Aquest divendres hem celebrat solemnement, a la Facultat d'Humanes de la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló, la jubilació de l'amic i professor de Traducció Joan Verdegal, de Borriana. Convidat amablement a fer la corresponent laudatio, hi vaig llegir el següent text, que voldria compartir amb els lectors.
La circumstància de la jubilació ha arribat al professor Joan Verdegal amb la delicadesa de les coses inexorables però benignes. Avui ens hem reunit ací per retre-li un merescut homenatge després de tota una vida al servei de l'educació, que de vegades és mare i de vegades és madrastra, i els seus fills o fillastres li consagrem la millor part de nosaltres mateixos, i de vegades ens hi veiem compensats i de vegades decebuts, però la roda no pot deixar de girar.
És fàcil parlar de Joan Verdegal perquè són ja molts anys compartits amb ell d'amistat, de vocació per la cultura i d'ofici. En realitat, vaig conèixer i tractar primer a son pare abans que a ell mateix. Joan Baptista Verdegal, el sinyo Batiste, era un home que feia honor al sentit primigeni -etimològic- del terme bonhomia. Amb ell vaig compartir, als anys 80, algunes il·lusions polítiques materialitzades en un compromís partidari que jo vaig abandonar immediatament després de la florada lírica de la primera joventut i ell, ja directament, amb la seua prematura mort (però totes les morts, això convé saber-ho i dir-ho, són estrictament prematures). En aquell temps, Joan Verdegal -que ha heretat, visiblement, el caràcter de son pare- vivia el seu periple fora del País Valencià, abans de poder-se incorporar al cos de professors de secundària al nostre territori en la seua especialitat de francés.
Després d'uns anys a l'institut, Joan va passar a la universitat Jaume I, on ha desenvolupat la part més decisiva i més fecunda de la seua dedicació docent. Entre 1999 i 2015 hi ha fet de professor titular. Ha sigut també director de la titulació de Traducció i Interpretació (1998-2002) i Vicedegà de Cultura i Relacions Externes de la Facultat de Ciències Humanes i Socials (1998-2002), ha dirigit tres projectes d'investigació, n'ha participat en onze, ha impartit dos cursos de postgrau i nou cursos de doctorat, ha coordinat i tutoritzat programes d'intercanvi d'Erasmus i Seneca.... Ha fet, en resum, tots els papers de l'auca que li ha pertocat.
No puc dir res del Joan Verdegal professor -ni de secundària ni d'universitat- perquè, per raons òbvies, no he sigut mai alumne seu. He conegut, però alguns que sí que ho han sigut, i, a jutjar pel que me n'han dit, no ha ha fet precisament malament en la seua praxi docent. En un país com el nostre, per cert, dir d'algú que "no ha fet malament" una cosa es pot considerar un gran elogi. Sí que puc parlar, però -i ho faré ben a gust-, de les seues qualitats com a traductor i també com a activista cultural, ja que en ambdós casos la vida ens ha permés cavalcar junts, com en un western crepuscular, on els protagonistes beuen sarsaparrella -o el que és pitjor, llet- i no whisky i els pistolers s'han negat ja a usar definitivament les seues armes. La vida, en efecte, ha propiciat que Joan i jo coincidírem ben prompte primer en l'Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC) i després en diferents tasques editorials. L'any 1990 l'ABC va editar per primera vegada el seu Anuari, llavors encara una revista d'estudis miscel·lanis que acabaria sent coeditada per aquesta Universitat, fundada a l'any següent. Jo en vaig ser el primer director i Tomàs Martínez, també professor d'aquesta casa, el segon. L'any 1994 Joan Verdegal s'hi va incorporar com a secretari i, en 1995, ja el dirigia. De llavors ençà ha protagonitzat vint fecunds anys d'una publicació, ara monogràfica, que ha tractat una gran varietat de matèries científiques i humanístiques, i hi ha comptat amb col·laboradors de tots els continents del nostre -ja- petit i global planeta. El mèrit de tot això no és exclusiu de Joan Verdegal, però sí que se li ha d'adjudicar en molt bona mesura. Ell ha estat l'ànima de l'Anuari i ha demostrat què vol dir proporcionar a la comunitat acadèmica una publicació puntera íntegrament en llengua catalana. Verdegal ha estat l'home pont entre la societat civil i la universitat, i gràcies a ell avui ambdues instàncies disposen d'una eina de recerca de primer nivell pensada i feta des de Borriana, amb un peu a Castelló i un horitzó absolutament universal.
