Sostindre el món

  Una columna és una manera eficaç de sostindre el món. De vegades tenim la sensació que l'univers sencer podria ser incomprensible sense la vocació d'un grapat d'esforçats columnistes, que alcen els seus pilars perquè la interpretació se sostinga per damunt de tot. En la diligència d'aquests instruments de paper hi ha una solidesa llenyosa que no podem desdenyar. Qui més qui menys, dedicant-se al noble ofici de l'escriptura, ha somiat alguna vegada a posseir un suport vertical -un monument purament verbal- des d'on emular els vells predicadors o algun sant en vigília enmig del desert, explicant la veritat en minúscula contra la indiferència o el tedi.
  Els lectors més avesats ja saben que, en un periòdic, és en els marges de les notícies on hi ha la literatura més urgent. Mentre els periodistes assaonen els fets, els columnistes s'entretenen glossant aquests fets fins fer-los cantar les quaranta. Si el periodista és el poli dolent, el columnista és el poli bo. Formen, no cal dir-ho, una bona parella. Cap malfactor, per hàbil que es considere, podrà resistir l'escomesa d'aquesta parella a l'uníson. La realitat, sovint, és un petit delinqüent que acabarà confessant els seus secrets si, després que el poli roí l'haja amenaçat amb tots els mals, un desmenjat poli bo, oferint-li un cigarret i donant-li un colpet al muscle, el convide a desvestir-se i mostrar-se tal com és, que és, indefectiblement, tal com no podria mai deixar de ser.
  Quan era menut, jo somiava a tindre la meua pròpia columna en un periòdic. És un anhel que he vist acomplit reiteradament, en diferents mitjans. En un d'ells, -el desaparegut diari Público- un jueu colombià que hi feia de cap d'Opinió em va proporcionar la coronació natural de l'ofici de columnista. Marco Schwartz, en efecte, em proposà fa alguns anys fer-hi un article diari, sumant-me així a la selecta nòmina d'alguns escriptors de periòdics que admirava. Així vaig aprendre que comentar la realitat cada dia -sense falta i sense destorb- és la manera més expeditiva de crear amb els teus lectors una comunió d'interessos vitals enèrgicament indestructible.

  Ara Lluís Meseguer ve a mostrar-nos un recull de l'article setmanal que ha publicat durant alguns anys al diari Levante. Amb Lluís tinc diversos deutes. El que més ve al cas, és el fet que em contractara, quan jo era només un monyicot barbamec, la meua primera columna periodística. Això va ser fa trenta anys -aquesta eternitat-, el mitjà en qüestió era el Mediterráneo, el títol de la secció "La terra i lo mal govern" i jo firmava com a L'encobert. Aquells articles, mirats ara, mereixen la indulgència de l'edat: tenen el punt de descaradura i provocació d'un jovencell que vol traure faves de l'olla però també -vull pensar- un incipient rigor formal. Una experiència, fet i fet, capaç de segregar tota la nostàlgia que faça al cas.
  A diferència de L'encobert, Lluís Meseguer ens ha ofert la seua visió al Levante quan la vida ja li havia concedit els títols consecutius de pare, catedràtic i acadèmic de la llengua. No és negligible la seua trajectòria: un xicot d'Herbers que arriba al cim de la parafernàlia acadèmica i comparteix tota la seua saviesa vital en càpsules setmanals que aspiren a no parlar de "lo nostre" com a tot horitzó epistemològic, sinó a espargir un cert savoir faire sense acritud i amb un rostre amical.
  Mereix la pena revisar ara aquesta selecció de les columnes de Meseguer. Hi trobareu el seu calendari més privatiu, dosis inalienables de la seua petita filosofia i, més enllà, una manera raonable de pautar el temps transcorregut.
  Una columna, en el fons, és una manera de veure la vida. Una pròtesi que, si el seu autor és prou astut, se'ns acaba fent imprescindible. Un fruit d'un dia que acabem recollint en el gran cistell de la vida viscuda. Literatura, periodisme: tot això que utilitzem sense descans per a comprendre i per a comprendre'ns.

[Pròleg al llibre, La ciutat dels dies, de Lluís Meseguer (editorial Denes), que es presenta dimarts 9 de juny a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores]

Comments

[Publicado por: Orihuela]

En primer lugar un aplauso por tener la valentía de hacer una pública demostración de esa realidad envidiable que somos en España, empezando por el tema cultural de las diferentes lenguas que nos enriquecen como país.
Después decir que alguien tendrá un día que hacer un reconocimiento en toda regla, a la labor cultural que en España han desempeñado los periódicos.
La prensa escrita que como una enciclopedia recogen cada día un retal de nuestro mundo y lo simplifican en pequeñas píldoras escritas sin desdeñar el estilo literario, que sin dar más importancia nos desayunamos cada día y luego seguimos a lo nuestro.
Dejando el poso del artículo de opinión o del dato leído a pie de foto para comentar en cuanto se tenga tiempo.
Ejercitando la sabia costumbre de la lectura como de pasada cada día.
Y aprendiendo las formas y las maneras de hacer de cada uno de los profesionales.
Como digo, un monumento a esas columnas en los diarios que sostienen nuestro universo cotidiano.
Y a los profesionales que cada día las rellenan de ideas y de noticias para aportarnos datos.
Informando con buenas maneras y con hechuras literarias.