Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El PSOE i el referèndum de Catalunya

Por: | 17 de enero de 2016

Una de les conseqüències més curioses de les ànsies independentistes a Catalunya ha estat convertir en gairebé unànime la creença que la resta d'Espanya és una mena de paradís d'analfabets i cavernícoles incapaços d'assumir les regles democràtiques més elementals. La pregunta, òbviament, no és per què un gruix considerable de catalans volen ser independents, sinó per què gent suposadament amb estudis superiors i carreres de piano segueix obstinant-se a afirmar que, en tot cas, aquesta pretensió ha de ser votada també a Badajoz, a Sòria, a Sevilla i a Las Palmas de Gran Canaria. Fins a les eleccions del desembre passat, tot feia pensar que Espanya (Catalunya a banda) era un bloc monolític on la Llei venia dels temps de Moisès o el seu nét Viriato (i, per tant, era inesmenable i incanviable) i tots els espanyols, com un sol home, cridaven contra l'autodeterminació com soldats d'aquells que cantava Bob Dylan (With God on our Side, per més senyes).

Independencia--644x362

  Per sort, no era així, i les eleccions generals s'han encarregat de demostrar-ho. De sobte, la valentia d'un grup com Podem, defensant sense ambages el dret dels catalans a fer un referèndum per decidir el seu futur, ha desmuntat un castell de cartes que va costar molt de muntar (com totes les coses efímeres). La dreta no se n'ha assabentat (lògic, per això són de dretes) però, i el PSOE? Com va dir algú, Pedro Sánchez ha aconseguit l'estrany miracle de presentar el seu partit com l'únic perdedor de la darrera contesa electoral. Però encara no ha perdut prou. Catalunya pot ser el Little Bighorne del socialisme celtibèric. Ara mateix, el partit del primer Pablo Iglesias està a no res de convertir-se en una formació regionalista (andalusoextremenya), amb votants exclusivament de la tercera edat (és a dir, els més rics del cementeri!). Perquè Espanya ha canviat i no adonar-se'n és autosignar-se el certificat de defunció.

  Què jo sàpiga, Cameron és de dretes. Però també és demòcrata (això el diferencia de Rajoy): fa el referèndum escocès, s'hi juga el tipus i guanya. I si haguera perdut? Doncs ara els escocesos ja no serien britànics i ací pau i allà glòria. No voler aplicar a Catalunya la mateixa lògica té, però, els dies comptats. Cada dia que passa (ho acaba de certificar el baròmetre de La Sexta Noche), l'opinió pública espanyola va decantant-se lentament per deixar votar els catalans. Què això podria ser imitat per altres nacions de l'estat? Doncs construïm una Espanya realment plurinacional i plurilingüe, amb un finançament autonòmic raonable, que ho evite. Ciutadans, un partit sense una ideologia clara (el típic oportunisme "de centre"), acaba de proposar, curiosament, que a Andalusia els alumnes estudien català, gallec i èuscar. És la bona direcció. Costa tant ser sensat i raonable? (A Espanya sí, però cada vegada menys).

  Totes les mirades, de nou, estan posades al carrer Ferraz de Madrid. No és fàcil, la papereta de Sánchez. Ha de decidir-se entre el futur o el passat, entre la realitat o el discurs, entre la sensatesa o la ideologia. Dels grans líders s'esperen grans decisions i també una immensa capacitat pedagògica. Si s'equivoca en la decisió, l'horitzó immediat és el PASOK. Ha d'escoltar més Ximo Puig i menys Susana Díaz. Ha de ser, per damunt de socialista, demòcrata. Aquesta amarga prova.

Els néts d'Eugeni d'Ors

Por: | 02 de enero de 2016

La Institució de les Lletres Catalanes ha publicat fa poc el volum Eugeni d’Ors. Potència i resistència, a cura de Xavier Pla. L’aplec de textos anava originalment destinat a ser el catàleg d’una exposició per al Centre d’Arts Santa Mònica que, per raons bàsicament econòmiques, no ha pogut veure la llum. En el seu lloc, s’ha recuperat el material en forma de volum col·lectiu, profusament il·lustrat. Amb aquesta excusa, s’ha tornat a posar sobre la taula la figura polièdrica, excessiva i contradictòria de qui és, sense cap dubte, una de les autoritats intel·lectuals més importants de la nostra cultura contemporània.

Eugeni-dOrs

Sempre m’ha fascinat la facilitat amb què hem tendit a avaluar les nostres grans patums no des del substancial sinó a partir de circumstàncies que el temps converteix en anecdòtiques. A Josep Pla se li negava el pa i la sal fins fa quatre dies pel seu paper durant la Guerra Civil, època no precisament afavoridora dels matisos. A Eugeni d’Ors no se li va perdonar mai que abandonara Catalunya i caiguera en braços del falangisme més o menys hirsut. L’abanderat del noucentisme, de l’imperialisme catalanista, acabà comulgant amb la jerarquia franquista. Traïdor a l’idioma i al país, va morir el 1954 sense pena ni glòria, abandonat pels uns i pels altres: ni glòria de Catalunya ni d’Espanya. Un tipus sositós a tots dos costats de la ratlla.
Més de mig segle després, encara ara parlar d’Ors requereix una ganyota convinguda, en certs cercles benpensants. Però la trista veritat és que les idees polítiques de l’interfecte o les seues decisions biogràfiques no poden ocultar una obra ingent, una formidable col·lecció de pàgines assagístiques plenes d’incitacions intel·lectuals i de troballes estilístiques. Com no he tingut mai el defecte de jutjar un escriptor per la seua ideologia, em resulta incomprensible que d’Ors no puga ocupar el seu lloc entre els grans.
Joan Fuster, poc sospitós d’escassa clarividència intel·lectual, va explicar al seu moment la importància d’aquelles glosses d’Eugeni d’Ors en La Veu de Catalunya en la seua formació intel·lectual. Per ser exactes, en la formació del Fuster escriptor hi hagué, primer que res –en aquella Sueca de postguerra, bruta, pobra, callada i eixorca-, artefactes molt precaris. Els seus pares tenien per costum, cada any, adquirir el calendari d’El mensajero del corazón de Jesús. A les pàgines d’aquesta fugaç bagatel·la doctrinària el futur assagista s’esforçava a llegir cada dia la lliçoneta de moral diària. Eren frases, segons ell mateix, que «recomanaven la castedat, l’amor de Déu, la paciència, la humilitat, la discreció». Sentències breus acompanyades, a la cara de darrere, per un munt d’anècdotes, acudits, receptes de cuina, endevinalles i altres curiositats. Tot plegat, més aviat una font d’escasses calories literàries. El detall, tanmateix, és aquest hàbit generat en el nostre aforista in pectore, un incisiu exercici de seducció que el portaria a confessar després: «Sospito que la meua primera il·lusió literària fou aquesta: escriure “frases” per a calendaris».
Més tard vindrien, en matèria d’influències, viandes molt més salutíferes, com el propi Glossari d’Eugeni d’Ors. Ningú que haja llegit amb profit aquests textos condensats, formalment modèlics, on d’Ors espargia tota la cultura europea del moment, pot deixar de reconèixer-hi un digne hereu de Montaigne. Potser el problema és que algú com d’Ors era un excés per a la Catalunya del moment. Quan s’exalten els vols gallinacis, els avions a reacció fan una impressió torbadorament pavorosa. A Eugeni d’Ors Catalunya se li va fer petita però l’Espanya que el rebé –la de la “dialéctica de los puños y de las pistolas” de José Antonio Primo de Rivera- el degué defraudar molt més ràpidament. El problema, però, és que quan s’han cremat els barcos ja no es pot tornar a l’altre costat de la mar.
Amb d’Ors tenim el mateix deute que la cultura francesa té amb Céline o la cultura alemanya amb Jünger, salvant les distàncies. Fins a quin punt podem assimilar els nostres monstres? És una pregunta que normalment es fan els fills respecte als pares, quan els pares resulten biogràficament problemàtics. Els néts, però, ja no necessitem aquest subterfugi.
Com a assagista en català, reivindique la figura d’Eugeni d’Ors. És l’avi que m’ensenya coses intransferibles. Tots provenim del mateix tronc, el vell Montaigne. I no va resultar inapropiat algun comportament del perigordià en la seua llarga vida? Irrellevant, fet i fet. Doncs ja és hora d’aplicar a d’Ors el mateix salconduit.

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal