Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

La RDA, vint-i-cinc anys després

Por: | 12 de octubre de 2015

A la mitjanit del 2 d'octubre de l'any 1990 -ara fa tot just un quart de segle-, la República Democràtica d'Alemanya (RDA) va passar a la història i, gairebé al mateix temps, començava l'hercúlia tasca de la reunificació de les dues porcions de la nació més poderosa de l'Europa occidental. Acabava així la Guerra Freda, es posava la pedra més decisiva en la construcció del món postcomunista i el capitalisme liberal conqueria el seu objectiu militar més preuat.
  Un estrany vertigen ens envaeix avui, vint-i-cinc anys després dels fets, quan pensem en com han canviat certeses i hàbits que semblaven inexpugnables. Però, s'han acomplert tots els somnis i les promeses arborades a la pròpia Alemanya amb el projecte reunificador? És evident que no. Fa uns anys vaig tindre l'ocasió de realitzar un llarg periple pel cor de l'antiga RDA, ocupat en l'escriptura d'un extens reportatge per a la revista El Temps. De Leipzig (el nucli de les primeres protestes contra el règim) a Weimar (l'emblema del classicisme més purament germànic) vaig recórrer un país que havia deixat de ser-ho, però on encara eren evidents les cicatrius  de sis dècades de ferocitat autoritària. I és que la RDA, en efecte, havia patit alhora el nazisme i l'estalinisme, i no s'ix indemne de tot això.

Runde Ecke, el museu de la Stasi a Leipzig

  A Leipzig em vaig trobar amb dos individus que em van semblar representatius de les dues actituds bàsiques adoptades pels alemanys de l'Est davant els canvis. Per un costat, Martin Meyer, treballador del sector dels serveis. Per un altre, Helmut Stedtler, el comissari de l’exposició permanent sobre la Stasi, al centre de la ciutat, a l’edifici conegut com “Runde Ecke”. Entre 1950 i 1989, aquest casalici, originàriament construït per una companyia d’assegurances, va ser la seu del Ministerium  für Staatssicherheit (Ministeri de la Seguretat de l’Estat), més conegut per Stasi (pronunciat amb la segona essa sonora, com en català). Una exposició permanent, “Stasi, poder i banalitat”, ho recordava llavors. Herr Stedtler em rememorà amb passió i un esclat als ulls com la nit del 4 al 5 de desembre del 1989, els ciutadans de Leipzig –organitzats en un Bürgerkomitee- van ocupar l’edifici i van impedir que es destruïren els seus valuosos arxius.
  Martin Meyer es queixava que el xocolate, el flam i el xiclet no feien el mateix gust que ell recordava de la infància. L'Est havia patit la invasió del capital i els productes de l'Oest: tot era més car i exasperadament diferent. Herr Stedtler, al seu torn, no entenia aquesta ostalgie (nostàlgia de l’Est) instal·lada entre els antics habitants de la ex-RDA. A l’exhibició permanent dels estris de l’antiga policia secreta, alguns visitants –alemanys- preguntaven invariablement on es podien adquirir aquests bonics escuts, samarretes, encenedors o adhesius amb l’expressió “Held der Arbeit” (Heroi del Treball), la quincalla nostàlgica del règim proletari. I Stetdler es mossegava la llengua.
  Meyer i Stedtler, dues veus, dues perspectives. La dels qui, sense enyorar necessàriament el comunisme, tiraven a faltar alguna cosa del passat que els havia estat bruscament escamotejada, i la d’aquells que, compromesos amb la revolta pacífica del 1989, no volien sentir parlar de cap mena de nostàlgia, per més inofensiva que aquesta poguera ser.
  Viatjar per l’antiga Alemanya Democràtica, d'altra banda, proporcionava lliçons interessants sobre això que tendeix a etiquetar-se com “memòria històrica”. Per a accedir a aquest leccionari, calia anar prou lliure de prejudicis i posar en pràctica el que Ryszard Kapuscinski anomenà “els cinc sentits del periodista” (ser-hi, veure, escoltar, compartir i pensar), i que –ves per on- no són diferents dels cinc sentits de l’escriptor.
  De fet, no calia anar massa lluny. A Weimar, per exemple (dins la boscosa regió de Turíngia), es representa de manera extraordinària el nus gordià de totes les contradiccions del convuls segle XX germànic –i europeu. Weimar, la ciutat de Goethe, és una ciutat de mida molt humana. Quan jo vaig ser-hi no tenia molt més de 60.000 habitants. En l’època de la seua gran icona, Johann Wolfgang Goethe (entre els segles XVIII i XIX), la poblaven –segons Eckermann- “deu mil poetes i alguns habitants”. També és el lloc que els nazis van triar per construir, a pocs quilòmetres del centre, el camp de concentració de Buchenwald...
  Massa història per a un sol viatge. Vint-i-cinc anys després, l'Est alemany encara està per sota en renda per càpita de l'Oest, i té més atur. Segur que Meyer i Stedtler hi deuen rumiar sovint.

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal