Un consell musical per a aquest estiu: no aneu als concerts de Bob Dylan. El cantant torna a Espanya dins la seua gira interminable. Però tant si sou dylanians de primera hora (d'aquells com jo mateix, que el seguim des que vam tindre ús de raó pública) com si sou jóvens atrets pel reclam d'una llegenda intemporal, el que traureu d'assistir a una vetlada amb el vell Robert Zimmerman a l'escenari només seà un regust de cendra incomprensible a la boca.
Els concerts de Dylan, per desgràcia, només són ja -i fa molts anys- una ocasió per assistir en directe a una cerimònia estrafolària, on l'autor d'un dels millors repertoris de música popular de la nostra època es dedica a convertir-lo en una pasta indigerible, una olla podrida resolta en eructes infames i una presa de pèl indigna de qui ha revolucionat el rock i ara viu d'aquests rèdits. Aneu, simplement, als seus discos, al material original, les gravacions immortals -la màgia d'unes poques hores a l'estudi de gravació- que és el que sobreviurà a una vellesa esdentegada i vergonyant.
Sent haver de ser tan dur, però és la pura veritat, una d'aquelles veritats que la gent diu en veu baixa, i que tan pocs s'atreveixen a denunciar en públic, com si es parlara d'alguna mena de càncer, la llarga malaltia del geni fet malbé. No sempre ha sigut així. Fa anys, les gravacions del Dylan espontani (recorde, per exemple, aquell concert al Budokan japonès) eren estimulants, un complement imprescindible dels temes enregistrats a l'estudi. Tot això ha passat. És pura llegenda. Ara només queda un tipus espavilat (quina llàstima, Bob!) que guanya diners gràcies a la badoqueria del seus clients. Jo ja no m'hi compte.
En el record, aquella nit amb Dylan a València, l'any 2006. El concert a les portes de l'arribada del papa Ratzinger a la ciutat, que després esdevindria famosa pels manejos de la xarxa Gürtel, encara tan actual. Vaig contar l'episodi al meu llibre Història d'Amèrica (editorial A contravent, 2009). El col·lega Enrique Vila-Matas, en plena concepció del seu Aires de Dylan, em va enviar un missatge elogiós pel passatge, que li vaig agrair sincerament. Ací el teniu. I recordeu: sentiu els discos, no aneu als concerts. Un consell desesperat d'un seguidor incondicional del personatge.
Som al juliol del 2006. Patrocinat per Bancaixa, assistisc per primera vegada a un concert de Dylan als Vivers de València. Temia trobar-me una ciutat al caire del col·lapse, congestionada i estremida per la imminent arribada del Papa Ratzinger, i per això m’alleugen els carrers tranquils, les voreres semidesertes, l’apacible juliol mediterrani.
Ratzinger, però, és com una vaga amenaça, com un rei llunyà que torna de sobte al tron i sabem que exigirà sacrificis per les inconveniències que s’han comés en la seua absència. Aquesta visita portarà cua, perquè anys després se sabrà que ha estat organitzada per una trama corrupta (la trama Gürtel) que obtenia sucosos beneficis del poder conservador a la Generalitat Valenciana. Però València, llavors, era aliena a aquests efluvis. La València lleganyosa encara perquè l’estiu és tan sols una promesa, es debat, això sí, a l’empenta de dues minories més o menys furioses. Els uns han penjat dels balcons la bandera vaticana; d’altres, en canvi, han fet circular una enginyosa escarapel·la, on sota un signe papal dins un senyal de trànsit, hi ha la frase “Jo no t’espere”.
Dylan, és cert, no desperta tanta controvèrsia. Alié a les disputes teologals, ha arribat a València amb la seua rècua de camions –venia de Calella de Palafrugell, on ha ofert el seu primer concert i després farà via cap a Madrid- i molt probablement se n’anirà sense la més mínima noció de com és aquesta ciutat, un simple punt en el mapa.
A la cua d’entrada, una dona sosté un cartell on es pot llegir: “I need a free ticket”. És el seu dia de sort: tinc dues entrades a la butxaca, però al final he vingut sol. He provat de revendre’n una, però no he pogut. Sol·lícit, li la regale, a condició que em proporcione un poc d’”amusing conversation” abans de l’actuació. És baixeta, quarantina, italiana i eixerida: un epígon del hippisme. El seu nom és Federica i m’assegura, impertèrrita, que fa vuit anys que segueix Dylan per tot el món, de concert en concert. Com el meu italià és més bé pobre, optem per comunicar-nos en anglés, en homenatge al creador de Visions of Johanna. Havia sentit a parlar, com no, dels dylanites furibunds, la tropa selecta que segueix i interpreta Dylan com el seu únic Déu verdader. És la primera vegada, però, que en conec un.
Federica té abandonada la seua professió de veterinària. El seu únic ofici, ara, és Bob Dylan –“Bob”, com l’anomena ella, i dit així sembla inconcebible que puga respondre per cap altre nom. Per donar-li conversa, li suggerisc que seria interessant arribar a tractar personalment algú com Dylan. Em mira llavors amb ulls brillants –els té verds, atigrats- i m’assegura, sense vacil·lar, que ella i Bob “es coneixen”. Davant el meu gest d’incredulitat –és coneguda l’aversió del de Minnessota al tracte humà- abaixa la mirada, assaja un gest de coqueteria focalitzat en les mans i després m’etziba, somrient, que, en realitat, entre ella i “Bob” hi ha més que una simple coneixença. Suggereix, de seguida, que fins i tot se l’ha hagut de llevar de damunt més d’una vegada quan s’ha posat “burro” –i després xiuxiueja, entre múrria i confident: “A woman of 40 years old has some needs, you know?”.
Escolte les seues paraules amb la candidesa imprescindible, però done per ben obsequiats els 45 euros de l’entrada. Algú que és capaç de seguir Dylan pertot arreu i col·locar-se al preàmbul dels seus concerts, uns minuts abans de l’actuació, pidolant un tiquet mereix un lloc a la seua dreta –fins i tot a la dreta del seu llit.
És el meu torn. Naturalment, no puc rivalitzar amb les seues “revelacions”. Així que li confesse, simplement, que vaig voler aprendre anglés, als catorze o quinze anys, per a entendre les cançons de Dylan. Federica abaixa el cap, somriu per les comissures dels llavis (com si el somriure fóra un conill màgicament extirpat a través d’un conducte meritòriament estret) i després mira de reüll, de nou preparada per a atraure l’atenció del seu interlocutor. Però el temps s’acaba i el concert comença.
“Bob” és puntual. Apareix de sobte travessant l’escenari i es parapeta de seguida al darrere d’uns teclats. És una figura secallosa i escanyolida, vestit amb jaqueta i cofat amb un barret vaquer, totes dues peces de dol rigorós. Du els seixanta anys tatuats en cada arruga del rostre i un bigotet esclarissat que és com el rastre, sobre el llavi, d’un got de llet begut amb un gran glop. Ve escoltat per un grup poderós de músics que donen solidesa a les seues cançons. En realitat, l’espectacle consisteix a convertir un estol fenomental de grans temes –alguns d’ells, fites senyeres del meu itinerari emocional- en una melopea indistinta. La base hi és sense dubte rock and roll, però l’elocució ve a ser com de gat en zel, servida per una veu rogallosa encara que estranyament efectiva -la declamació llandosa i precària del Dylan de sempre-, mastegada amb frases acabades en una entonació aguda i ascendent. Hi reconec The times they are a-changin’ i Mister Tambourine Man, però Federica m’ha de dir a l’orella d’altres títols (com ara Girl of de North Country) que em passen desapercebuts, perquè no en tinc la lletra suficientment present en la memòria. Ella viu la música com si fóra un corrent elèctric que li travessara el cos i quan, enmig d’It’s all right ma, “Bob” diu allò de “But even the president of the United States sometimes must have to stand naked”, un estremiment la sobresalta, emet un petit udol i alça les mans amb els polzes cap al cel, com celebrant una revelació definitiva.
L’oncle Bob a penes canvia de posició en tot el concert. No abandona els teclats, però de vegades es trau l’harmònica –el públic ho celebra- i llança mirades d’aprovació al seu col·lega més pròxim, que és l’encarregat de la steel guitar. Després de Highway 61 revisited alça les mans i mira cap als espectadors amb un gest una mica estupefacte. És la seua manera de dir que s’ha acabat, però la convenció reclama un bis. Les postres del concert seran Like a Rolling Stone, en una versió prou fidel, i All along the watchtower, pràcticament irreconeixible.
Ara sí que és el final. Tot el grup d’oficiants es reuneix al centre de l’escenari i Dylan, bambolejant-se amb uns moviments chaplinescos, torna a alçar les mans com un Pilat del Midwest. És la seua manera de donar les gràcies. La multitud comença llavors a desemperesir-se simulant un paquiderm malalt. Quan m’adrece cap a l’eixida, tanmateix, Federica hi ha desaparegut. Potser ha anat a reunir-se amb “Bob” i els altres habitants del planeta dels dylanites.
Encara no és mitjanit i València està silenciosa, com una mestressa asseguda a la taula de la cuina després de la faena. Pels jardins passegen algunes parelles, alienes al concert i també potser al gran esdeveniment de demà dissabte. Dylan se n’anirà (i Federica amb ell), Ratzinger se n’anirà i tot tornarà a seguir el seu curs, com l’aigua del riu Túria, que ja no du aigua. Només Amèrica seguirà a la deriva, talment un gran cetaci ferit per l’animositat excessiva d’algun Ahab, però incapaç de pensar seriosament en el suïcidi.
