Una de les conseqüències més curioses de les ànsies independentistes a Catalunya ha estat convertir en gairebé unànime la creença que la resta d'Espanya és una mena de paradís d'analfabets i cavernícoles incapaços d'assumir les regles democràtiques més elementals. La pregunta, òbviament, no és per què un gruix considerable de catalans volen ser independents, sinó per què gent suposadament amb estudis superiors i carreres de piano segueix obstinant-se a afirmar que, en tot cas, aquesta pretensió ha de ser votada també a Badajoz, a Sòria, a Sevilla i a Las Palmas de Gran Canaria. Fins a les eleccions del desembre passat, tot feia pensar que Espanya (Catalunya a banda) era un bloc monolític on la Llei venia dels temps de Moisès o el seu nét Viriato (i, per tant, era inesmenable i incanviable) i tots els espanyols, com un sol home, cridaven contra l'autodeterminació com soldats d'aquells que cantava Bob Dylan (With God on our Side, per més senyes).
Per sort, no era així, i les eleccions generals s'han encarregat de demostrar-ho. De sobte, la valentia d'un grup com Podem, defensant sense ambages el dret dels catalans a fer un referèndum per decidir el seu futur, ha desmuntat un castell de cartes que va costar molt de muntar (com totes les coses efímeres). La dreta no se n'ha assabentat (lògic, per això són de dretes) però, i el PSOE? Com va dir algú, Pedro Sánchez ha aconseguit l'estrany miracle de presentar el seu partit com l'únic perdedor de la darrera contesa electoral. Però encara no ha perdut prou. Catalunya pot ser el Little Bighorne del socialisme celtibèric. Ara mateix, el partit del primer Pablo Iglesias està a no res de convertir-se en una formació regionalista (andalusoextremenya), amb votants exclusivament de la tercera edat (és a dir, els més rics del cementeri!). Perquè Espanya ha canviat i no adonar-se'n és autosignar-se el certificat de defunció.
Què jo sàpiga, Cameron és de dretes. Però també és demòcrata (això el diferencia de Rajoy): fa el referèndum escocès, s'hi juga el tipus i guanya. I si haguera perdut? Doncs ara els escocesos ja no serien britànics i ací pau i allà glòria. No voler aplicar a Catalunya la mateixa lògica té, però, els dies comptats. Cada dia que passa (ho acaba de certificar el baròmetre de La Sexta Noche), l'opinió pública espanyola va decantant-se lentament per deixar votar els catalans. Què això podria ser imitat per altres nacions de l'estat? Doncs construïm una Espanya realment plurinacional i plurilingüe, amb un finançament autonòmic raonable, que ho evite. Ciutadans, un partit sense una ideologia clara (el típic oportunisme "de centre"), acaba de proposar, curiosament, que a Andalusia els alumnes estudien català, gallec i èuscar. És la bona direcció. Costa tant ser sensat i raonable? (A Espanya sí, però cada vegada menys).
Totes les mirades, de nou, estan posades al carrer Ferraz de Madrid. No és fàcil, la papereta de Sánchez. Ha de decidir-se entre el futur o el passat, entre la realitat o el discurs, entre la sensatesa o la ideologia. Dels grans líders s'esperen grans decisions i també una immensa capacitat pedagògica. Si s'equivoca en la decisió, l'horitzó immediat és el PASOK. Ha d'escoltar més Ximo Puig i menys Susana Díaz. Ha de ser, per damunt de socialista, demòcrata. Aquesta amarga prova.