Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Iglesias a Moncloa

Por: | 31 de octubre de 2015

Molt bonic el paperot que ha fet Mariano a la Moncloa. Ha convocat Pedrito Sánchez i Albertín Rivera i s'han muntat una petita festeta on la chuche més grossa -i única- es deia "unitat d'Espanya". I tot hauria anat molt bé, de no ser perquè han comés l'error de convidar-hi Pablo Iglesias. Ai, Pablo!

  Sí: el líder que ja crèiem amortitzat, embargat per una rara melancolia, a la baixa en les enquestes, derrotat a Catalunya... de sobte ha emergit de la reunió amb Mariano amb una estranya energia i ha tornat a fer el que millor li queda: parlar clar (no com un "polític"). Mentre els altres convidats a la festa, vestits impecablement d'etiqueta, es desvivien per articular una mateixa consigna, Pablo tornava a anar per lliure. La consigna en qüestió té la sintaxi ferruginosa d'un article constitucional, i naturalment parla de "la indissoluble unitat de la nació espanyola". Tot molt bonic i instructiu. Però ha hagut d'acudir un tipus de Vallecas, amb una camisa comprada en Alcampo, a recordar a tots aquest encorbatats i engominats líders providencials que per damunt d'Espanya hi ha una petita coseta: la democràcia. I que no es pot obviar el que els ciutadans de Catalunya decidisquen per al seu país.

Pablo Iglesias a la Moncloa

  No sé si s'ha fet notar suficientment la transcendència d'aquest fet. Al capdavall, és normal (normal?) que PP, PSOE i Ciutadans tinguen com a únic programa, ara mateix, la divisa tremolosa "España, lo único importante" (un suggeriment: presenteu-vos junts a les pròximes eleccions). Però el que és nou és que un partit sorgit a Madrid, amb un líder de Madrid i amb possibilitats reals de guanyar les eleccions tinga, per primera vegada en la història, un discurs liberal, desdramatitzat i raonable sobre els problemes d'un estat que, o es reconeix com a plurilingüístic i plurinacional, o té els dies comptats.

  No sóc un fan de Pablo Iglesias. L'he criticat quan m'ha semblat criticable. Però el fet que va protagonitzar ahir és revolucionari. Al capdavall, és l'únic que ha anat a Moncloa i, en lloc de lloar el vestit nou del monarca, ha proclamat, sense alçar la veu, que el rei anava despullat. S'ha de ser molt valent, quan cauen les primeres bombes, per no emmascarar la realitat més evident sota un discurs ple de filigranes retòriques i marcials colps de tacó. Sé que no esperarà cap comprensió dels mitjans de comunicació, ni tan sols dels votants. Però, encara que perda uns vots, Iglesias ha dit la veritat que ningú no volia sentir: que la democràcia és més important que la pàtria. Que el problema de Catalunya -com el d'Escòcia, al seu moment- només s'arregla votant. I qui li té por al resultat de les urnes?

  Ara vagen vostés a llegir tots els periòdics, escoltar totes les ràdios i veure totes les televisions. Enlloc els diran el que jo els estic dient ací. Quan la pàtria està en perill, tothom es torna profundament invident. Gràcies, Pablo, per romandre despert quan ens volen a tots alegrement narcotitzats.

 

La RDA, vint-i-cinc anys després

Por: | 12 de octubre de 2015

A la mitjanit del 2 d'octubre de l'any 1990 -ara fa tot just un quart de segle-, la República Democràtica d'Alemanya (RDA) va passar a la història i, gairebé al mateix temps, començava l'hercúlia tasca de la reunificació de les dues porcions de la nació més poderosa de l'Europa occidental. Acabava així la Guerra Freda, es posava la pedra més decisiva en la construcció del món postcomunista i el capitalisme liberal conqueria el seu objectiu militar més preuat.
  Un estrany vertigen ens envaeix avui, vint-i-cinc anys després dels fets, quan pensem en com han canviat certeses i hàbits que semblaven inexpugnables. Però, s'han acomplert tots els somnis i les promeses arborades a la pròpia Alemanya amb el projecte reunificador? És evident que no. Fa uns anys vaig tindre l'ocasió de realitzar un llarg periple pel cor de l'antiga RDA, ocupat en l'escriptura d'un extens reportatge per a la revista El Temps. De Leipzig (el nucli de les primeres protestes contra el règim) a Weimar (l'emblema del classicisme més purament germànic) vaig recórrer un país que havia deixat de ser-ho, però on encara eren evidents les cicatrius  de sis dècades de ferocitat autoritària. I és que la RDA, en efecte, havia patit alhora el nazisme i l'estalinisme, i no s'ix indemne de tot això.

Runde Ecke, el museu de la Stasi a Leipzig

  A Leipzig em vaig trobar amb dos individus que em van semblar representatius de les dues actituds bàsiques adoptades pels alemanys de l'Est davant els canvis. Per un costat, Martin Meyer, treballador del sector dels serveis. Per un altre, Helmut Stedtler, el comissari de l’exposició permanent sobre la Stasi, al centre de la ciutat, a l’edifici conegut com “Runde Ecke”. Entre 1950 i 1989, aquest casalici, originàriament construït per una companyia d’assegurances, va ser la seu del Ministerium  für Staatssicherheit (Ministeri de la Seguretat de l’Estat), més conegut per Stasi (pronunciat amb la segona essa sonora, com en català). Una exposició permanent, “Stasi, poder i banalitat”, ho recordava llavors. Herr Stedtler em rememorà amb passió i un esclat als ulls com la nit del 4 al 5 de desembre del 1989, els ciutadans de Leipzig –organitzats en un Bürgerkomitee- van ocupar l’edifici i van impedir que es destruïren els seus valuosos arxius.
  Martin Meyer es queixava que el xocolate, el flam i el xiclet no feien el mateix gust que ell recordava de la infància. L'Est havia patit la invasió del capital i els productes de l'Oest: tot era més car i exasperadament diferent. Herr Stedtler, al seu torn, no entenia aquesta ostalgie (nostàlgia de l’Est) instal·lada entre els antics habitants de la ex-RDA. A l’exhibició permanent dels estris de l’antiga policia secreta, alguns visitants –alemanys- preguntaven invariablement on es podien adquirir aquests bonics escuts, samarretes, encenedors o adhesius amb l’expressió “Held der Arbeit” (Heroi del Treball), la quincalla nostàlgica del règim proletari. I Stetdler es mossegava la llengua.
  Meyer i Stedtler, dues veus, dues perspectives. La dels qui, sense enyorar necessàriament el comunisme, tiraven a faltar alguna cosa del passat que els havia estat bruscament escamotejada, i la d’aquells que, compromesos amb la revolta pacífica del 1989, no volien sentir parlar de cap mena de nostàlgia, per més inofensiva que aquesta poguera ser.
  Viatjar per l’antiga Alemanya Democràtica, d'altra banda, proporcionava lliçons interessants sobre això que tendeix a etiquetar-se com “memòria històrica”. Per a accedir a aquest leccionari, calia anar prou lliure de prejudicis i posar en pràctica el que Ryszard Kapuscinski anomenà “els cinc sentits del periodista” (ser-hi, veure, escoltar, compartir i pensar), i que –ves per on- no són diferents dels cinc sentits de l’escriptor.
  De fet, no calia anar massa lluny. A Weimar, per exemple (dins la boscosa regió de Turíngia), es representa de manera extraordinària el nus gordià de totes les contradiccions del convuls segle XX germànic –i europeu. Weimar, la ciutat de Goethe, és una ciutat de mida molt humana. Quan jo vaig ser-hi no tenia molt més de 60.000 habitants. En l’època de la seua gran icona, Johann Wolfgang Goethe (entre els segles XVIII i XIX), la poblaven –segons Eckermann- “deu mil poetes i alguns habitants”. També és el lloc que els nazis van triar per construir, a pocs quilòmetres del centre, el camp de concentració de Buchenwald...
  Massa història per a un sol viatge. Vint-i-cinc anys després, l'Est alemany encara està per sota en renda per càpita de l'Oest, i té més atur. Segur que Meyer i Stedtler hi deuen rumiar sovint.

