Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Iglesias a Moncloa

Por: | 31 de octubre de 2015

Molt bonic el paperot que ha fet Mariano a la Moncloa. Ha convocat Pedrito Sánchez i Albertín Rivera i s'han muntat una petita festeta on la chuche més grossa -i única- es deia "unitat d'Espanya". I tot hauria anat molt bé, de no ser perquè han comés l'error de convidar-hi Pablo Iglesias. Ai, Pablo!

  Sí: el líder que ja crèiem amortitzat, embargat per una rara melancolia, a la baixa en les enquestes, derrotat a Catalunya... de sobte ha emergit de la reunió amb Mariano amb una estranya energia i ha tornat a fer el que millor li queda: parlar clar (no com un "polític"). Mentre els altres convidats a la festa, vestits impecablement d'etiqueta, es desvivien per articular una mateixa consigna, Pablo tornava a anar per lliure. La consigna en qüestió té la sintaxi ferruginosa d'un article constitucional, i naturalment parla de "la indissoluble unitat de la nació espanyola". Tot molt bonic i instructiu. Però ha hagut d'acudir un tipus de Vallecas, amb una camisa comprada en Alcampo, a recordar a tots aquest encorbatats i engominats líders providencials que per damunt d'Espanya hi ha una petita coseta: la democràcia. I que no es pot obviar el que els ciutadans de Catalunya decidisquen per al seu país.

Pablo Iglesias a la Moncloa

  No sé si s'ha fet notar suficientment la transcendència d'aquest fet. Al capdavall, és normal (normal?) que PP, PSOE i Ciutadans tinguen com a únic programa, ara mateix, la divisa tremolosa "España, lo único importante" (un suggeriment: presenteu-vos junts a les pròximes eleccions). Però el que és nou és que un partit sorgit a Madrid, amb un líder de Madrid i amb possibilitats reals de guanyar les eleccions tinga, per primera vegada en la història, un discurs liberal, desdramatitzat i raonable sobre els problemes d'un estat que, o es reconeix com a plurilingüístic i plurinacional, o té els dies comptats.

  No sóc un fan de Pablo Iglesias. L'he criticat quan m'ha semblat criticable. Però el fet que va protagonitzar ahir és revolucionari. Al capdavall, és l'únic que ha anat a Moncloa i, en lloc de lloar el vestit nou del monarca, ha proclamat, sense alçar la veu, que el rei anava despullat. S'ha de ser molt valent, quan cauen les primeres bombes, per no emmascarar la realitat més evident sota un discurs ple de filigranes retòriques i marcials colps de tacó. Sé que no esperarà cap comprensió dels mitjans de comunicació, ni tan sols dels votants. Però, encara que perda uns vots, Iglesias ha dit la veritat que ningú no volia sentir: que la democràcia és més important que la pàtria. Que el problema de Catalunya -com el d'Escòcia, al seu moment- només s'arregla votant. I qui li té por al resultat de les urnes?

  Ara vagen vostés a llegir tots els periòdics, escoltar totes les ràdios i veure totes les televisions. Enlloc els diran el que jo els estic dient ací. Quan la pàtria està en perill, tothom es torna profundament invident. Gràcies, Pablo, per romandre despert quan ens volen a tots alegrement narcotitzats.

 

Hay 1 Comentarios

Y vuelta la burra al trigo... Cataluña no tiene soberanía, por tanto no tiene derecho a decidir. Si se quiere cambiar esto, cámbiese la ley. No es tan difícil de entender. La democracia empieza definiendo el ámbito de decisión. Los ciudadanos de Cuenca no pueden separarse de Castilla-La Mancha, los de Asturias no pueden prohibir la presencia del Ejército en su territorio, yo no puedo ponerme de acuerdo conmigo mismo y dejar de pagar impuestos que consideró injustos. Yo no digo que Cataluña no se merezca la autodeterminación, pero tendrá que luchar políticamente para conseguirla. Legalmente, el "pueblo catalán" no existe,por más que les sorprenda a algunos. Como tampoco existe el pueblo bávaro, pese a tener un estado propio hace 150 años. El primer paso sería reconocer qué Cataluña es una entidad especial dentro de España, con capacidad de decidir su vínculo con ésta. Mientras no se dé ese paso, los catalanes no podrán decidir nada "democráticamente". Simplemente, estarán decidiendo ellos solos sobre un territorio en el que tenemos soberanía todos los españoles. Y no cumplir la ley nunca es democrático, se ponga usted cómo se ponga.

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal