Dijous passat vam retornar a Cal Paradís. En aquest restaurant de la Vall d'Alba (Plana Alta), el primer amb una estrella Michelin de les comarques castellonenques, em trobe tant a gust menjant que se m'oblida que estic fora de casa. El secret de Miguel Barrera (i no Barreda com molts -jo mateix!- hem escrit erròniament de vegades), el chef del Paradís, és buscar sempre productes de proximitat, modificar-los mínimament i fabricar-hi uns plats totalment recognoscibles. Amb Miguel m'uneix una complicitat fora mida, i per això l'he inclòs en el llibre La memòria del sabor, on conte la repercussió que va tindre aquell article que li vaig dedicar en El Viajero l'any 2013, quan encara el seu restaurant i ell mateix no havien assolit la repercussió que ara mateix disfruten (i ben merescudament).
A Miguel li agrada recordar, emocionadament, com la publicació d'aquell reportatge va suposar una petita revolució en la Vall d'Alba. Per començar, els editors de El Viajero es van equivocar en posar el número de telèfon del restaurant (pot passar!) i el propietari del número erroni va rebre una caterva de telefonades intempestives:
-Miguel, que no paren de demanar-me taula al Paradís. Què faig?
-Dis-los que facen bondat, perquè molts són els cridats, però pocs els escollits.
Ara Barrera, que és ja un rostre familiar en terres castellonenques pels seus bons oficis, recorda tot això amb nostàlgia i agraïment.
En aquesta ocasió Ramon Usó i jo hem recalat a la seua cuina per reviure sensacions majúscules i aprofitar per portar-li un exemplar de La memòria del sabor. Mentre ell es delectava amb les pàgines del llibre nosaltres fèiem el mateix, a taula parada, revivint sensacions inenarrables com la que procura la tomata de penjar farcida de sardina de bóta o la cavalla fresca tocada per la màgia de Barrera. Mentre Albariño i Jumilla ens llevaven una set immemorial, les gambes amb suc d'escalivada (lleument tocades per l'oli brunzent d'oliva), l'ou de gallina de corral amb fredolics i ratllat de tòfona, la papada de porc amb llagostí i caldo d'olleta o l'arròs de muntanya amb caragols, tords i tòfona propiciaven un estat d'esperit molt proper al que el budisme anomena nirvana.
Després, regades per un moscatell alacantí i apaivagades amb aigua de Benassal, vindrien les postres: espuma d'ametla amb taronja i cruixent de sèsam i pastís de carabassa amb ametla i gelat d'oli d'oliva. Fou el moment indicat perquè Miguel vinguera a seure amb nosaltres i ens contara els seus plans més immediats. Acaba d'obrir a Liverpool, al costat de la barberia on es tallaven els cabells els Beatles, el restaurant Gracias, on serveix tapes i arrossos valencians. Al gener, a més, obrirà també un espai gastronòmic a l'Hotel Mindoro de Castelló. Confessa, però, que si s'ha embarcat en aquests projectes és per poder seguir fent a la Vall d'Alba el que li ve més de gust, que és buscar nous viaranys alimentaris sense deixar de ser fidel als productes naturals.
Ens acomiadem de Miguel mentre hi aparaulem nous plans que algun dia veuran la llum. Hem entrat al restaurant a les 2 i n'eixim de nit, plens de sensacions i sabors, com els novicis que, per un instant, han entrellucat la veritat de l'autèntic misteri, i ara es disposen a fer-ne generosa difusió.
Hay 0 Comentarios