Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Raimon, Bonig, Barberà i la nàusea

Por: | 27 de febrero de 2016

La política consisteix, bàsicament, en paraules. Uns diuen això, els altres allò, i van i tornen i fan un teatre més o menys entretingut. De vegades, però, cal actuar, i llavors això es fa per acció o per omissió. Durant un quart de segle, el cantant Raimon, un dels valencians més universals del segle XX, ha estat considerat un zero a l'esquerra al seu propi país. El Partit Popular, que hi era hegemònic, ha provat de fer-li el buit, ignorar-lo, acallar-lo, fer com si no haguera existit. Es donava la circumstància, però, que els mateixos polítics que actuaven amb aquesta mesquinesa sabien -no podien deixar de fer-ho!- que quan ningú recordara el seu pas per les emmoquetades institucions on imperaven Raimon seguiria sent un referent ineludible de la nostra història col·lectiva. Aquesta profecia òbvia va començar a acomplir-se a l'endemà de les eleccions autonòmiques del 2015. Els déus falsos ja han caigut, emportant-se amb ells una intensa ferum a merda. Ara el que hi queda són petits actors, morralla gairebé invisible, que pugna per fer-se sentir. L'altre dia a les Corts Valencianes Isabel Bonig, líder del PP local, va voler insultar Ximo Puig, president de la Generalitat, anomenant-lo "teloner de Raimon". Puig ha comés el delicte de propiciar l'homenatge al nostre músic més famós -septuagenari, però encara en forma- al seu propi país. La Bonig, fidel al seu estil de miquinòria huracànica, va tronar: "Jo preferiria ser telonera de The Killers, Coldplay, Depeche Mode o The Cure".

Isabel Bonig

  No coneixíem els gustos musicals d'Isabel Bonig. Sospitàvem -i sospitem- que en lloc dels grups que va citar, a ella el que en realitat deu agradar-li és alguna sarsuela, alguna cançoneta d'Isabel Pantoja, potser un tema de Luis Mariano (com al meu bon amic Joan Daniel Bezsonoff). Però la música, rai. El que sabem cert és que a la Bonig l'espectacle cultural i artístic que més la motiva és amollar un bou en una plaça o en un barri. Això sí que és art! De fet, el seu poble, la Vall d'Uixó, és conegut per ser el que més espectacles de "bou per la vila" organitza de la província de Castelló, és a dir del País Valencià, és a dir d'Espanya, és a dir del món (no sabem, és clar, si la vida serà possible a Mart o en altres planetes: el que ve sent ja urgent és conéixer si hi podrem organitzar corregudes de bous). Tant emocionen els bous als vallers que Oscar Clavell, mà dreta d'Isabel Bonig i després successor seu en l'alcaldia d'aquest poble de la Plana Baixa, hi va fer erigir una estàtua representant un toro en una emblemàtica rotonda. Inaugurat al desembre del 2014, aquest monument -es va dir- no havia costat ni un euro a les arques municipals, perquè havia sigut sufragat per l'empresa IMESapi, concessionària de l'enllumenat local.

  La vida, clar, fa moltes voltes (algunes, de campana). Fa unes setmanes aquest periòdic publicava que IMESapi havia pagat una part de la campanya electoral d'Isabel Bonig a l'any 2011 (en concret la seua web). Rabent i desmenjada, l'al·ludida va retrucar que no en sabia res, que el president del PP valler era llavors Vicent Aparici... Ah, la política! No s'hi pot anar a fer amics... Uns dies després d'aquesta revelació (que ha motivat l'obertura d'un comissió d'investigació a l'ajuntament de la Vall d'Uixó), coneixíem els sms que s'havien intercanviat Isabel Bonig i la senadora perpètua Rita Barberà, a qui tots demanaven la dimissió per les corrupteles del seu grup municipal mentre ella vivia tan panxa sense ni tan sols haver d'anar a treballar. La Bonig li hi demanava explicacions. L'exalcaldessa, fidel al seu estil (que parega un accident...), li retrucava: "Cuidado con lo que decís. Recordad por qué estáis ahí".

  Qui va filtrar els sms de Bonig a Barberà? Qui va filtrar els detalls del pagament de la web del PP al 2011? Bonig, Barberà, Aparici: grans amics i millors persones. En el futur se sabran més dades -això és segur- de la solidesa de la seua complicitat i companyonia. Ara bé, si es reuneixen tots tres, mireu de posar un detector de metalls a la porta del lloc on se celebre l'encontre...

  Al final, de tota aquesta amena i instructiva història, només ens podem quedar amb una modesta moralitat: dins de cinquanta o cent anys, quan s'escriga el relat definitiu d'aquesta època convulsa, hi haurà pàgines elogioses i abundants dedicades a Raimon. I en una nota al peu, en lletra menudeta, s'explicarà: "En aquella època hi havia en la política valenciana alguns individus que hi van introduir comportaments mafiosos. Eren tipus sense cultura ni educació però també sense escrúpols, col·laboradors amb tota classe de nauseabundes xarxes corruptes, que sostenien, a més, que amollar un bou per satisfer les baixes passions del veïnat era un costum que mereixia ser declarat Bé d'Interés Cultural. Ningú recorda els seus noms, però el poble valencià no els ha oblidat". Amén.

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal