Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Raimon, Bonig, Barberà i la nàusea

Por: | 27 de febrero de 2016

La política consisteix, bàsicament, en paraules. Uns diuen això, els altres allò, i van i tornen i fan un teatre més o menys entretingut. De vegades, però, cal actuar, i llavors això es fa per acció o per omissió. Durant un quart de segle, el cantant Raimon, un dels valencians més universals del segle XX, ha estat considerat un zero a l'esquerra al seu propi país. El Partit Popular, que hi era hegemònic, ha provat de fer-li el buit, ignorar-lo, acallar-lo, fer com si no haguera existit. Es donava la circumstància, però, que els mateixos polítics que actuaven amb aquesta mesquinesa sabien -no podien deixar de fer-ho!- que quan ningú recordara el seu pas per les emmoquetades institucions on imperaven Raimon seguiria sent un referent ineludible de la nostra història col·lectiva. Aquesta profecia òbvia va començar a acomplir-se a l'endemà de les eleccions autonòmiques del 2015. Els déus falsos ja han caigut, emportant-se amb ells una intensa ferum a merda. Ara el que hi queda són petits actors, morralla gairebé invisible, que pugna per fer-se sentir. L'altre dia a les Corts Valencianes Isabel Bonig, líder del PP local, va voler insultar Ximo Puig, president de la Generalitat, anomenant-lo "teloner de Raimon". Puig ha comés el delicte de propiciar l'homenatge al nostre músic més famós -septuagenari, però encara en forma- al seu propi país. La Bonig, fidel al seu estil de miquinòria huracànica, va tronar: "Jo preferiria ser telonera de The Killers, Coldplay, Depeche Mode o The Cure".

Isabel Bonig

  No coneixíem els gustos musicals d'Isabel Bonig. Sospitàvem -i sospitem- que en lloc dels grups que va citar, a ella el que en realitat deu agradar-li és alguna sarsuela, alguna cançoneta d'Isabel Pantoja, potser un tema de Luis Mariano (com al meu bon amic Joan Daniel Bezsonoff). Però la música, rai. El que sabem cert és que a la Bonig l'espectacle cultural i artístic que més la motiva és amollar un bou en una plaça o en un barri. Això sí que és art! De fet, el seu poble, la Vall d'Uixó, és conegut per ser el que més espectacles de "bou per la vila" organitza de la província de Castelló, és a dir del País Valencià, és a dir d'Espanya, és a dir del món (no sabem, és clar, si la vida serà possible a Mart o en altres planetes: el que ve sent ja urgent és conéixer si hi podrem organitzar corregudes de bous). Tant emocionen els bous als vallers que Oscar Clavell, mà dreta d'Isabel Bonig i després successor seu en l'alcaldia d'aquest poble de la Plana Baixa, hi va fer erigir una estàtua representant un toro en una emblemàtica rotonda. Inaugurat al desembre del 2014, aquest monument -es va dir- no havia costat ni un euro a les arques municipals, perquè havia sigut sufragat per l'empresa IMESapi, concessionària de l'enllumenat local.

  La vida, clar, fa moltes voltes (algunes, de campana). Fa unes setmanes aquest periòdic publicava que IMESapi havia pagat una part de la campanya electoral d'Isabel Bonig a l'any 2011 (en concret la seua web). Rabent i desmenjada, l'al·ludida va retrucar que no en sabia res, que el president del PP valler era llavors Vicent Aparici... Ah, la política! No s'hi pot anar a fer amics... Uns dies després d'aquesta revelació (que ha motivat l'obertura d'un comissió d'investigació a l'ajuntament de la Vall d'Uixó), coneixíem els sms que s'havien intercanviat Isabel Bonig i la senadora perpètua Rita Barberà, a qui tots demanaven la dimissió per les corrupteles del seu grup municipal mentre ella vivia tan panxa sense ni tan sols haver d'anar a treballar. La Bonig li hi demanava explicacions. L'exalcaldessa, fidel al seu estil (que parega un accident...), li retrucava: "Cuidado con lo que decís. Recordad por qué estáis ahí".

  Qui va filtrar els sms de Bonig a Barberà? Qui va filtrar els detalls del pagament de la web del PP al 2011? Bonig, Barberà, Aparici: grans amics i millors persones. En el futur se sabran més dades -això és segur- de la solidesa de la seua complicitat i companyonia. Ara bé, si es reuneixen tots tres, mireu de posar un detector de metalls a la porta del lloc on se celebre l'encontre...

  Al final, de tota aquesta amena i instructiva història, només ens podem quedar amb una modesta moralitat: dins de cinquanta o cent anys, quan s'escriga el relat definitiu d'aquesta època convulsa, hi haurà pàgines elogioses i abundants dedicades a Raimon. I en una nota al peu, en lletra menudeta, s'explicarà: "En aquella època hi havia en la política valenciana alguns individus que hi van introduir comportaments mafiosos. Eren tipus sense cultura ni educació però també sense escrúpols, col·laboradors amb tota classe de nauseabundes xarxes corruptes, que sostenien, a més, que amollar un bou per satisfer les baixes passions del veïnat era un costum que mereixia ser declarat Bé d'Interés Cultural. Ningú recorda els seus noms, però el poble valencià no els ha oblidat". Amén.

Catedràtics

Por: | 21 de febrero de 2016

És indubtable que vivim moments crucials per a l'Educació. Mentre els alumnes asiàtics -disciplinats, metòdics, implacables- es disposen a conquistar el món com un entusiasta exèrcit unànime, en mitja Europa l'anomenat "fracàs escolar" llasta l'èxit d'un sistema saturat fins l'indicible. Aquesta situació, Pirineus en avall, és especialment sagnant. Ara qualsevol partit polític s'ompli la boca -i el programa electoral- amb l'oferta, inconcreta, d'un "pacte educatiu". Però la realitat és que els escolars arriben al final de l'ensenyament obligatori amb greus deficiències, i molts d'ells ni tan sols n'aconsegueixen el títol. Potser tot això se solucionarà en un termini mitjà i algunes de les solucions proposades -canvi del sistema d'accés a la titulació de Magisteri, MIR educatiu, regulació de l'estatus dels docents...- hi siguen eficaces. El temps ho dirà.

Vicent Marzà

  Tot això era oportú recordar-ho perquè m'agradaria explicar un trist cas que s'ha donat en l'ensenyament públic valencià, un exemple paradigmàtic dels absurds burocràtics que sovint interfereixen en la bona marxa del sector educatiu. L'any 2009, la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana va iniciar un procés de selecció de 500 places de catedràtic de secundària. La figura del catedràtic d'ensenyament mitjà ha esta de vegades blasmada per determinades instàncies, en la creença -legítima- que es tracta d'un cos propi d'altres èpoques. Però la realitat pura i dura és que ser nomenat catedràtic és l'única manera que té un professor d'institut d'ascendir i culminar la seua carrera professional. És per això, doncs, que l'administració les segueix convocant. En aquesta ocasió, però, tot el procés ha sigut un poc surrealista. No va ser fins l'any 2015 -sis anys després!- que es va concloure amb el nomenament dels catedràtics corresponents, amb efectes econòmics de setembre del 2014.

  Sembla el final, més o menys feliç, d'una interminable història administrativa, però no és exactament així. Com sempre sol passar en aquests casos, hi ha hagut reclamacions judicials que han ocasionat que, fins ara, la Conselleria no haja remés al BOE la seua pròpia decisió. Tot està, doncs, paralitzat. Mentrestant, com és sabut, ha tingut lloc el canvi polític al País Valencià. El nou conseller, Vicent Marzà, s'ha trobat aquesta patata calenta a les mans, com n'ha hagut de sostindre i gestionar d'altres. Al capdavall, els anteriors gestors -com ara està eixint a la llum- van fer desaparéixer en sobrecostos 1.100 milions d'euros (sí: mil cent!) en la construcció de centres educatius (a través de l'empresa pública CIEGSA).

  Amb aquesta realitat, es comprensible -però no raonable- que Marzà puga arribar a pensar que una convocatòria de càtedres heretada no és el seu pitjor problema. Sembla que la Conselleria es disposa a "solucionar" el problema traient una nova resolució en el Diari Oficial nomenant catedràtics tots aquells que no estan afectats per causes judicials (la gran majoria)... amb efectes econòmics de setembre del 2016.

  És normal, doncs, que el col·lectiu implicat estiga indignat. Ja han començat les protestes i les consultes amb advocats. Si jo fora Marzà, estudiaria el tema amb més deteniment i miraria d'adoptar una resolució que acontentara tothom i no lesionara cap interés legítim. Potser alguns encara creguen que els catedràtics són una mena de diplodocus difícils d'encabir dins una aula normal, però en realitat només són docents amb un llarg historial al darrere, que hi han arribat després de tota una vida de cursets, publicacions, paciència i saviesa. Si volem un sistema educatiu d'excel·lència hem de comptar amb aquesta mena de personal. I si no, a què juguem?

