Llibertat!

El cantautor i professor valencià Rafa Xambó ha publicat un nou disc. Es tracta, però, no de material estrictament nou, sinó de la recuperació d'una maqueta trobada recentment, i gravada en la dècada dels 70. El disc en qüestió es diu Llibertat! i inclou nou composicions, amb música de Xambó i lletres seues però també, en algunes ocasions, procedents de composicions poètiques de Miquel Martí i Pol o Feliu Formosa.

  Escoltades ara, aquestes cançons de fa quaranta anys, ideades i interpretades amb la vehemència i l'ambició d'un jovencell de vint anys, em fan vindre records d'aquella època en què jo també vaig tindre díhuit, dèneu, vint anys. I com tot jovenàs amb sang a les venes en aquella edat, vaig formar el meu grup musical, i vaig compondre i vaig escriure lletres, i vam concursar en aquell Festival de la Cançó a Borriana que ara és un plec de la memòria i un to nostàlgic en la veu.

  A les cançons d'aquell primer Xambó hi ha deixos de Ramon Muntaner o de Joan Isaac, que són els autors que m'imagine que sentiria, perquè eren els seus companys de generació. És una música magnífica, la d'aquells anys, quan tot semblava possible -i tot era a punt d'estroncar-se no sé si irrevocablement. Muntaner va deixar d'actuar, Isaac es va retirar temporalment (després, per sort, ha tornat); Xambó ens ha anat regalant, al llarg del temps, melodies suggeridores, i fons i tot tot un Shakespeare. Els qui tenien vint anys als anys 1970 saben el que és reclamar Llibertat, i rebre, per torna, una burocràcia més o menys eficaç, però massa grisa si, el que s'ha somiat, és un arc de Sant Martí.

  No voldria cloure aquest petit recordatori d'una obra feliç sense fixar-me ni que siga en una de les cançons. Òbviament, aquestes composicions tenen els defectes i els encants d'un primer disc, així que no val la pena detindre-s'hi. Un tema, en especial, m'ha subjugat, perquè constitueix el retrat més vívid d'un tipus que sol estar absent dels llibres d'història, però que és el responsable, per exemple, del fracàs de la Transició al País Valencià. El Vicent d'aquesta cançó és el petit esquirol, el traïdor per unes poques monedes, el qui s'escaqueja, el qui ho obstaculitza tot, el triomfador final i el majestuós fill de puta. Llegiu i escolteu, i després jutgeu vosaltres mateixos:

CANÇÓ DE VICENT
Vicent vine amb nosaltres
Anem a per l’enemic
Que al nostre company Batiste
Li han pegat i l’han ferit
Vicent, vine amb nosaltres
Anem a per l’enemic.
A mi no em claveu en lios
A casa estic molt bé
Cadascú que s’apanye
I pague lo que ha fet
Jo me’n vaig a ma casa
M’amague en un racó
Si els altres no s’amaguen
Quina culpa tinc jo.
Vicent vine amb nosaltres
A la manifestació
Que al nostre amic Joan
L’han tancat a la presó
Per dir les seues idees
L’han tancat a la presó.
A mi no em claveu en lios...
Vicent vine amb nosaltres
I voràs lo que ha passat
Un home a la teua dona
Li ha pegat i maltractat
Vicent vine amb nosaltres
I voràs lo que ha passat.
A mi no em claveu en lios...
Als vint anys era un covard
Als trenta un esquirol
Als quaranta era un cabró
Vicent als cinquanta anys
Era un gran governador.
A mi no em claveu en lios...