A més de tot això, Joan ha estat una peça clau de l'Agrupació Borrianenca de Cultura durant els anys en què jo mateix n'he sigut president. Junts en la seua junta directiva -que nosaltres anomenem, amb aquell gràcil sabor de les paraules antigues, Consell de Síndics- hem compartit el plaer de treballar en favor de la nostra cultura, amb l'àcida intensitat que provoquen les activitats que es fan amb un interés apassionat. Allí m'he adonat del profund sentit de l'amistat, de la lleialtat i de la companyonia que té i ha tingut sempre Joan Verdegal. Són ja massa anys de complicitat com per atribuir aquesta triple percepció a la casualitat o a la conveniència. No: Joan és bon amic i bon company i és lleial a les causes i a les persones que intueix que mereixen aquesta adhesió. I això, avui que venim a celebrar el seu ingrés en el feliç estat jubilar, era el moment perfecte per a manifestar-ho.
També he tingut el plaer, i no voldria ocultar-ho, de treballar colze a colze amb Verdegal en diferents projectes editorials més estrictament relacionats amb la seua professió docent i la seua francofília. Durant uns anys em vaig entestar a crear diferents col·leccions per a divulgar un gènere literari que m'apassiona: l'assaig, també anomenat literatura d'idees. Parle, naturalment, d'aquella pràctica que ens va ensenyar el seu fundador, Michel de Montaigne. Ara s'usa i s'abusa de l'etiqueta d'assaig per anomenar-hi qualsevol llibre que no siga ni una novel·la, ni un poemari ni una obra de teatre. En realitat, l'assaig és un exercici d'escriptura rigorosa amb les seues regles i les seues convencions i per a divulgar els seus clàssics antics i moderns vaig participar activament en la creació de les col·leccions Glossari, Xènius i Grans Idees, respectivament en les editorials 7iMig, Brosquil i 3i4. La desídia empresarial, la incompetència gerencial i finalment la crisi econòmica en què encara estem immersos van acabar amb tot això. Mentre va durar, però (i parle d'un lapse d'una dècada, entre 1999 i 2009), vaig tindre el privilegi de publicar en català assagistes inèdits com Cioran, Stanislaw Jercy Lec o Gerald Brenan. Joan Verdegal, específicament, va participar en aquests projectes amb el seu ofici de traductor. Ens hi va oferir versions modèliques de la Teoria de l'ambició, d'Hérault de Séchelles, Lleures i sentències de Cristina de Suècia, Jean Sbogar de Charles Nodier o La tulipa negra d'Alexandre Dumas pare (aquest dos últims per a una col·lecció de narrativa). He de dir, amb coneixement de causa, que Verdegal és un traductor minuciós i solvent, i els seus textos tenen la claredat, la fidelitat i la responsabilitat que s'ha d'exigir a algú que s'ocupa del difícil art de fer intel·ligible i eufònic en una llengua el que s'ha escrit en una altra. En realitat, el secret d'un bon traductor només consisteix a conéixer perfectament l'idioma de partida i l'idioma d'arribada -amb tots els matisos acadèmics que hi calga- i en això Verdegal s'ha demostrat un autèntic mestre, un gran professional. De fet, el seu interés per la llengua i la cultura francesa ja va quedar acreditat en la seua tesi doctoral, llegida l'any 1991. Hi va estudiar la novel·la francesa a través dels premis literaris als anys 60. Per a un valencià de la seua generació, França encara era el paradís de les paraules i París el centre de la cultura mundial, o d'una certa manera d'entendre la cultura. La francofília, en aquest sentit, era l'altre nom que prenia el gust per la civilització i per l'alta literatura, perquè després de llegir Proust, Montaigne, Malraux o Sartre ja no es torna a ser mai més la mateixa persona. S'és millor, no hi ha dubte. I a Verdegal se li van apegar aquestes connotacions de refinament, dignitat en el tracte, agudesa tranquil·la i solatge de lectures que la francofonia va saber espargir pel món, abans de ser substituïda per franquícies d'estralls postmoderns de molt menor rang.
Quan s'ha de traçar en poques línies la trajectòria vital d'una persona et ve de seguida al cap un aforisme punyent: Una vida resumida, és una autèntica vida? La primera cosa que ha d'evitar un home orgullós de la seua biografia és la conversió de tot plegat en un digest apressat, més o menys benintencionat. I Joan Verdegal pot estar ben pagat de la seua trajectòria. D'on se segueix que aquestes línies que vos acabe de llegir no li fan justícia, per més que m'haja esforçat a destacar els seus mèrits, que en són molts. Amb cada jubilació en el terreny de la docència, es perd un depòsit de saviesa, una praxi professional perfeccionada, un individu en el cim dels seus coneixements. Això ho ha perdut la universitat Jaume I però, en canvi, els seus amics hem guanyat un Joan més disponible per a les nostres trobades i complicitats. I ell ha trobat, finalment, un horitzó de merescut descans vital, qui sap si l'ocasió per a grans lectures i escriptures ara ja no més amenaçades per l'aclaparament de la jornada laboral. Beatus ille, Joan Verdegal. I Carpe diem. I tornar els ulls cap enrere i estar raonablement satisfet amb tot el que s'ha fet. Et tout le reste -com diria Paul Verlaine- est littérature.