El 9 d'Octubre i la carta robada d'Edgar Allan Poe

Por: | 03 de octubre de 2015

S'acosta el 9 d'Octubre, diada nacional valenciana, i veig amb plaer que les autoritats competents centren els seus esforços a divulgar urbi et orbe l'estat catastròfic de les finances valencianes. Al capdavall, si Catalunya reclama la independència -entre altres motius- pel famós "dèficit fiscal", què no hauríem de demanar els valencians, que sent "pobres" ens toca contribuir al sistema com a "rics"? Una cabronada majúscula, insòlita en l'estat de les autonomies, on només es fa cas als qui mosseguen (Euskadi, Catalunya), però no als qui es limiten a lladrar amb més o menys convicció.

Manifestació del 9 d'Octubre a València

  En un altre lloc vaig glossar el llibre El finançament valencià, de Vicent Cucarella (editorial Bromera). Un manualet que hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els habitants d'aquest dissortat país, perquè tot valencià hauria de saber que siga espanyolista o valencianista, d'esquerres o de dretes, castellanoparlant o catalanoparlant, al final de cada any haurà cedit a l'estat una part important dels seus impostos a canvi de res. I quan dic res vull dir res.

Aquest llibre s’obre amb el celebèrrim primer vers de l’himne oficial de la Comunitat Valenciana: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya”. L’oportunitat de la cita és irònica però també taxativa, si tenim en compte que el text de Vicent Cucarella (tècnic de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, IVIE) aborda el dèficit crònic de les finances públiques valencianes. Quan es parla dels diners públics, al País Valencià sempre s’ha d’acabar adduint un parell de conceptes que han trigat a ser posats damunt la taula, però ara hi tenen la presència torbadora -invisible encara per a segons qui- de la carta robada d’Edgar Allan Poe. El primer d’aquests conceptes és el de “solidaritat” i el segon el d’“infrafinançament”.

El sistema autonòmic espanyol està basat en les transferències econòmiques entre les comunitats tingudes per “riques” i les considerades “pobres”. Segons això, Catalunya, les Illes Balears i Madrid tenen un saldo fiscal negatiu en relació, per exemple, amb Extremadura, Canàries i Astúries. Els primers són territoris amb una elevada renda per càpita, que han de subvencionar els altres. D’això se’n diu “solidaritat interterritorial” i, més enllà de les virtualitats caritatives del sistema, òbviament és un mètode imperfecte que ha aixecat nombroses protestes en les comunitats més forçosament despreses. Què passa al País Valencià, però? Doncs una cosa molt simple i que Cucarella remarca: que sent un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana és obligat a ser un contribuïdor net al sistema. Se suposa que els rics ajuden els pobres, a Espanya, però els valencians, que som “pobres”, som obligats a comportar-nos com a “rics”.

Sí, amics: una història de vergonya i espoliació. Agreujada, a més, per un infrafinançament crònic per part de l’Estat, que fa que entre el 2002 i el 2013 el deute històric acumulat a València siga d’11.600 milions d’euros. Això implica que, en aquest període, mentre la població del país s’incrementava en un milió de persones per la immigració, València rebia menys diners per a finançar l’educació i la sanitat i fins i tot la despesa per càpita de l’Estat per a infraestructures era inferior que la dels territoris forals (on la pràctica totalitat de la inversió la realitza l’administració autòctona).

Dèficit fiscal, infrafinançament, oblit de l’Estat. Podríem pensar que tot això és una -altra- conseqüència de la crisi econòmica, però no és cert. Els problemes són molt anteriors al 2008: són seculars i endèmics. L’any 1915, per exemple, la revista Pàtria Nova ja avisava del dèficit fiscal. És clar que, llavors, això era un paperet per a irrisòries minories. La diferència és que, ara, són els principals actors socials els que es fan ressò d’aquest discurs. Fa uns mesos Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial Valenciana, declarava: “Jo, com a ciutadà i empresari valencià, tinc lleialtat institucional al Consell però, amb tots els respectes, comence a cansar-me d’Espanya”. I després proposava, directament, canviar la primera frase de l’himne (“Per ofrenar...”) en el següent sentit: “Per demanar el que ens toca a Espanya”.

Són símptomes en la bona direcció. Dissortadament, els dirigents polítics i socials valencians dels últims 40 anys no han destacat pel timbre de la seua veu. A Cucarella li ha faltat constatar més explícitament la falta de voluntat -o de pebrots- de les nostres classes dirigents per capgirar una situació clarament injusta. Òbviament, encara hi som a temps. Però han de canviar moltes coses. Començant per aquest himne genuflex i estrafolari...

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal