Catalunya: missatge per a Espanya

M'he entretingut observant la reacció de la premsa l'endemà de les eleccions a Catalunya. Tot està un poc embolicat, però és curiós comprovar com els qui volien que les eleccions foren un plebiscit han comptat escons i els qui hi estaven en contra s'esforcen a comptar vots. Podem mirar-ho de moltes maneres. L'amic i gran periodista Xavi Aliaga ho resumia en un tuit molt sensat (140 caràcters de vegades són més que suficients per a dir l'essencial): "El PP és irrellevant a Catalunya, l'independentisme té majoria absoluta, quasi el 50 per cent de vot, i Rajoy continua fent de Rajoy. És tot".

  L'escenari que s'obri ara és una mica vertiginós no perquè Catalunya haja de ser independent ipso facto, sinó perquè la meitat de la població d'eixe país manifesta la seua voluntat de ser-ho. Com manejar això? La resposta de Rajoy (no fer res i amenaçar amb l'índex enlaire amb "la llei") s'ha demostrat irrellevant. Caldran nous governants a Madrid, individus amb una mica més de sentit de la història. Interessant la reacció de Pablo Iglesias: la seua formació no hi ha eixit ben parada, però ell ha promès que, si és president, no posarà objeccions a un referèndum per aclarir, d'una vegada, si la majoria dels catalans vol la independència o no (i poder comptar vots, ara sí, de manera irrevocable).

  Fa una mica de por saber-se en mans de persones que observen Catalunya (i els Països Catalans), Euskal Herria o Galícia i només hi veuen una caterva de ciutadans amb ganes de fer la mà. Senyors de Madrid: l'Espanya que heu conegut ja no existeix. Ahir li van donar el finiquito. O seiem tots a parlar i construïm de veritat un estat plurinacional i plurilingüístic o el futur pinta ben negre.

  Jo, com Trueba, no m'he senti mai espanyol, però tampoc em sent especialment valencià (ni català). El que m'agradaria és viure en algun racó d'Europa on la meua llengua i la meua cultura foren respectades i l'aprengueren els infants a les escoles de Madrid (com jo vaig aprendre la llengua de Madrid). Refundar Espanya o destruir-la definitivament. No veig cap altra alternativa raonable.

Rajoy i Merkel, 3.800 milions d'anys després

Aquests dies Mariano Rajoy ha visitat Angela Merkel a Alemanya. Hem pogut veure els dos mandataris passejant junts, sense traductor, tot xarrant amicalment. És un misteri, però, com i de què parlaven ambdós. Ja se sap que Rajoy no parla alemany, ni cap altre idioma que no siga el castellà. Per sort, Merkel parla gallec, així que li anirira recitant al seu subordinat alguns versos aspres: "Idioma meu, homilde, nidio, popular,/labiego, suburbial e mariñeiro,/que fas avergoñar/ó burgués, ó señorito i o tendeiro..."

  Rajoy, en sentir-la, s'ha quedat de pedra, perquè ni tan sols domina la llengua del seu propi país. Així que els hem sorprés així, gesticulant i movent els llavis simulant una conversa impossible, com dos autistes a l'hora del pati, mentre les cuidadores fan un cigarret i observen des de lluny.

  Així és, en efecte: 3.800 milions d'anys després del sorgiment dels primers organismes vius sobre la terra, dos individus que comparteixen alguns mites (l'austeritat, la necessitat d'una "mà dura", la insensibilitat social) s'han passejat a la vista del públic, vestits informalment amb sabatilles d'esport. La culminació de l'Homo Sàpiens? No ho sé, perquè Merkel és sàpiens sense dubte, però Rajoy semblava, a tot estirar, un pobre Homo Habilis.

  Dos milions d'anys ens contemplaven en perspectiva; tota una raça evolucionant fins arribar a aquesta trista constatació: de res serveix, Mariano, haver conquistat el llenguatge si tot el que s'ha de fer és obeir.

  Un viatge que no requeria cap alforja (ni diccionari!).