Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Artur Perucho o la impotència

Por: | 06 de febrero de 2016

Deia Joan Fuster que una tesi doctoral serveix, majorment, "pour se torcher le cul". Quina gran raó tenia! I, tanmateix, Fuster en va fer una i jo mateix en vaig fer una altra. Ara l'amic Josep Palomero, escriptor i acadèmic de la Llengua, ha llegit la seua a la sala Germà Colon de la Facultat d'Humanes de la Universitat Jaume I i l'esdeveniment, més enllà de la seua virtualitat purament burocràtica, mereix la petita glossa que li vull dedicar.

Josep Palomero, durant un simposi a València

  La tesi de Palomero es titula Estudi biogràfic i literari d'Artur Perucho Badia. El lector que, ara mateix, ignore completament qui va ser aquest Artur Perucho no ha de preocupar-se en absolut. El destí de Perucho -de tots els Peruchos del món- és el de poblar la gran megalòpolis de l'oblit. I és que Artur Perucho (Borriana, 1902- Mèxic, 1956) exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d'una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l'exili. I després, el no-res.

  Per sort, l'interès de Josep Palomero ha vingut a rescatar una biografia que ara sorprèn pel que té d'intensa i paradigmàtica. Perucho, fet i fet, va ser un d'aquells periodistes -contemporani de Josep Pla, d'Eugeni Xammar, de Chaves Nogales...-que van convertir un humil article de premsa en una peça literària de primer ordre. Nascut a Borriana, gairebé amb el segle, l'ambició de Perucho ben aviat no va tindre metes curtes. A València s'integra en els corrents del valencianisme catalanista local, i ho fa des d'una perspectiva d'esquerres i prorepublicana (cosa que li valdrà alguna polèmica amb els blasquistes, sempre escèptics davant un "regionalisme" que no fora conservador). Els seus articles a la premsa de l'època tenen passió i estil, i una panòplia variada d'interessos: política, literatura, música, cinema... Després vindran els viatges per Europa i la novel·la Ícar o la impotència (1930), que és la crònica -inusitadament moderna per a l'època- d'un valencià enlluernat per París. Del mateix any és també l'assaig Catalunya sota la dictadura, interessantíssima crònica de les maldats de Primo de Rivera amb la nostra llengua i la nostra cultura. Avui aquests dos llibres, mai reeditats, ja no es troben ni en les llibreries de vell...

  Abans de la guerra, Perucho va saber fer de pont entre València i Catalunya, aquests dos països separats des de fa tres segles per una mateixa llengua. A València escriu en Taula de Lletres Valencianes, a Barcelona en La publicitat, a Madrid en El imparcial. A partir del 18 de juliol, s'integra en l'ortodòxia comunista. De Catalunya estant, dirigirà Mirador (incautat) i Treball, l'òrgan del PSUC. La seua immensa capacitat de treball es posa ara a les ordres de la nova circumstància. La derrota de la República el portarà a Mèxic. Allí morirà la seua primera dona, es tornarà a casar i tindrà una vida aparentment fàcil de periodista i divulgador cultural. En el fons, però, era un derrotat: havia volgut volar tan alt, que el sol va fondre les seues ales de cera. Va morir als 54 anys, havent abjurat del seu catalanisme i del seu marxisme. I la mort va córrer sobre ell un pudibund mantell d'oblit.

  Ara, més de mig segle després de la seua desaparició, una tesi doctoral de 900 pàgines ha vingut a rescatar un home que mereixia, sense dubte, un epitafi millor. Palomero hi ha fet un treball modèlic, amb un esforç de documentació colossalment exhaustiu. No són només els textos de Perucho els que hi han emergit de l'oceà d'indiferència polsosa amb què els anys els havien cobert. És la seua vida tota, perfectament documentada pel doctorand en una correspondència crucial, en desenes de testimonis orals recollits pacientment a tots dos costats de l'Atlàntic. I és així com es dibuixen -com en una novel·la- els perfils d'un altre borrianenc essencial del segle XX, com Amado Granell (el primer a entrar a París amb els aliats, l'any 1944), com el cardenal Tarancon.

  El tribunal d'aquesta tesi (dirigida per Lluís Meseguer amb el seu entusiasme habitual) estava format per Adolf Piquer, Manuel Aznar i Luis Urrutia. Volien saber per què Perucho abandona totes les seues creences quan arriba a Mèxic. Potser perquè el fracassat no escull les coordenades del seu naufragi...

  Ara esperem tots que l'esforç de Palomero tinga descendència, i es vegen reeditats papers essencials de Perucho, i la seua memòria restaurada. Potser quan una tesi està ben feta, i suposa realment una aportació novetosa, no servisca només per a aquell propòsit higiènic que suggeria el sarcasme fusterià... Sense dubte és el cas de la de Josep Palomero. I el cum laude de rigor ha sonat, aquesta vegada, més pertinent que mai.

Hay 0 Comentarios

Los comentarios de esta entrada están cerrados.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal