La mirada interior

  La mirada interior és la més ineludible. Hi ha una saviesa que emergeix del trànsit per les estretes carreteres de l'ànima, allà on en qualsevol revolta ens pot sorprendre un paisatge que és el revers exacte del solatge més intransferible de la nostra biografia.  En aquests pobles arraulits al final del trajecte, on un vell camina cap al sol i un gat observa la lluna des d'una teulada, allà on les mateixes pedres que han servit per a fer marges mitgers s'han usat per a bastir palaus gòtics, podrem seure i tornar a omplir les alforges, perquè un nou camí ens espera.
  Mirar cap a dins sempre és més difícil. En l'epidermis, que el mar llepa amb la seua memòria salobre, hi ha sensacions increïbles, que no pararíem mai de contar. Però a dins totes aquestes percepcions es transformen i es metabolitzen fins adquirir el pes exacte, la quota d'humanitat que ens pertoca. A fora hi ha més llum i se sent la cridòria infantil com una benaurança; el silenci interior, tanmateix, és d'una qualitat tan compacta que s'assembla al més pur dels diamants.

  No és fàcil escollir la vida interior. En el fons tots anhelem, com en una profecia un poc maleïda, tindre un lloc en la multitud que empeny i que clama, beure'ns els colors de la vida amb avidesa i horror. Aquest aldarull ens impedeix escoltar-nos el cor, i això, de vegades, pot ser una taula de salvació. Tard o d'hora, però, hem de mirar cap a dins, allà on s'entreveuen les teules amb molsa, les escales irregulars, els carrerons humits i ombrívols. És el lloc exacte on el nostre pensament pot reposar i ens pot regenerar.
  D'alguna manera, la superfície -la perifèria- és en color, però la dimensió íntima -interna- només pot ser en blanc i negre. No hem de pensar que en l'escala dels grisos hi ha cap limitació. És obvi que la vida és en colors, però quan sentim la necessitat d'aturar un moment aquesta vida, de reflexionar durant un segon etern sobre quin és el nostre lloc en el carrussel, necessitem una dimensió dual.
  Hem de buscar, doncs, les nostres empremtes en imatges simples que retraten estrats de la nostra naturalesa més recòndita. Aquestes radiografies filtren les emocions i també un cert nivell de comprensió que només s'adquireix amb els anys. No esdevenim més savis pel temps, sinó per la naturalesa dels nostres canvis interiors.
  Cal també una certa valentia -ara ja ho heu comprés- per a mirar al fons del pou. Allà baix només hi ha aigües encantades que reflecteixen el nostre rostre no com és, sinó com hauria de ser. No hi ha cap perill narcisista. El que hi veiem no ens enamora, més bé ens intriga. La mirada interior ens fa sentir a Ítaca quan, en realitat, no hi hem pogut tornar mai.

[Notes per a l'exposició L'interior, de Carlos Ripollés i Susanna Sebastià, a la sala gòtica de l'ajuntament de Vilafranca (Castelló) -fins al 30 d'abril. Més informació en https://laraberainterior.wordpress.com/]