Fa pocs dies vaig poder participar, com a membre del tribunal, en la lectura d'una tesi doctoral sobre el grafiti. El seu autor és Jaume Gómez -llicenciat en Història de l'Art i tècnic en Disseny Gràfic-, que hi aborda l'últim quart de segle del fenomen a València. En realitat, l'obra és molt més que això, perquè a més d'oferir un completíssim corpus documental sobre el grafiti valencià realitza un apassionat i aprofundit estudi sobre el que ha significat escriure i pintar sobre els murs des dels anys 70 del segle passat a totes dues ribes de l'Atlàntic.
Jaume ha fet un treball exhaustiu, pulcre, suggeridor i perfectament documentat. Veient-lo allí, a la sala de juntes de la facultat d'Història, defensant el seu treball, m'he enrecordat de mi mateix, fa vint anys, a la mateixa facultat (llavors compartida amb Filologia), però al Departament de Teoria dels Llenguatges. La meua visió era més teòrica -una semiòtica del grafiti- i ja he contat en aquest blog les sorprenents i fecundes conseqüències de tot allò. Ser cridat, ara, per a avaluar una obra que d'alguna manera continua aquells esforços meus sempre és un goig i una responsabilitat que he agraït.
Els judicis doctorals són sempre unes cerimònies molt peculiars. Per als qui no hi hagen participat mai, diré tan sols que consisteixen, si formes part del tribunal, a rebre dos volums amb un total de 1.500 pàgines -com ha sigut el cas- i haver de simular que les has llegides completament de cap a peus. Com que aquesta circumstància -la lectura completa, impertèrrita, reglamentària- sol donar-se poques vegades, especialment en les tesis del ram de les lletres, els doctors que formen part del tribunal, en la seua immensa saviesa, disposen d'un recurs infal·lible que els permet estalviar-se maldecaps. El recurs consisteix a agafar a l'atzar una pàgina del text, fer una observació o una pregunta relacionada amb qualsevol aspecte que s'hi continga, i convertir aquesta cita anecdòtica en una abassegadora categoria. Amb aquests petits trucs es van propiciant els cum laudes de rigor, la institució doctoral es manté sòlidament dempeus i es va passant la vida.
A banda de tot això, per a un tipus com jo, que vaig emprar alguns anys de la meua joventut a dignificar el discurs dels murs i obrir-li les portes de l'Acadèmia, és un plaer comprovar que aquell esforç no ha sigut debades. Jaume Gómez és un treballador incansable i la seua sobra es mereixia de debò els honors amb què l'hem avaluada. Ara només tocaria esperar que no hagen de passar uns altres vint anys perquè aquesta senda de l'estudi del grafiti continue sent sovintejada amb profit.
Fa molts anys, a les parets del barri del Carme de València, l'ajuntament va fer inscriure el següent missatge: "La paret neta és signe de cultura". Doncs és precisament al revés: la paret neta, impol·luta, sense escriptura només propicia un horror vacui mortal. És la presència dels signes gràfics i alfabètics el que dota el mur d'un contingut específicament cultural. Però el poder vol reservar-se la potestat de decidir on es pot escriure i què. I aquest és el problema.
Hay 0 Comentarios