He llegit en aquest periòdic el magnífic reportatge de Kristin Suleng sobre els "superbacteris" que han sobreviscut a la radioactivitat de Txernòbil. M'ha fet gràcia, això sí, que l'equip liderat per Mario Xavier Ruiz-González s'haja fixat en l'estranya vitalitat d'aquests microorganismes unicel·lulars. No sé què pensaria aquest brillant investigador, llicenciat en Biologia a València i doctorat a Dublín, si compartira les meues indagacions l'estiu passat, a Txernòbil.
Crec que el bon doctor, avesat a observar la vida en un microscopi i a admirar-se davant cataclismes i meravelles infinitesimals, tindria un ensurt si segués a la taula d'Ivan i Maria, que viuen a la zona morta des de l'endemà del vessament nuclear. He contat la seua història al reportatge Els últims de Txernòbil, que em va publicar el diari Ara. En copie un fragment:
"Era el 26 d’abril del 1986. A les 01 hores, 23 minuts i 48 segons d’aquella fatídica jornada va esclatar el nucli del reactor 4. Davant la magnitud de la catàstrofe, les autoritats locals van organitzar l’evacuació de la zona (...)
En els primers moments de l’explosió les autoritats van proveir una riuada humana agònicament destinada a cobrir el desastre. Aquests herois van ser anomenats liquidadors. Ivan Semenyuk en va ser un. Ell va formar part d’una d’aquelles colles que van construir el primer sarcòfag de formigó per cobrir el vessament radioactiu. Els temps febrils i incerts d’aquella bogeria no han deixat, en el seu rostre, més que una vaga empremta d’incredulitat. Ivan recorda. Recorda que als treballadors els donaven vodka, iode (per prevenir el càncer de tiroides) i caviar, petits luxes per als que potser no ho contarien. Recorda, també, que finalment ell i la seua dona, Maria, van ser impel·lits a abandonar la petita aldea de Parixev, a pocs quilòmetres de la central, on havien viscut tota la vida. Els van reubicar a la regió de Kíev, però el 1988 van tornar clandestinament al que ja es coneixia com “la zona”, l’àrea de trenta quilòmetres al voltant del reactor accidentat, on les condicions de vida eren suposadament impossibles.
Ha passat, de llavors ençà, més d’un quart de segle. Ara sec amb Ivan i Maria al voltant del vodka casolà que ell fabrica (només 60 graus), al pati de davant de sa casa. Ens envolten els seus camps, les seues gallines. La terra suposadament contaminada de Txernòbil, la radiació letal que ha passat a la cadena tròfica. El verí que hauria d’haver matat Ivan i hauria d’haver matat Maria. Però heus-los ací, polits i dempeus (a Maria li falta el braç esquerre, però és per causa d’un accident amb el tractor). Ell té 80 anys i ella en té 78. No s’adaptaven a l’allotjament que els van donar a Kíev, així que van tornar al seu llogarret natal. Primer van penetrar-hi clandestinament. Després, quan les autoritats s’hi van resignar, els van atorgar un permís de residència i els van permetre cobrar les seues pensions. Ell cobra 3.500 hrívnies al mes i ella 1.500. Tot plegat, uns 160 euros. A banda, reben una ajuda per adquirir aliments “no contaminats”, però tothom sap que Ivan i Maria mengen el panís que cultiven, les hortalisses, les pomes, les gallines i els conills del seu rodal. Tenen dos fills, un de 58 i l’altre de 43 anys, però viuen fora d’aquesta zona.
Per què Ivan i Maria poden viure tranquil·lament en un lloc així, sense cap xacra directament atribuïble a la radiació, és un altre dels misteris de Txernòbil. En realitat, el vell costum soviètic de la desinformació continua cobrant-se els seus tributs. A hores d’ara, ni tal sols hi ha unes xifres oficials inapel·lables sobre els efectes de l’accident al llarg del temps i de l’espai. Es parla -sense cap confirmació estadística- que durant la construcció del primer sarcòfag -l’instant heroic- s’hi van veure involucrats 600.000 militars i 400.000 civils, dels quals van morir la meitat. Després vindria l’agonia lenta dels supervivents, l’augment de casos de càncer (quants?: impossible saber-ho), l’increment de naixements de nens amb síndrome de Down (...)."
Podeu llegir ací el reportatge complet.
Superbacteris? A Txernòbil hi ha molt més que això: hi ha una fauna i una flora estranyament puixants i hi ha una colònia humana resistent a tot, misteriosament vital. Sempre recordaré el somriure murri de Sergei, el nostre guia, fotent queixalada al fruit d'un arbre aliè a tota conseqüència de la fabulosa radioactivitat expulsada per la central: "Pomes radioactives! La meua viagra..."
Txernòbil, definitivament, és un lloc estrany, un dels més al·lucinants d'aquest planeta. I ara, si voleu, ja podem parlar de bacteris...