Artur Perucho o la impotència

Por: | 06 de febrero de 2016

Deia Joan Fuster que una tesi doctoral serveix, majorment, "pour se torcher le cul". Quina gran raó tenia! I, tanmateix, Fuster en va fer una i jo mateix en vaig fer una altra. Ara l'amic Josep Palomero, escriptor i acadèmic de la Llengua, ha llegit la seua a la sala Germà Colon de la Facultat d'Humanes de la Universitat Jaume I i l'esdeveniment, més enllà de la seua virtualitat purament burocràtica, mereix la petita glossa que li vull dedicar.

Josep Palomero, durant un simposi a València

  La tesi de Palomero es titula Estudi biogràfic i literari d'Artur Perucho Badia. El lector que, ara mateix, ignore completament qui va ser aquest Artur Perucho no ha de preocupar-se en absolut. El destí de Perucho -de tots els Peruchos del món- és el de poblar la gran megalòpolis de l'oblit. I és que Artur Perucho (Borriana, 1902- Mèxic, 1956) exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d'una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l'exili. I després, el no-res.

  Per sort, l'interès de Josep Palomero ha vingut a rescatar una biografia que ara sorprèn pel que té d'intensa i paradigmàtica. Perucho, fet i fet, va ser un d'aquells periodistes -contemporani de Josep Pla, d'Eugeni Xammar, de Chaves Nogales...-que van convertir un humil article de premsa en una peça literària de primer ordre. Nascut a Borriana, gairebé amb el segle, l'ambició de Perucho ben aviat no va tindre metes curtes. A València s'integra en els corrents del valencianisme catalanista local, i ho fa des d'una perspectiva d'esquerres i prorepublicana (cosa que li valdrà alguna polèmica amb els blasquistes, sempre escèptics davant un "regionalisme" que no fora conservador). Els seus articles a la premsa de l'època tenen passió i estil, i una panòplia variada d'interessos: política, literatura, música, cinema... Després vindran els viatges per Europa i la novel·la Ícar o la impotència (1930), que és la crònica -inusitadament moderna per a l'època- d'un valencià enlluernat per París. Del mateix any és també l'assaig Catalunya sota la dictadura, interessantíssima crònica de les maldats de Primo de Rivera amb la nostra llengua i la nostra cultura. Avui aquests dos llibres, mai reeditats, ja no es troben ni en les llibreries de vell...

  Abans de la guerra, Perucho va saber fer de pont entre València i Catalunya, aquests dos països separats des de fa tres segles per una mateixa llengua. A València escriu en Taula de Lletres Valencianes, a Barcelona en La publicitat, a Madrid en El imparcial. A partir del 18 de juliol, s'integra en l'ortodòxia comunista. De Catalunya estant, dirigirà Mirador (incautat) i Treball, l'òrgan del PSUC. La seua immensa capacitat de treball es posa ara a les ordres de la nova circumstància. La derrota de la República el portarà a Mèxic. Allí morirà la seua primera dona, es tornarà a casar i tindrà una vida aparentment fàcil de periodista i divulgador cultural. En el fons, però, era un derrotat: havia volgut volar tan alt, que el sol va fondre les seues ales de cera. Va morir als 54 anys, havent abjurat del seu catalanisme i del seu marxisme. I la mort va córrer sobre ell un pudibund mantell d'oblit.

  Ara, més de mig segle després de la seua desaparició, una tesi doctoral de 900 pàgines ha vingut a rescatar un home que mereixia, sense dubte, un epitafi millor. Palomero hi ha fet un treball modèlic, amb un esforç de documentació colossalment exhaustiu. No són només els textos de Perucho els que hi han emergit de l'oceà d'indiferència polsosa amb què els anys els havien cobert. És la seua vida tota, perfectament documentada pel doctorand en una correspondència crucial, en desenes de testimonis orals recollits pacientment a tots dos costats de l'Atlàntic. I és així com es dibuixen -com en una novel·la- els perfils d'un altre borrianenc essencial del segle XX, com Amado Granell (el primer a entrar a París amb els aliats, l'any 1944), com el cardenal Tarancon.

  El tribunal d'aquesta tesi (dirigida per Lluís Meseguer amb el seu entusiasme habitual) estava format per Adolf Piquer, Manuel Aznar i Luis Urrutia. Volien saber per què Perucho abandona totes les seues creences quan arriba a Mèxic. Potser perquè el fracassat no escull les coordenades del seu naufragi...

  Ara esperem tots que l'esforç de Palomero tinga descendència, i es vegen reeditats papers essencials de Perucho, i la seua memòria restaurada. Potser quan una tesi està ben feta, i suposa realment una aportació novetosa, no servisca només per a aquell propòsit higiènic que suggeria el sarcasme fusterià... Sense dubte és el cas de la de Josep Palomero. I el cum laude de rigor ha sonat, aquesta vegada, més pertinent que mai.

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal