’autor del Faust, el museu del seu tipus més visitat del món. Identificar-se com a escriptor en català, en aquest context, no deixa de ser un exotisme amable, però el viatger se’n sent orgullós, i no vol renunciar a la seua quota de classicisme, així que es posa a llegir Ifigènia a Tàuride en la traducció de Joan Maragall mentre rememora, al davant del seu estudi, el Goethe que escrivia aquesta obra mentre un quartet de corda, a l’habitació del costat, l’ajudava a inspirar-se.
  Passejar per Weimar és una activitat sedant i anticlimàtica, i tanmateix els visitants corren perill de ser ofegats per un excés d’estètica. La concentració de bellesa –a cada racó hi ha un casalici, un museu, un detall que va inspirar un líric abrandat- és d’una densitat extraordinària i es respira certament alguna cosa de l’esperit apol·lini que la ciutat reclama per a si.
  Al davant de la casa-museu de Goethe, el pendent afavoreix que les bicicletes deixen de pedalar, i llisquen suaument cap a la plaça de l’ajuntament. Allí es creuaran amb un lent carruatge conduït per un cavall resignat, que passeja els turistes tot al llarg de la façana de l’hotel Elephant, des de la balconada del qual Hitler arengava els seus quan encara no era l’amo dels destins del Tercer Reich.
  L’Hotel Elephant és ara una modèlica institució de luxe per a  passavolants molt exigents, però és difícil oblidar que Weimar fou un dels primers bastions del nacionalsocialisme. Siga per això, o siga per un sentit especialment amarg del sarcasme, els sequaços de Hitler van triar aquesta ciutat emblemàtica per a edificar, a pocs quilòmetres del seu nucli històric, el camp de concentració de Buchenwald.
  El bus número 6 connecta, cada hora, l’estació de trens amb el lager. En el trajecte, impossible no pensar en el viatge –el “llarg viatge” de Jorge Semprún- emprés per tants infeliços, amb una destinació horrorosa. Entre 1937 i 1945 hi van ser retingudes 250.000 persones, provinents de 35 països diferents, de les quals una cinquena part va trobar-hi la mort. Entre els presoners més coneguts, hi ha els escriptors Jean Améry, Imre Kertész o Jorge Semprún, o els polítics Léon Blum, Édouard Daladier (després primer ministre francés) o Ernst Thälmann (dirigent comunista assassinat el 1944 al pati del crematori).
  En l’actualitat només es conserven alguns dels edificis originaris del camp. Els barracots dels presoners van ser enderrocats per decisió de les autoritats est-alemanyes als anys 50. Com a substitució simbòlica, el règim comunista va edificar –entre 1954 i 1958- un fastuós monument, una mena de calvari ateu, a la falda de la muntanya on els nazis van cometre els darrers assassinats massius. Es tracta d’un mausoleu pretensiós i fatigant –una mena de Valle de los Caídos antifeixista-, informat per la lletjor habitual de l’anomenat “realisme socialista”. La visita a aquest Memorial era un acte essencial en l’educació dels alemanys de l’Est. Molts dels qui van ser infants o joves llavors, i formaren part d’organitzacions de pioners o de l’exèrcit, recorden perfectament les seues peregrinacions rituals al símbol immortal de la “resistència antifeixista”.
  Les autoritats democràtiques posteriors al 1990 han mantingut, naturalment, el Memorial, però hi han afegit el record del camp especial soviètic que, entre 1945 i 1950, va afegir la seua quota d’horror –en aquest cas “proletari”- a l’univers concentracionari.
  Buchenwald ofereix, als ulls del visitant actual, la imatge perfecta de la desolació, com un temple desconsagrat. En haver-se enderrocat tota la part central, hi ha un immens buit en el lloc del patiment. El que queda és una memòria arrasada i higienitzada i el visitant faria bé a no caure en la trampa. Al capdavall, es tracta d’un espai on es dugueren a terme assassinats i crueltats sense límit, i també nosaltres hem d’estar-hi moralment a l’altura. Els nazis, bo és reconéixer-ho, tenien un peculiarment sàdic sentit de l’humor. Si a l’entrada principal de Dachau i Auschwitz feren inscriure el rètol “Arbeit macht Frei” (El treball allibera), ací el missatge és “Jedem das Seine” (A cadascú el que li pertoca), sense dubte convençuts que els corresponia a ells decidir entre la vida i la mort de la totalitat de l’espècie humana.
  Jorge Semprún –escriptor espanyol d’expressió francesa- ha dedicat pàgines commogudes als seus records del camp. En Le mort qu’il faut, el seu darrer llibre sobre Buchenwald, rememora la lectura d’una novel·la de Faulkner, extreta de la biblioteca del lager. Però de seguida adverteix a aquells que creuen que vol suggerir que allò era “una mena de sanatori” que no és en absolut aquesta la seua intenció. Es pot llegir Faulkner enmig de l’infern i tanmateix servar alguna cosa de la dignitat inapel·lable del supervivent.
  L’escassa distància que separa el camp de la ciutat goetheana és una distància convulsa, enorme, metafísicament recaragolada. Dos universos morals incompatibles es formen així i segreguen els seus públics respectius: a l’un costat, el públic que pastoreja la ciutat, normalment de procedència nacional, i frueix dels seus cafés, la música als carrers i la cultura arreu; de l’altre, els escassos visitants que decideixen, a més, acostar-se al camp –o que hi han vingut expressament. És difícil viure dues experiències tan diferents amb tan poca separació física. La vida i la mort, l’alegria i la penúria, Europa i l’abisme es comuniquen precàriament gràcies a aquest autobús número 6 que transporta aquells arriscats decidits a conéixer la part més fosca d’ells mateixos. I el bosc de faigs (això vol dir Buchenwald) per on serpeja la carretera és la frontera exacta, la frontera íntima, l’última frontera de cadascú.

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Archivo

enero 2017

Lun. Mar. Mie. Jue. Vie. Sáb. Dom.
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal