S'acosta el 9 d'Octubre, diada nacional valenciana, i veig amb plaer que les autoritats competents centren els seus esforços a divulgar urbi et orbe l'estat catastròfic de les finances valencianes. Al capdavall, si Catalunya reclama la independència -entre altres motius- pel famós "dèficit fiscal", què no hauríem de demanar els valencians, que sent "pobres" ens toca contribuir al sistema com a "rics"? Una cabronada majúscula, insòlita en l'estat de les autonomies, on només es fa cas als qui mosseguen (Euskadi, Catalunya), però no als qui es limiten a lladrar amb més o menys convicció.
En un altre lloc vaig glossar el llibre El finançament valencià, de Vicent Cucarella (editorial Bromera). Un manualet que hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els habitants d'aquest dissortat país, perquè tot valencià hauria de saber que siga espanyolista o valencianista, d'esquerres o de dretes, castellanoparlant o catalanoparlant, al final de cada any haurà cedit a l'estat una part important dels seus impostos a canvi de res. I quan dic res vull dir res.
Aquest llibre s’obre amb el celebèrrim primer vers de l’himne oficial de la Comunitat Valenciana: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya”. L’oportunitat de la cita és irònica però també taxativa, si tenim en compte que el text de Vicent Cucarella (tècnic de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, IVIE) aborda el dèficit crònic de les finances públiques valencianes. Quan es parla dels diners públics, al País Valencià sempre s’ha d’acabar adduint un parell de conceptes que han trigat a ser posats damunt la taula, però ara hi tenen la presència torbadora -invisible encara per a segons qui- de la carta robada d’Edgar Allan Poe. El primer d’aquests conceptes és el de “solidaritat” i el segon el d’“infrafinançament”.
El sistema autonòmic espanyol està basat en les transferències econòmiques entre les comunitats tingudes per “riques” i les considerades “pobres”. Segons això, Catalunya, les Illes Balears i Madrid tenen un saldo fiscal negatiu en relació, per exemple, amb Extremadura, Canàries i Astúries. Els primers són territoris amb una elevada renda per càpita, que han de subvencionar els altres. D’això se’n diu “solidaritat interterritorial” i, més enllà de les virtualitats caritatives del sistema, òbviament és un mètode imperfecte que ha aixecat nombroses protestes en les comunitats més forçosament despreses. Què passa al País Valencià, però? Doncs una cosa molt simple i que Cucarella remarca: que sent un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana és obligat a ser un contribuïdor net al sistema. Se suposa que els rics ajuden els pobres, a Espanya, però els valencians, que som “pobres”, som obligats a comportar-nos com a “rics”.
Sí, amics: una història de vergonya i espoliació. Agreujada, a més, per un infrafinançament crònic per part de l’Estat, que fa que entre el 2002 i el 2013 el deute històric acumulat a València siga d’11.600 milions d’euros. Això implica que, en aquest període, mentre la població del país s’incrementava en un milió de persones per la immigració, València rebia menys diners per a finançar l’educació i la sanitat i fins i tot la despesa per càpita de l’Estat per a infraestructures era inferior que la dels territoris forals (on la pràctica totalitat de la inversió la realitza l’administració autòctona).
Dèficit fiscal, infrafinançament, oblit de l’Estat. Podríem pensar que tot això és una -altra- conseqüència de la crisi econòmica, però no és cert. Els problemes són molt anteriors al 2008: són seculars i endèmics. L’any 1915, per exemple, la revista Pàtria Nova ja avisava del dèficit fiscal. És clar que, llavors, això era un paperet per a irrisòries minories. La diferència és que, ara, són els principals actors socials els que es fan ressò d’aquest discurs. Fa uns mesos Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial Valenciana, declarava: “Jo, com a ciutadà i empresari valencià, tinc lleialtat institucional al Consell però, amb tots els respectes, comence a cansar-me d’Espanya”. I després proposava, directament, canviar la primera frase de l’himne (“Per ofrenar...”) en el següent sentit: “Per demanar el que ens toca a Espanya”.
Són símptomes en la bona direcció. Dissortadament, els dirigents polítics i socials valencians dels últims 40 anys no han destacat pel timbre de la seua veu. A Cucarella li ha faltat constatar més explícitament la falta de voluntat -o de pebrots- de les nostres classes dirigents per capgirar una situació clarament injusta. Òbviament, encara hi som a temps. Però han de canviar moltes coses. Començant per aquest himne genuflex i estrafolari...
Hay 0 Comentarios