Novament el grafiti

Fa pocs dies vaig poder participar, com a membre del tribunal, en la lectura d'una tesi doctoral sobre el grafiti. El seu autor és Jaume Gómez -llicenciat en Història de l'Art i tècnic en Disseny Gràfic-, que hi aborda l'últim quart de segle del fenomen a València. En realitat, l'obra és molt més que això, perquè a més d'oferir un completíssim corpus documental sobre el grafiti valencià realitza un apassionat i aprofundit estudi sobre el que ha significat escriure i pintar sobre els murs des dels anys 70 del segle passat a totes dues ribes de l'Atlàntic.

  Jaume ha fet un treball exhaustiu, pulcre, suggeridor i perfectament documentat. Veient-lo allí, a la sala de juntes de la facultat d'Història, defensant el seu treball, m'he enrecordat de mi mateix, fa vint anys, a la mateixa facultat (llavors compartida amb Filologia), però al Departament de Teoria dels Llenguatges. La meua visió era més teòrica -una semiòtica del grafiti- i ja he contat en aquest blog les sorprenents i fecundes conseqüències de tot allò. Ser cridat, ara, per a avaluar una obra que d'alguna manera continua aquells esforços meus sempre és un goig i una responsabilitat que he agraït.

  Els judicis doctorals són sempre unes cerimònies molt peculiars. Per als qui no hi hagen participat mai, diré tan sols que consisteixen, si formes part del tribunal, a rebre dos volums amb un total de 1.500 pàgines -com ha sigut el cas- i haver de simular que les has llegides completament de cap a peus. Com que aquesta circumstància -la lectura completa, impertèrrita, reglamentària- sol donar-se poques vegades, especialment en les tesis del ram de les lletres, els doctors que formen part del tribunal, en la seua immensa saviesa, disposen d'un recurs infal·lible que els permet estalviar-se maldecaps. El recurs consisteix a agafar a l'atzar una pàgina del text, fer una observació o una pregunta relacionada amb qualsevol aspecte que s'hi continga, i convertir aquesta cita anecdòtica en una abassegadora categoria. Amb aquests petits trucs es van propiciant els cum laudes de rigor, la institució doctoral es manté sòlidament dempeus i es va passant la vida.

  A banda de tot això, per a un tipus com jo, que vaig emprar alguns anys de la meua joventut a dignificar el discurs dels murs i obrir-li les portes de l'Acadèmia, és un plaer comprovar que aquell esforç no ha sigut debades. Jaume Gómez és un treballador incansable i la seua sobra es mereixia de debò els honors amb què l'hem avaluada. Ara només tocaria esperar que no hagen de passar uns altres vint anys perquè aquesta senda de l'estudi del grafiti continue sent sovintejada amb profit.

  Fa molts anys, a les parets del barri del Carme de València, l'ajuntament va fer inscriure el següent missatge: "La paret neta és signe de cultura". Doncs és precisament al revés: la paret neta, impol·luta, sense escriptura només propicia un horror vacui mortal. És la presència dels signes gràfics i alfabètics el que dota el mur d'un contingut específicament cultural. Però el poder vol reservar-se la potestat de decidir on es pot escriure i què. I aquest és el problema.

Joan Ribó 1, Manuela Carmena 0

No és una competició, òbviament, però és interessant constatar el resultat de la primera setmana de gestió als nous ajuntaments de les grans ciutats de l'Estat. Mentre Ada Colau feia la viu-viu, Carmena, a Madrid, vivia uns moments de tensió majúscula a compte del passat d'alguns dels seus col·laboradors. De Joan Ribó, en canvi, es destacava que arribava al seu ajuntament com un tipus normal, muntat damunt la seua bicicleta, lluny de les operacions megalomaníaques de donya Rita Barberá.

  Entenguem-nos: no estic avaluant els primers set dies dels nous alcaldes/esses. Sent la mateixa simpatia per tots tres. Però el fet objectiu és que la candidatura de Manuela Carmena s'ha nodrit amb persones que tenien un passat on la premsa del règim ha bussejat a pler. Humor negre? Profanació de capelles? Bah, ximpleries, si observem com està el pati (amb mig PP a la presó i l'altre mig mofant-se de les víctimes del franquisme i del sursum corda). Però una cosa està clara: Ahora Madrid s'ha format una mica d'aquella manera, i d'ací la tempesta subsegüent.

  Ribó, a València, no ha tingut aquests problemes, i deu ser per alguna cosa. Compromís, al capdavall, sembla un grup molt més sòlid -amb un passat, és clar, però un passat del qual poden estar orgullosos-, i aquesta diferència hauria de fer-se valdre. Sobretot ara que tornen a sonar les canturel·les que demanen una candidatura Compromís-Podem per a les eleccions generals al País Valencià.

  És molt llépola la perspectiva de ser la força més votada a les circumscripcions valencianes. Però, si m'accepten un consell, recomanaria a Compromís que hi manen ells, que no renuncien a la preeminència de les sigles, que exigisquen la formació d'un grup parlamentari valencianista propi al Congrés. El poder no ho justifica tot. Ara, per primera vegada, el País Valencià està en condicions de ser un actor de primera fila en el concert de les nacions de l'Estat. Els valencians tenim al darrere un historial massa gran de fracassos: la Guerra Civil ens va sorprendre amb un Estatut d'Autonomia redactat que no va poder entrar en vigor; la Transició es va saldar en l'accés a l'autonomia per la via lenta i subordinada als interessos de l'Estat. A hores d'ara, tot això pot canviar. I tot està en mans de Compromís.

  És evident que tot el que passe a Madrid serà observat amb un microscopi de molts augments. Guillermo Zapata i Rita Maestre són els resultat d'aquesta pressió mediàtica fora mida. València es beneficia, de moment, del seu caràcter perifèric, aproblemàtic, amablement folclòric. Però Podem, globalment, encara fa un poc la impressió d'exèrcit de Pancho Villa. Els valencians no haurien de subordinar-se a la seua estratègia. Esperem, dels polítics valencians, per primera vegada en segles, una mica d'astúcia, de clarividència i de patriotisme.

Sostindre el món

  Una columna és una manera eficaç de sostindre el món. De vegades tenim la sensació que l'univers sencer podria ser incomprensible sense la vocació d'un grapat d'esforçats columnistes, que alcen els seus pilars perquè la interpretació se sostinga per damunt de tot. En la diligència d'aquests instruments de paper hi ha una solidesa llenyosa que no podem desdenyar. Qui més qui menys, dedicant-se al noble ofici de l'escriptura, ha somiat alguna vegada a posseir un suport vertical -un monument purament verbal- des d'on emular els vells predicadors o algun sant en vigília enmig del desert, explicant la veritat en minúscula contra la indiferència o el tedi.
  Els lectors més avesats ja saben que, en un periòdic, és en els marges de les notícies on hi ha la literatura més urgent. Mentre els periodistes assaonen els fets, els columnistes s'entretenen glossant aquests fets fins fer-los cantar les quaranta. Si el periodista és el poli dolent, el columnista és el poli bo. Formen, no cal dir-ho, una bona parella. Cap malfactor, per hàbil que es considere, podrà resistir l'escomesa d'aquesta parella a l'uníson. La realitat, sovint, és un petit delinqüent que acabarà confessant els seus secrets si, després que el poli roí l'haja amenaçat amb tots els mals, un desmenjat poli bo, oferint-li un cigarret i donant-li un colpet al muscle, el convide a desvestir-se i mostrar-se tal com és, que és, indefectiblement, tal com no podria mai deixar de ser.
  Quan era menut, jo somiava a tindre la meua pròpia columna en un periòdic. És un anhel que he vist acomplit reiteradament, en diferents mitjans. En un d'ells, -el desaparegut diari Público- un jueu colombià que hi feia de cap d'Opinió em va proporcionar la coronació natural de l'ofici de columnista. Marco Schwartz, en efecte, em proposà fa alguns anys fer-hi un article diari, sumant-me així a la selecta nòmina d'alguns escriptors de periòdics que admirava. Així vaig aprendre que comentar la realitat cada dia -sense falta i sense destorb- és la manera més expeditiva de crear amb els teus lectors una comunió d'interessos vitals enèrgicament indestructible.

  Ara Lluís Meseguer ve a mostrar-nos un recull de l'article setmanal que ha publicat durant alguns anys al diari Levante. Amb Lluís tinc diversos deutes. El que més ve al cas, és el fet que em contractara, quan jo era només un monyicot barbamec, la meua primera columna periodística. Això va ser fa trenta anys -aquesta eternitat-, el mitjà en qüestió era el Mediterráneo, el títol de la secció "La terra i lo mal govern" i jo firmava com a L'encobert. Aquells articles, mirats ara, mereixen la indulgència de l'edat: tenen el punt de descaradura i provocació d'un jovencell que vol traure faves de l'olla però també -vull pensar- un incipient rigor formal. Una experiència, fet i fet, capaç de segregar tota la nostàlgia que faça al cas.
  A diferència de L'encobert, Lluís Meseguer ens ha ofert la seua visió al Levante quan la vida ja li havia concedit els títols consecutius de pare, catedràtic i acadèmic de la llengua. No és negligible la seua trajectòria: un xicot d'Herbers que arriba al cim de la parafernàlia acadèmica i comparteix tota la seua saviesa vital en càpsules setmanals que aspiren a no parlar de "lo nostre" com a tot horitzó epistemològic, sinó a espargir un cert savoir faire sense acritud i amb un rostre amical.
  Mereix la pena revisar ara aquesta selecció de les columnes de Meseguer. Hi trobareu el seu calendari més privatiu, dosis inalienables de la seua petita filosofia i, més enllà, una manera raonable de pautar el temps transcorregut.
  Una columna, en el fons, és una manera de veure la vida. Una pròtesi que, si el seu autor és prou astut, se'ns acaba fent imprescindible. Un fruit d'un dia que acabem recollint en el gran cistell de la vida viscuda. Literatura, periodisme: tot això que utilitzem sense descans per a comprendre i per a comprendre'ns.

[Pròleg al llibre, La ciutat dels dies, de Lluís Meseguer (editorial Denes), que es presenta dimarts 9 de juny a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores]